Una aventura amb final feliç

Antoni Colomer 02-04-2007

L'Orquestra Simfònica del Vallès

Un dels al·licients d’assistir a un concert protagonitzat per l’Orquestra Simfònica del Vallès és l’element d’aventura que comporta. Ja hem parlat en alguna altra ocasió de l’iniciativa empresarial que suposa el projecte de l’OSV, però de vegades és com si aquest repte es traslladés al vessant musical de tal manera que cada concert conté un alt grau de desafiament. Els resultats poden ser millors o pitjors però no hi ha dubte del compromís de tots els participants i això, per força, repercuteix positivament en els resultats artístics.

L’aventura de dissabte incloïa el “Concert per a violoncel” en Si bemoll major de Luigi Boccherini, però sobretot la Simfonia nº 5” de P. I. Txaikovski. Un autèntic repte per a David Giménez i l’orquestra, que es va superar oferint una de les interpretacions més intenses i convincents de la temporada. Però anem a pams i expliquem que el concert va arrencar amb mal peu i que, després del Vivaldi inicial, la “Simfonia al Santo Sepolcro”, ningú hagués gosat afirmar que la cosa acabaria tan bé com va acabar. Amb aquest tipus d'obres que es trien simplement per obrir els concerts, ja ho hem dit altres vegades, s'hauria de ser més curós.
La irregularitat va continuar amb un desconcertant primer moviment del Concert de Boccherini que tenia com a solista a Lluís Claret.Va ser necessari tot l’“Allegro moderato” inicial perquè el discurs de Giménez i Claret coincidissin, però a partir del segon moviment les peces, com per art de màgia, van començar a encaixar i el solista va exhibir les característiques que l’han convertir en un músic d'indubtable repercussió internacional. Cal fer menció especial a les cadències incorporades per Claret, una mica fora d’estil, obra de Radu Radulescu, professor de Claret a qui l’artista andorrà va voler honorar d'aquesta manera just un any després de la seva mort.

L’ “Andante” inicial de la Simfonia de Txaikovski ja va fer evident que les coses anirien més fluides a la segona part. Ja hem observat en altres ocasions que David Giménez es mou amb força més comoditat en determinats repertoris romàntics, nacionalistes i operístics que en d’altres i la seva implicació va ser substancialment diferent en aquesta obra respecte a les anteriors. Com també la de l’orquestra i l’excel•lent concertino convidat, Al·la Voronkova, que va aportar un plus de qualitat, autoritat i domini estilístic considerables a l’orquestra. Una orquestra que va respondre com en els seus millors dies. Més enllà de petits accidents pel que fa a precisió i coordinació, van oferir una versió d’una de les obres mestres de Txaikovski intensa i apassionada del principi fins al final, amb molt bon treball, en aquesta ocasió, de fustes i metalls. Es tracta d’una obra d’una riquesa melòdica inesgotable i l’orquestra va frasejar amb bon gust, especialment en els dos primers moviments. El difícil vals del 3er moviment, de caràcter molt diferent, no va estar a la mateixa alçada, però, en la re-exposició temàtica del quart, van tornar a aparèixer totes les virtuts esmentades en la primera part de l’obra. La resposta de l’audiència davant d’aquesta exhibició d’intensitat va ser entusiasta. L’aventura per tant es va superar amb un èxit que, probablement, va sorprendre la pròpia empresa i tots plegats vam marxar del Palau amb aquell regust especial que deixen els concerts en que es produeix una química especial entremúsics i espectadors. I aquests, per desgràcia, no són tants.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!