Un Liceu d'avantguarda

Antoni Colomer 24-03-2011

Measha Brüggergosman, soprano

Ensemble Intercomporain; Peter Öetvös, dir.

Gran Teatre del Liceu, 11 de març de 2011

-Estrany i fascinador concert el programat pel Liceu el passat 11 de març. Estrany per diversos motius: primer, perquè no és gens habitual ni està en la línia programàtica de la casa, donar concerts de música contemporània, i encara menys a càrrec de grups especialitzats. I en segon terme perquè l'esdeveniment s'anunciava com un concert de la soprano canadenca Measha Brüggergosman, una de les personalitats vocals emergents i més carismàtiques del panorama internacional. Però la soprano tan sols apareixia a la part final del programa en obres de relatiu lluïment vocal i, a més, aquest enunciat obviava la presència al teatre d'òpera de Barcelona d'un dels grans compositors d'aquest gènere en l'actualitat: l'hongarès Peter Öetvös - en aquest cas també en qualitat de director - així com d'un dels grups de música contemporània més importants d'Europa: l'Ensemble Intercomporain.

El motiu d'aquesta opacitat, probablement, ha estat el pànic a una previsible davallada de l'assistència, malgrat que el concert entrava a l'abonament. I el motiu del concert, ens aventurem a dir que parteix de la participació del conjunt francès en l'obra d'Hèctor Parra Hypermusic Prologue la temporada passada. No cal dir que un conjunt com l'Ensemble Intercontemporain sempre és i serà benvingut, ni que sigui per treure'ns la cera de les orelles.

Es pot dir, per tant, que el principalment conservador públic del Liceu va anar una mica venut a un espectacle que, diguem-ho ras i curt, va assolir un nivell musical excel·lent. Comprensibles fins a cert punt són, per tant, les corredisses que, especialment en la llarguíssima pausa, però ja entre peça i peça de la primera part, hi havia pels passadissos buscant la sortida. El públic que es va quedar, però, va poder gaudir de la part menys "austera" del programa, en la que la Sra. Brüggergosman va mostrar l'arsenal de recursos que, més endavant, detallarem. Però anem a pams...

El concert va començar amb l'obra Les danses interrompues, del jove i prometedor compositor Bruno Mantovani. Mantovani, francès d'origen italià i espanyol, està esdevenint un dels grans tòtems de la música de la darrera generació. La seva producció, malgrat la seva edat (36 anys), és enorme i deixa constància d'una indubtable personalitat. En ella hi trobem des de dues òperes, fins a ballet (Sidharta) passant per formats orquestrals i cambrístics. Un tot terreny que, a més, com Thomas Adés a Anglaterra, des de ben jove està adquirint una notorietat político-musical que recorda en certs aspectes al jove Boulez. Les danses interrompues (2001), per a sis instruments, va obrir un programa amb un estil florit dins del seu rigor estructural. Una música de gran dinamisme que va tenir una resposta adient per part dels sis solistes de l'Ensemble dirigits per Öetvös.

A l'obra de Mantovani la va seguir el ja consagrat Concert de Cambra de György Ligeti. Obra cabdal en la producció de l'autor quan ja havia fugit de la seva Hongria natal, amb ella trobà la seva primera via expressiva a través de la "micropolifonia", un estil que es basava en complexos entramats de color i textura musical, tan rics i intensos que dissolien les distincions entre melodia, harmonia i ritme, creant una massa sonora on, mai millor dit per les dates que corren, "el temps esdevé espai". Öetvös, que cada dia dirigeix més i a formacions de major prestigi ( li passarà com a tants compositors - Boulez, Bernstein -  que acaben diluint la seva carrera creativa seduïts pel podi de director?) no em sembla un director especialment expressiu. El seu estil auster recorda (una vegada més) el de Pierre Boulez. Ni un sol gest pel que fa a expressivitat; tot destinat a la precisió (a través de la qual neix l'expressió). La seva lectura del Concert de Cambra va ser correcta, ben interpretada, però li va mancar un punt de frescor i expressivitat.

-Molt brillant, en canvi, la versió de la seva obra titulada Snatches of a conversation que, tal com indica el títol, pretén reproduir fragments inconnexos de converses en un bar d'una gran metròpoli. Instrumentació acolorida i brillant, resposta sensacional del conjunt i la presència captivadora d'una Brüggergosman que va mostrar el seu compromís amb el repertori més modern donant una lliçó, malgrat els problemes d'equalització (hi entrarem més endavant) de sentit rítmic i expressivitat. L'obra pertany al que podríem anomenar "període americà" de l'obra d'Öetvös qui, partint de la mateixa escola estètica de Ligeti, ha evolucionat cap a un estil més florit sense perdre la seva personalitat.

Finalment, i després d'una pausa incomprensiblement llarga i amb una sala ja mig buida, començà el show de la Sra. Brüggergosman. Show en el millor dels sentits perquè al cap i a la fi el Recital I For Cathy de Luciano Berio no deixa de ser un instrument pel lluïment de la seva aleshores esposa, l'extraordinària Cathy Berberian. Dotada d'un instrument privilegiat, d'una musicalitat a prova de bombes així com d'unes dots teatrals sorprenents, la cantant americana d'origen armeni va estrenar i interpretar moltes obres de la generació del seu marit, com per exemple les meravelloses cançons a piano tancat de John Cage. Aquesta obra que li va dedicar Luciano Berio és un monòleg que oscil·la permanentment entre la parla i el cant i que tracta sobre la fascinació per la paraula i alhora la frustració que produeix la seva inutilitat. En la línia d'un Umberto Eco, de tants sentits que tenen, de tan gastades, les paraules han perdut el seu sentit primigeni, autèntic.

Aquest reflexió, Berio l'estructura a partir del format collage tan de moda durant els 60 i 70 i es situa clarament en els orígens de la postmodernitat. Hi havia, per tant, certa curiositat per saber com resistia l'obra el pas del temps i, personalment, crec que, malgrat tot, l'obra aguanta millor del que es podria esperar, sempre i quan hi hagi una personalitat potent sobre l'escenari que posseeixi un instint teatral de gran envergadura i que, a més, posseeixi unes qualitats vocals extraordinàries pel que fa a registre, colors, agilitat...Vaja, que per interpretar-la caldria ressuscitar a Cathy Berberian!

Brüggergosman té la capacitat teatral necessària i es va defensar bastant bé vocalment, de vegades sense la rotunditat desitjable. En contra d'ella va jugar, com dèiem, una equalització millorable (estrany que en un concert que requereix amplificació no es filés més prim per part del propi Ensemble) que feia inaudibles moltes de les parts parlades, però en conjunt la seva tasca es va ficar al públic resistent a la butxaca i va acabar aclamada per mèrits propis.

 

Fotografies d'Antoni Bofill

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!