LPC3

El tòpic diu que Paris és la materialització dels somnis bohemis de tot jove amb inquietuds incontrolables. Conscient que tots els tòpics són fruit d'un imaginari més proper a la fantasia que no pas a la realitat, vaig anar a parar a la Ciutat de les Llums sense esperar grans revelacions ni experiències místico-artístiques (tots sabem la magnitud de les desil·lusions causades per un excés d'expectatives). Però un cop allà, hauria estat neci desaprofitar la ingent oferta cultural i no deixar-se emportar pel frenesí musical de la capital francesa, i vaig deixar-me caure per un local molt conegut de l'Onzième, L'International, que compta amb una programació musical diària i gratuïta i que congrega joventut ben diversa amb una filosofia propera al Bar Elèctric de Barcelona. Em vaig reunir amb uns amics i vam aprofitar la happy hour (allà encara no ha arribat la normativa barcelonina que la prohibeix absurdament) per prendre els nostres apéros a base de porto, vi negre i kir, a preus insòlitament econòmics, i després vam baixar al soterrani del local, on feia una estona que actuava la primera banda de la nit. La sala gaudeix d'un equipament excepcional i l'ambient que s'hi respira és aquell tan europeu de la curiositat per les fricades musicals d'avantguarda, que es caracteritza per una aglomeració de persones al voltant de l'escenari amb les seves begudes a la mà i una entrega total a l'espectacle, ja sigui en forma de participació activa com de contemplació atenta i absorta. Aquella nit era la nit de l'electro-post-punk-rock, si em permeteu la gosadia de penjar una etiqueta tan llarga i alhora simplificadora a l'espectacle. Això es tradueix en altes dosis de bases electròniques, distorsions saturades i més crits que càntics. Admeto que el so era lluny de les meves preferències musicals, però en el seu context aquella música era exactament la que s'esqueia, i va aconseguir captar el meu interès més enllà de la vessant antropològica.

La primera banda, Puss in Boots, fonamentava el seu so en bases samplejades conduïdes pels teclats d'Alex i en una línia de baix simple, constant, hipnòtica i penetrant. La veu de Laura relliscava lleugerament per sobre d'aquest magma llefiscós amb una habilitat sobrenatural que recordava els passejos lunars d'algun astronauta inversemblant. El clima que generaven era d'adormiment general, però no per avorriment o somnolència, sinó més aviat per embriagament irresistible. La música emanava de l'escenari en ones pausades però punyents i penetrava les capes més baixes de la sala, aquelles que tenen a veure amb les vísceres i els estrats irracionals de la consciència, mantenint el públic alerta en tot moment, fet que demostraven les intenses ovacions al final de cada un dels temes.

A continuació, Casse-Bonbons, formada per Elise Bracconi a la veu, Elisabeth Lavarenne a la bateria i Valentin Montu a la guitarra, va agafar el relleu sense massa preàmbuls i va seguir augmentant les pulsacions de la nit amb una estètica sonora i visual semblant a la banda anterior, però de tendències més extremes a mesura que avançava l'espectacle. Va oferir una posta en escena provocadora i sexualment explícita, potenciada per l'actitud de la seva cantant i les lletres picants en francès (em feia pensar en una versió actualitzada, femenina i descarnada de Serge Gainsbourg, per la provocació sexual, no per la sonoritat). La veu, tot i no tenir tantes prestacions com la de la banda anterior, era potent i arrogant, podríem dir que molt teatralitzada, i va saber integrar el públic al show tot trencant la barrera de l'escenari i saltant entre els espectadors, que van acabar barrejant-se amb els músics, fins al punt que algun espontani es va enfilar a l'escenari per entonar una improvisació visceral semblant a una invocació índia (dels de les pelis del Far West) de guerra. La gràcia musical de la banda va radicar en el fet de compaginar aquesta actitud punk amb els recursos electrònics i amb riffs més propis del metal dur, tot i que la distorsió, poc contundent i més aviat bufada, donava un aire de deixadesa i desemparança lluny de la rotunditat heavy.

Vam sortir de la sala amb la sensació d'haver penetrat una mica més en la vida nocturna d'aquesta ciutat immensa i en constant ebullició, i ens vam quedar amb el desig, ara farcit d'expectatives, d'absorbir aquesta ciutat al màxim, de viure-hi una temporada i de carregar els pulmons d'aire fresc (en el sentit literal i en el metafòric), amb la il·lusió que la descoberta del món més enllà de Barcelona ens fa aprendre d'altres maneres de viure la música i ens dóna idees per aplicar-les aquí i allà i seguir creixent amb les músiques d'arreu del planeta.