Un Nadal amb J. S. Bach

María Zuazu 11-12-2007

Palau de la Música, 11 de desembre de 2007

London Baroque
Emma Kirkby (soprano)
Peter Harvey (barítono)

La London Baroque junto a estos dos ilustres solistas ofrecieron una noche tan agradable como pequeña y tranquila, sin grandes alardes e incluyendo un surtido de desajustes de diversa índole. La acústica de la sala grande del Palau, muy inadecuada para un pequeño ensemble de interpretación histórica, boicoteó el concierto impidiendo lucirse a los músicos.

La noche prometía, sobre todo para aquellos que la iniciamos con un rioja, tanto por la fama y calidad de los intérpretes como por lo atractivo del programa. El grupo de Charles Medlam está considerado como uno de los máximos exponentes de la música de cámara barroca y Emma Kirkby es una figura histórica en el movimiento. Aparte de ser colaboradores habituales, comparten patria y reina y, al menos en este caso, la flema británica. Así, con cierta alegría fermentada y grandes expectativas comenzó el concierto.

El concierto para clave (BWV 1054), trascripción del original para violín, fue correcto aunque el adagio lo fue tanto que el pulso pareció perderse y se rozó el sopor. Se echó en falta algo más de empuje y vitalidad y un continuo más presente. Con la Trío Sonata (BWV 525) se ganó en volumen sonoro pero de nuevo faltó nervio y la discontinuidad del bajo se unió en este caso a una afinación cercana a lo no aceptable. Los juegos contrapuntísticos entre los violines tenían más garra pero quedaron engullidos por la acústica de la sala, así la violencia (sin perder flema) de sus gestos no correspondía con el hilo sonoro que se alcanzaba a oír, resultando un tanto cómico.

En la primera de las cantatas, "Selig ist der Mann"(BWV 57), la Kirkby mostró lo elegante y bello de su canto sin que llegara a entregarse en ningún momento. Puede que los problemas de salud que el año pasado le obligaron a cancelar varios conciertos, la edad y, de nuevo, una acústica especialmente ingrata con los agudos se aliaran en su contra. Peter Harvey salvó con su carisma y enérgica presencia esta cantata que resultó demasiado sacra.

En "Ach Gott, wie manches Herzeleid"(BWV 58) segunda cantata y última pieza del concierto, tanto el ensemble como la soprano con una inyección de vitalidad e implicación ofrecieron una interpretación bella y con una tensión dramática vertebral. Con el duetto final llegó el clímax del concierto lo que mereció una gran ovación. Los alaridos de un entusiasta del segundo piso (venado, según las malas lenguas) arrancaron la sonrisa de los músicos que nos regalaron un bis sin flema, de nuevo su duetto redentor.



La London Baroque junt amb aquests dos il·lustres solistes ens van donar una nit tant agradable com petita i tranquil·la, amb mesura i incloent un assortit d'incidències de tota mena. L'acústica de la sala gran del Palau, poc adequada per un petit conjunt de música antiga, va fer deslluir el concert complicant la vida als intèrprets.

Tot apuntava a una gran nit, sobretot per aquells que la vam iniciar amb un Rioja, tant per la fama i qualitat dels intèrprets com per l'atractiu del programa. El grup d'en Charles Medlam està considerat com un dels màxims exponents de la música de cambra barroca i l'Emma Kirby és una figura història dins el moviment. A banda de ser col•laboradors habituals, comparteixen pàtria i reina i, en aquest cas, la flema britànica. Així, amb alegria fermentada i grans expectatives, va començar el concert.

El concert per clave (BWV 1054), transcripció de l'original per violí, va ser correcte malgrat que l'adàgio ho va ser tant que semblava que el pols es perdia i s'aproximava la somnolència. Es trobava a faltar més vitalitat i un continu més present. Amb la Trio Sonata (BWV 525) s'incrementà el guany sonor però novament mancà nervi i la discontinuïtat del baix s'uní amb una afinació pròxima a la no acceptabilitat. Els jocs contrapuntístics entre violins tenien més garra però van ser engolits per l'acústica de la sala, d'aquesta forma la violència (sense perdre flema) dels seus gests no corresponia amb el fil de so que s'albirava a sentir, resultant tot plegat una mica còmic.

A la primera de les cantates, "Selig ist der Mann"(BWV 57), la Kirkby mostrà l'elegància i bellesa del seu cant sense arribar en cap moment a donar-se. Podria ser que els problemes de salut que l'any passat l'obligaren a cancel·lar alguns concerts, l'edat i, novament, una acústica especialment ingrata amb els aguts conspiraren contra ella.Peter Harvey salvà amb carisma i energia presència aquesta cantata que fou massa sacra.

A "Ach Gott, wie manches Herzeleid"(BWV 58) segona cantata i última peça del concert, tant el conjunt com la soprano amb una injecció de vitalitat i implicació oferiren una interpretació bella i amb una tensió dramàtica vertebral. Amb el duetto final va arribar el clímax del concert mereixent una gran ovació. Els crits d'un entusiasta del segon pis (tarat, segons malparlats) arrancaren el somriure dels músics que regalaren un bis sense flema, novament el seu duetto redemptor.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!