LPC3

Silent Screen

Coreografia: Paul Lighfoot i Sol León
Música: Philip Glass
Glasswoorks (1982) “Why does someone have to die?”, de The Hours (2002)
Concepte audiovisual: Paul Lighfoot i Sol León
Realització de l’audiovisual: Metropolis Films - Dicky Schuttel
Escenografia: Paul Lighfoot i Sol León
Vestuari: Paul Lighfoot i Sol León
Il·luminació: Tom Bevoort

Ballarins: Jorge Nozal, Aurélie Cayla, Medhi Walerski, Shirley Esseboom, Georgi Milev, Virginie Martinat, Fernando Hernando Magadan, Bastien Zorzetto, Lukás Timulak, Stefan Zeromski.


Tar and Feathers

Coreografia: Jirí Kylián
Música: Wolfgang Amadeus Mozart;
Andantino de Concert per a piano núm. 9, en Mi b major, “Le jeunehome”, KV 271 - Samuel Beckett; What is the word (1989) - Dirk Haubrich; Nova composició inspirada en el concert de Mozart - Tomoko Mukaiyama; Improvisació en directe sobre una composició pròpia.
Pianista: Tomoko Mukaiyama
Veu: Jirí Kylián
Escenografia: Jirí Kylián
Vestuari: Joke Visser
Il·luminació: Mikki Kunttu
Assistent de la coreografia: Lorraine Blouin

Ballarins: Lidia Bustinduy, Virginie Martinat, Aurélie Cayla, Lukás Timulak,
Stefan Zeromski, Jirí Pokorný


“Poesia Visual”

El programa que comparteixen el mestre Jirí Kylián i els deixebles Paul Lightfoot i Sol León presenta una unitat de to pròpia del que el Nederlands representa o busca actualment: dues peces austeres en època de grans efectismes.

Dues peces – Silent Screen i Ta rand Feathers – de temàtica metafísica, poc coloristes, essencialistes, líriques i profundament humanes. Una dansa que defuig la provocació i que penetra per la via dels sentits, per sobre de l’intel·lecte.


“Silent Screen”

La base d’aquesta coreografia és simplement l’estètica visual en el seu estat més pur. És plena d’una poesia visual elegantíssima tant en la projecció, que va sorgint durant tota la coreografia, i que és el fons de l’escenari, com en l’ambient creat basat i recolzat en la simplicitat de la bellesa del blanc i el negre, combinat amb la imatge d’un bosc, dels estels, del significat de la vida i el seu retrobament i... tot això... combinat amb els ballarins que formen part de les imatges reals i irreals amb uns moviments sempre buscant la bellesa en moviment. Juntament amb el gran nivell com a companyia de dansa, i afegit a les seves enginyoses coreografies, es va poder gaudir d’un gran espectacle versat amb la seva poesia visual construïda amb la dansa i amb la extraordinària música de la banda sonora de Philip Glass, de la pel·lícula “The Hours”


“Tar and Feathers”

Aquesta segona coreografia, emancipada amb un plantejament totalment diferent a la primera part, va tenir la virtut de trancar l’atmosfera amb l’exposició treballada de l’improvitsació en dansa i música sobre la partitura del concert núm. 9 de W. A. Mozart. El fragment va ser interpretat sobre una gravació afegida a la pianista, en directe, Tomoko Mukaiyama, enlairada en un piano amb unes potes llarguíssimes que li donava un toc molt surrealista tan bon punt anava improvisant sobre la música de Mozart i en tot moment pendent dels ballarins per anar d’acord amb ells.

És una obra que s’inspira en el poema de Samuel Beckett “What is the word”, i que evidència aquesta dimensió metafísica de Jirí Kylián sobre la reflexió de l’essència del coneixement, la percepció, l’acte de la creació i la vida mateixa per evolucionar esdevenint en una dansa a moments angoixant, pensativa, reflexiva, introvertida i alhora molt estètica.

Remarcar, una vegada més, el gran nivell d’aquesta companyia de dansa, els seus ballarins i coreògrafs, referents tots en el paisatge del panorama artístic actual.