Una estranya parella

Antoni Colomer 11-10-2011

Elektra, de Richard Strauss

Orquestra y Coro del Teatro Real; Semyon Bychkov, dir.

La Finta Giardiniera, de W. A. Mozart

Freiburger Barockorchester; René Jacobs, dir.

Teatro Real, Madrid, 3 i 4 d'octubre de 2011

-Difícilment podríem trobar dues obres més diferents, tant musicalment com dramàticament que Elektra i La Finta Giardiniera de Richard Strauss i W.A. Mozart respectivament.

Tot i això, en la trajectòria i l'evolució creativa d'ambdós compositors, són dues composicions que esdevenen una frontissa entre la producció anterior de tots dos compositors i el que havia de venir.

Pel que fa a Strauss, com ja és públic i notori, Elektra marca el límit que el compositor bavarès s'autoimposà. Límit pel que fa a temàtica - cal tenir en compte que en aquella època tant Salome com Elektra van ser considerades exageradament escandaloses, degenerades i brutals-, però sobretot pel què fa al tractament harmònic. I és que Strauss renunciarà a anar més enllà en la seva exacerbació de l'atonalitat, deixant la feina bruta per a un tal Schönberg. La resta ja és història.

Pel que fa a La Finta Giardiniera, estrenada el 1775 a Munic, significa en la carrera de Mozart el final d'una primera etapa d'aprenentatge. A partir d'aquest any Mozart comença a escriure les seves grans òperes sèries, amb Idomeneo com a primer gran exponent. La inclinació de Mozart per aquest gènere, conegut com "Opera Seria", és evident a La Finta Giardiniera, i sorprenent si tenim en compte que la glòria operística de Mozart se sustenta principalment sobre el repertori còmic.

A La Finta Giardiniera, obra de llibret poc reeixit que ja havia estat musicat per Pasquale Anfossi, és interessant observar com Mozart menysté les parts còmiques, que en general es manifesten força banals, i en canvi posa tota la carn a la graella en les escenes serioses, com les extraordinàries àries d'abandó líric Care pupille o Gemme la tortorella, així com en les diverses en stile agitato, tant en voga a l'època i que mostra els vincles entre Mozart i la gran tradició de l'òpera seriosa que té com a màxim exponent a Händel.

-El més interessant de La Finta Giardiniera és la manera com il·lustra les tensions entre els dos grans gèneres - seriós i còmic, o buffo -, unes tensions que desemboquen en una obra ambigua. Autèntiques perles apareixen aquí i allà, compartint escenari amb àries (sobretot les còmiques) plenes de tòpics.

Bé a tomb la constatació dels paral·lelismes entre aquestes dues òperes a causa de la programació, un dia rere l'altre, al Teatro Real de Mortier. Perdó, de Madrid!

Un, des de Barcelona, pot entendre que a Madrid hi hagin veus que critiquen el perfil de temporada dissenyat per Mortier. Però senyors, si en una setmana pots escoltar òperes dirigides per René Jacobs (La Finta Giardiniera), Semyon Bychkov (Elektra) i Sylvain Cambreling (Pelléas et Mélisande) un ha de reconèixer, al menys, que el Teatro Real viu un període artístic al qual el temps li farà justícia. I probablement, amb els canvis de govern i retallades que s'endevinen a l'horitzó, aquest període de creixement l'enyoraran/enyorarem ben aviat.

I un dels llegats que quedarà serà el del creixement de la jove (la mitjana d'edat dels seus membres és sorprenentment baixa) orquestra del Teatro Real. I és que una orquestra creix si té bons músics, però també, és indubtable, quan enlloc de mitjanies qui els dirigeix sap el que es fa. I Semyon Bychkov va demostrar abastament que sap molt bé el que es fa. Una prova fefaent n'és que tota l'orquestra, al final de la funció, l'aplaudís de manera explícita, i no pas amb els arquets, sinó amb els palmells de les mans i gran entusiasme. Una imatge ben poc habitual.

