LPC3

Amb dos grans discos en poc més d'un any i un farcellet de bones crítiques sota el braç després de la seva estada a Madrid i a Granada es presentaven els Very Pomelo a la Sala 3 de l'Auditori de Barcelona. Certa expectació entre el públic i, a priori, una sala poc adient per a què hi sonessin els temes que s'amaguen al Figaro, Figaro (2010) i al Xurrac Esclat (2011). Però tot i això, la sala i el seu glamur, certs problemes amb l'escenografia, els seients pensats per a un tipus d'audició més tranquil·la, un piano que va sorprendre els membres del grup als camerinos, els Very Pomelo van defensar la seva manera de fer i van conquerir l'audiència rotundament. A les poques cançons ja s'havia format a un dels laterals un grup de gent que ballava fugint de les còmodes butaques, grup que es va anar engreixant progressivament fins arribar als bisos, quan gairebé tota la sala dreta va acomiadar-se efusivament de la banda.

Sorolloses i estridents es van anar desgranant les peces del seu últim treball, amanides de tant en tant per temes instrumentals i cançons del seu primer disc. Composades pel Xarim Aresté, natural de Flix i veí del barri de Gràcia, i arrodonides per la improvisació amb els músics del conjunt, les cançons van sonar salvatges, com hordes bàrbares conquerint la serena arquitectura de l'Auditori. Tot i que a estones els diferents instruments es tapaven entre ells, els Very Pomelo van demostrar que són un grup que creix en directe. L'afilada veu del Xarim Aresté i la violència amb què toca la guitarra, la cara impagable de concentració plaent del Ricard Sohn als teclats, el contrapunt elegant de l'Edgar Xamanpié a l'altra guitarra i, per sobre de tot, la comunió dalt l'escenari de tots els músics en una mateixa idea: cançons tocades des de les entranyes.

Els Very Pomelo van sortir un pèl tímids a l'escenari, potser per la sèrie de problemes que van tenir amb els treballadors de la sala per la instal·lació d'una escenografia especialment pensada per a l'Auditori, que no va ser utilitzada per prohibició expressa dels responsables de seguretat amb l'argument de ser material inflamable. Poc a poc, però, es van anar entonant, trobant-se segurs amb el repertori que amaga el seu nou disc, que van tocar sencer. Tot i no haver-hi cap tipus d'escenografia inflamable l'ambient es va anar caldejant fins a l'ebullició. A mig concert feien la primera concessió al primer disc i encadenaven La nova cançó, molt corejada pels presents, i Lleixiu, mostrant d'aquesta manera que una maneta de desinfectant no li estava anant gens malament a l'Auditori. Amb bona part del públic ja dret al lateral van anar caient amb estridència la resta de temes, càustics i poderosos alhora, sempre amb una repuntada humorística, vitals i àcids com els pomelos. Però de pomelos també en podem trobar de dolços, com les últimes peces abans del bis. L'ambient estava molt caldejat quan van deixar anar Júlia i Sabates i vestits, dues boniques cançons dedicades a la filla petita d'uns amics, intentant suavitzar una mica l'estat d'ànim general abans de la cloenda.

Van sortir a fer dos bisos, interpretant peces instrumentals i temes del seu primer treball, com Magdalenes o Turistes, que van fer ballar a un públic ja desfermat, on havia quallat un crit produït a mig concert referit a la sala ("Això ho paguem entre tots!"), un públic que es va apoderar de la Sala Tete Montoliu de l'Auditori passant-se pel forro dels pomelos les convencions socials que solen acompanyar els espectacles dels grans escenaris de Barcelona. Però és que el blues i rock subversiu que batega per sota totes les cançons dels Very Pomelo tampoc no s'adiu gens amb els rituals del públic que freqüenta l'Auditori. Està molt bé que espais normalment dedicats a interpretar músiques amb rerefons acadèmic s'interessin per altres maneres de fer música, està molt bé que es programin actuacions com les dels Very Pomelo en cicles de "Música Moderna" (encara que ningú sàpiga molt bé què vol dir). Però potser estaria encara millor que, posats a fer aquest tipus de coses, es respectessin certes convencions socials que acompanyen aquestes altres classes d'espectacles, sobretot perquè no sembli que només es programa aquesta mena de performances per fer caixa, ja que tots sabem de les dificultats de la música acadèmica contemporània per a omplir sales. Entre moltes altres mesures no costaria massa assolir les següents: treballar en conjunt amb el grup per a l'escenografia i la posta a punt en general, tenir espai per a ballar i llibertat de moviment dins la sala, garantir la seguretat amb una certa permissivitat davant el caos... Tot això ho dic perquè si res canvia massa aquest tipus de grups aniran omplint (si no ho fan ja) cada vegada més i més sales pensades per a un altre tipus de música, i seran constants els malentesos per la incapacitat de comprensió mútua.

La gran notícia de la nit, però, va ser una altra: la consolidació dels Very Pomelo en un escenari de prestigi. La salut que van demostrar en aquest tipus de sala diu molt de la robustesa i sinceritat de la formació, capaços de surar amb el seu directe per sobre les sòlides arquitectures de l'Auditori. Tot indica que tindran un estiu molt mogut.