Una reposició ¿necessària?

Santiago Salvador 28-07-2012

Aida, de Verdi

Gran Teatre del Liceu, 21 de juliol de 2012

-El muntatge d'Aida estrenat al Liceu la temporada 2000-2001 a partir de la recuperació dels decorats pintats el 1945 por Josep Mestres Cabanes ha tornat per quarta vegada a la programació del teatre de Barcelona. El factor arqueològic de la recuperació dels esmentats decorats, miraculosament salvats de l'incendi del teatre el 1994, continua sent la principal senya d'identitat d'aquesta producció. Sempre s'ha dit d'aquesta escenografia que té com un dels seus factors més meritoris el domini virtuós de la perspectiva. És indiscutible que el treball del pintor manresà és brillantment eficaç en aquest sentit. Ara bé, el fet que el treball de Mestres Cabanes generi amb èxit la il·lusió de la perspectiva no vol dir que l'espai suggerit existeixi efectivament. Aquesta és una debilitat, que dóna lloc a una acció generalment atapeïda, que no ha de ser, però, atribuïda al talent de Mestres Cabanes tant com a la menor profunditat d'escenari de l'època. D'altra banda, l'escenografia obliga a fer tres entreactes, la qual cosa s'adapta poc als usos actuals encara que, d'alguna manera, reforça el seu valor com a reconstrucció històrica.

Sigui com sigui, les limitacions de l'espectacle no cal cercar-les tant en el treball de Mestres Cabanes, que no deixa de ser un factor d'interès, com en la posada en escena i, particularment, en la direcció d'actors de José Antonio Gutiérrez. Els actors són llençats a l'escenari a la seva sort amb la màxima convencionalitat i sense una sola idea que doni sentit, fluïdesa o caracterització a la dramatúrgia. El resultat són uns personatges reduïts al tòpic -cosa d'altra banda habitual en aquesta obra, tant difícil d'escenificar com defectuosa des del punt de vista dramatúrgic-. Quan uns cantants de talent mitjà són abandonats a la seva sort d'aquesta manera el resultat és sempre la gesticulació operística -en el pitjor sentit de la paraula- i l'esquematització d'uns personatges i unes situacions que ja s'hi presten per si soles. La gran escena d'Amneris al darrer acte és un dels moments en què aquesta tendència va adquirir proporcions més ridícules. Al contrari de la retòrica habitual això no demostra amor ni respecte per l'obra sinó, tot al contrari, l'assumpció resignada -i errònia- que l'obra com a tal no té salvació des del punt de vista teatral.

Totes aquestes coses ja les vam poder veure en reposicions anteriors i no són novetat. Els factors d'interès requeien, per tant, en l'execució musical. En aquest terreny les prestacions d'orquestra, cor i solistes van ser, com és natural, irregulars però en qualsevol cas no van compensar els dèficits esmentats.

-La direcció de Renato Palumbo va oferir bons resultats en els dos primers actes. Les seves senyes d'identitat són la velocitat en els tempi i la rigidesa rítmica. Aquestes són unes característiques que van funcionar bé per a l'exhibició de grandiloqüència i trompeteria que caracteritza aquests actes. Mitjançant la velocitat dels tempi hom es pot estalviar oferir una paleta tímbrica i dinàmica refinada que, de tota manera, l'orquestra del Liceu no pot oferir. De manera que aquesta aposta era com a mínim raonable i eficaç. Mitjançant la rigidesa rítmica Palumbo va provar de garantir, amb èxit, una certa precisió i una concertació correcta. Però en els actes tercer i quart Aida supera en molt l'estètica de superproducció fins a cert punt superficial dels dos primers. Particularment en el duet d'Aida i Amonasro a la vora del Nil i a la gran escena del judici. I en aquests punts cal oferir alguna cosa més. Palumbo, en canvi, no va donar cap possibilitat a l'expansió del fraseig ni a la parola scenica i va matar, per tant, el drama, el millor que Aida té com a drama. En qualsevol cas les prestacions orquestrals van ser, des del punt vista tècnic, molt dignes, i les del cor encara millors com, d'altra banda, és habitual.

El paper principal fou assignat a Sondra Radvanobvsky, soprano prestigiosa i especialitzada en el repertori dramàtic verdià. La seva va ser una de les millors prestacions de la nit la qual cosa no vol dir que fes una actuació rodona. L'emissió és de gran qualitat i en general oferí grans moments pel què fa a la bellesa del so. Però l'execució tècnica no va ser indiscutible en tots els passatges i en alguns moments va mostrar una certa tendència a la gigionata i a l'efecte de gust dubtós, particularment allargant un parell d'aguts més enllà del que un criteri estrictament musical justificaria. Les seves àries, en qualsevol cas, es van comptar entre els millors moments de la nit.

L'element més dèbil del conjunt vocal fou, sens dubte, el Radames de Marcello Giordani. La seva actuació escènica va acusar greument la manca de direcció, els sons centrals eren en nombroses ocasions ofegats i mai no va oferir un fraseig interessant. A canvi mostra un domini notable del registre agut, sempre brillant.

Ildiko Komlosi es va moure en nivells, com a mínim, més pròxims a la discreció. La seva actuació escènica, però, va patir dels mateixos dèficits que la de Giordani. Des del punt de vista vocal la veu no té la consistència en zona central que requereix la part, però no se li pot negar una certa correcció general.

-Joan Pons ofereix amb aquest Amonasro la seva darrera actuació operística després d'una carrera brillant i exitosa. En primer lloc cal agrair-li la prestació escènica, perfectament capaç de sobreviure a la manca global de direcció d'actors. D'altra banda Amonasro no posa en grans dificultats un  baríton acostumat a les proves verdianes més exigents (Rigoletto, Il trovatore, Un ballo in maschera, etc.). No sempre serveix del tot al legato verdià per la tendència a empènyer certes notes i això és una característica que no és nova. D'altra banda la veu de Joan Pons ha viscut moments més esplendorosos. Però tot i així la seva aportació va ser, juntament amb la de Radvanovsky, la més destacada de la nit.

El Ramfis per a aquesta ocasió era Vitalij Kowaljow. El paper no exigeix grans refinaments interpretatius sinó més bé bellesa sonora, seguretat i autoritat i el cert és que Kowaljow va aportar tot això. No es pot dir el mateix del Rei de Stefano Palatchi. La veu en l'octava alta perd qualitat d'una manera massa notable per un paper que tampoc no té grans exigències virtuosístiques. Josep Fadó i Elena Copons van completar amb gran correcció el repartiment com a missatger sacerdotessa.

El públic va estar desproporcionadament calorós durant tota la nit i va omplir la sala. Aquest deu ser el motiu pel qual aquest espectacle ha estat reposat tantes vegades. Aida és Aida i tot el que sigui amortitzar la inversió és interessant per a una economia en greu crisi. Però és molt dubtós que un espectacle com aquest prestigiï el teatre que el reposa.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!