Una nova veu pel lied

Bernat Dedéu 06-09-2012

Christianne Stotijn, mezzosoprano; Julius Drake, piano

Schubertíada a Vilabertran, 31 d'agost de 2012

-Fent honor a un costum ancestral dels seus vint anys d'història, la Schubertíada empordanesa continua descobrint nous talents del lied als seus fidelíssims seguidors. La rifa d'enguany se l'ha emportada la mezzo holandesa Christianne Stotijn que -amb només trenta-cinc anys- ja pot presumir d'haver estat la veu escollida pels capricis musicals de Haitink, Abbado o Dudamel. Stotijn té un instrument d'una potència volumètrica limitada, ideal pel lied o l'òpera barroca (a tot estirar!). Però el timbre i el color dels greus són de mezzo neta, la qual cosa és ben d'agrair, donada l'habitual moda d'etiquetar les sopranos curtes d'agut com a tals. I té un gust musical impertorbable, com va demostrar en aquest programa  centrat en la cançó noruega i russa. Donat el notable resultat final, va ser ben llastimós que l'església de Vilabertran presentés (per única vegada al festival!) una entrada ben fluixa. Misteris del màrqueting, suposa el narrador de sons.

Stotjin va començar el concert amb algunes peces fantàstiques de Rachmaninov. En molts instants, el cant demanava una veu un pèl més lírica, i als primers lieds  (Els déus m'ho han pres tot, especialment), hi notàvem un excés d'aire, poca carn vocal, i un registre mig no sempre sòlid: la cantant potser hauria d'haver emplaçat els Rachs un pèl més tard, per afrontar-los amb la veu ja més escalfada. Del pare Mussorgski, Stotijn va cantar el meravellós cicle La cambra dels infants, amb una gràcia teatral fora límits (potser hi sobrava un pèl menys d'histrionisme estrafent les vocals o i u): El racó o Amb la nina ens van regalar, sens dubte, els millors instants del recital. Com passa sempre, també amb música, fer riure és molt més difícil que fer plorar, i la cantant ho va aconseguir en escreix.

Feliçment, Stotijn va dedicar la segona part al bellíssim cicle La donzella de la muntanya d'Eduard Grieg. Música sensacional, que la mezzo encara no té absolutament al sac (va necessitar llegir-la amb partitura a l'escenari), però que va esculpir amb bones dosis d'expressivitat, coronant-la amb una maratoniana Prop del rierol Gjaetle molt ben ordida. Pel goig del respectable, a l'hora dels bisos, Stotijn va voler regalar als narcisistes timpans catalans dos lieds de Montsalvatge: la Canción de cuna para dormir a un negrito i el Yambabo. El gest s'agraeix, però val a dir que Stotijn (a banda de problemes excusables en la dicció) va abordar el primer amb un tempo massa erràtic i el segon amb una rapidesa que va fer patir de valent al disciplinat acompanyant Julius Drake, que va seguir-la com va poder, deslluint una tasca fins el moment excel·lent.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!