I és que Bychkov va donar una lliçó de direcció.  El canell de la mà dreta marca el temps amb una precisió i fluïdesa de llibre, mentre que l'esquerra es reserva per moments puntuals molt ben triats. Va fer música de cambra quan calia i va permetre a l'orquestra deixar-se anar en moments molt puntuals i necessaris, aconseguint un balanç entre fossar i escena difícil en una obra com Elektra. Òbviament, per projecció que pugui arribar a tenir, l'Orquestra del Real no té la contundència de les grans formacions europees i americanes. Un pensa el que Bychkov hauria fet amb una de les grans orquestres, posem per cas la Filharmònica de Viena, i se li afilen els ullals.

La gran pregunta és perquè Bychkov sembla haver desaparegut dels podis més prestigiosos en el darrers anys, però estirar d'aquest fil ens duria molt lluny.

-Jacobs, per contra, té una tècnica de braç més aviat discreta. Sense batuta, el gest és molt poc expressiu. Però els seus punts forts són uns altres. No només sap rodejar-se invariablement de grans músics, sinó que domina l'estil mozartià com si fos la seva segona pell. La precisió i la varietat de colors que extreu dels seus músics, en especial en els recitatius tan secs com acompanyats és d'autèntica filigrana. Una característica que s'agraeix especialment en una obra com La Finta Giardiniera.

Com és habitual, l'equip vocal proposat per Jacobs, sense ser un repartiment d'estrelles, està meticulosament pensat. En aquesta ocasió van destacar, en un equip sense fissures la jove Sophie Karthäuser, veu de poca amplitud però d'afinació impecable i línia senyorial, el tenor Jeremy Ovenden, un fix en el repertori mozartià dels grans teatres els darrers anys i la ja coneguda Alexandrina Pendatchanska. Al seu costat, el veterà Jeffrey Francis, en un poc habitual paper de tenor còmic, la mezzo Marie-Claude Chappuis, en un paper originalment escrit per castrat, el baríton Michael Nagy, de notable veu i vis còmica i la ja imprescindible Sunhae Im, de veu minúscula però que s'ha anat fent un lloc en els repertoris del XVII i XVIII a partir d'una musicalitat immaculada i un cert encant escènic.

Tots ells van cantar bé les seves parts i es van lluir, de la mà de Jacobs, en uns recitatius àgils, frescos i expressius que haurien de servir de model a qualsevol bona escola de cant.

-Pel que fa a Elektra, vam veure el segon repartiment i vam viure el debut en el rol principal de Christien Goerke, que va obtenir un brillant èxit personal. La veu està en molt bon estat malgrat els anys de carrera en repertoris exigentment dramàtics, amb un bon equilibri entre vellut i metall, i malgrat notar-se al començament el seu respecte per un rol terrorífic, la seva prestació va anar creixent fins a consolidar-se com una aposta de futur més que interessant. A partir de l'escena amb Orestes - un Samuel Youn de veu un xic gutural però de gran projecció i presència escènica -, Goerke va deixar-se anar fins a completar una interpretació de gran nivell en un dels rols més difícils i extenuants, tant vocal com psicològicament, de la història de l'òpera.

Jane Henschel, com a Klytämnestra, va mostrar experiència i encara un bon estat vocal mentre que la Chrysothemis de Manuela Uhl, que va aconseguir un dels èxits de la nit, va mostrar-se un tant irregular en l'emissió tot i posseir un instrument d'indiscutible qualitat. Al seu costat, l'incombustible Chris Merrit en la breu aparició d'Aeghist, va completar un segon repartiment d'alta volada.

La producció del desaparegut Klaus Michael Grüber es va mostrar funcional, amb alguns desajustaments i una direcció d'actors poc més que correcta d'Ellen Hammer.

Però indiscutiblement, la responsabilitat de l'èxit d'aquesta insospitada parella d'òperes, cal atribuir-la a la feina d'aquests dos grans mestres, Jacobs i Bychkov, que van saber extreure dels seus equips el màxim rendiment possible.  I és que quan el fossar funciona...

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!