Valia la pena esperar

Antoni Colomer 04-02-2009

L´incoronazione di Poppea, de Monteverdi

Gran Teatre del Liceu, 4 de febrer de 2009

Direcció d'escena: David Alden
Escenografia: Paul Steinberg
Vestuari: Buki Shiff
Il·luminació: Pat Collins
Coproducció: Bayerische Staatsoper (München)/Welsh National Opera (Cardiff)

Direcció musical: Harry Bicket
Poppea: Miah Persson
Nerone: Sarah Connolly
Arnalta/Nutrice/Famigliare: 1 Dominique Visse
Ottavia: Maite Beaumont
Seneca: Franz-Josef Selig
Ottone: Jordi Domènech
Fortuna/Pallade/Venere: Marisa Martins
Virtù/Damigella/Coro d'Amori 1: Judith van Wanroij
Amore: Olatz Saitua
Soldato 1/Lucano/Famigliare 2/Consul 1: Guy de Mey
Soldato 2/Liberto/Consul 2: Francisco Vas
Valetto: William Berger
Drusilla: Ruth Rosique
Mercurio/Littore/Famigliare 3/Tribuno 1: Josep Miquel Ramón

Orquestra Barroca del Gran Teatre del Liceu


Per fi ha pujat a l’escenari del Liceu aquesta obra mestra que és L’incoronazione di Poppea. Obra mestra en molts sentits: per la seva importància històrica com una de les òperes pioneres del teatre comercial, per un libretto que, indiscutiblement, és un dels grans textos de la historia del gènere líric, i finalment, per la sumptuosa música que un veterà Monteverdi (entre d’altres) hi va abocar. Una música plena de sensualitat, que s’adapta com un guant a la prosòdia dels versos de Busenello.

En un article anterior (link) ja varem comentar les característiques que envoltaren la composició d’aquesta obra difícilment classificable, que posa sobre l’escenari una amplíssima gamma de passions humanes tractades de manera desacomplexada i des de perspectives molt diverses. L’humor, la sensualitat, l’amor, la mort, la desesperació, la soledat es vesteixen de comèdia o de drama segons convingui als autors, en el que esdevé una de les grans aportacions d’aquesta òpera i la clau de la seva modernitat. Tot un univers complex i polièdric es presenta sobre l’escenari com en les grans peces teatrals del segle d’or o en l’univers Shakespearià, amb el que guarda evidents paral·lelismes.

Aquesta varietat de procediments dramàtics i de possibilitats de lectura formen part de la grandesa de L’incoronazione di Poppea, i és el que ha permès a David Alden oferir una lectura que anteposa la ironia i l’humor a l’element tràgic que, evidentment, també hi és a l’obra. Las primera escena entre Nerone i Poppea, en la versió d’Alden, deixa ben a les clares la seva percepció sobre els personatges i el drama. En lloc de deixar-se endur per la sensualitat de la música i de la situació, Alden planteja un Nerone infantil quan s’acomiada de Poppea després d’haver passat la nit amb ella. Es traca d’un emperador immadur, neuròtic, sense cap tipus de capacitat per estimar ni per ser estimat. Si en d’altres versions la relació entre Nerone i Poppea és més ambigua, en aquest cas és evident que no hi ha més que desig eròtic per part d’ell i voluntat de poder per part d’ella. En aquest sentit, la segona escena entre ambdós personatges, en la que l’emperador està assegut en primer terme i Poppea al fons de l’escenari, és ben representativa de la distancia real, immensa, tan afectiva com física, que hi ha entre ambdós personatges.

En aquest punt cal destacar especialment la subtil caracterització d’una Sarah Connolly sensacional. La veu no és la de la Kasarova, prevista inicialment, però es tracta d’una magnífica cantant i sobretot - ahir ho va demostrar - una extraordinària actriu. El de Nerone és un paper que han interpretat tenors, contratenors i mezzosopranos. En línies generals aquesta darrera veu sembla la més adient, però el fet que sigui interpretat per una dona pot restar credibilitat al personatge. No va ser aquest el cas gràcies a les excepcionals dots escèniques de Connolly i a la detallista i subtil direcció d’actors de David Alden. Difícilment Vesselina Kasarova li hagués tret més suc al paper.

Aquesta manca de “veritat” en la relació entre Poppea – una Miah Persson ideal tant vocalment com físicament – i l’emperador, impregna tot el muntatge d’un cert distanciament que de vegades funciona millor i d’altres pitjor. Algunes solucions poden ser arbitràries, com la inclusió, en l’escena morbosa entre Nerone i Lucano amb el taüt de Sèneca present - nova referència shakespeariana –, en la que dos personatges secundaris (Valletto i Damigella) distreuen l’atenció d’una de les pàgines més belles de l’obra i de les més sorprenents per la seva càrrega homoeròtica. Els únics personatges tractats sense ironia per part d’Alden són la repudiada Ottavia – impressionant Maite Beaumont, una cantant que ha explotat definitivament – i Franz Josef Selig, un luxe asiàtic com a Sèneca alcohòlic i poc combatiu.

La resta de personatges (servits per un cast, en línies generals, modèlic) són tractats amb una mirada irònica, fins i tot condescendent, per un Alden que retrata una societat superficial i supèrflua. Els mateixos Ottone, personatge difícil i poc agraït que es troba enmig d’una batalla que li ve gran, i Drusilla són pràcticament maltractats per Alden, qui no els concedeix la més mínima dignitat. No és estrany que qui finalment corona a Poppea sigui Arnalta, la seva dida, que en aquesta producció es converteix en una mena de Drag Queen, idea aquesta que parteix de l’origen transvestit del personatge i que només es pot sostenir quan qui l’interpreta és Dominique Visse, el cantant amb la veu més lletja del “planeta òpera”, però un actor i músic extraordinari. La meravellosa cançó de bressol Oblivion Soave va ser “udolada” més que no pas cantada per Visse, qui per altra banda va arrencar els únics aplaudiments durant la funció del públic que no havia desertat en massa després del llarg primer acte. Molt millor! Els que varem restar a la sala fins al final varem gaudir – en silenci - d’un espectacle d’altíssim nivell, que va anar agafant embranzida fins al final, amb el memorable monòleg d’Ottavia i aquest duet final del que tant s’ha parlat – en especial de la seva autoria i de la seva curiosa inclusió al final de l’obra, que n’acaba condicionant la lectura global - i que talla la respiració per la seva inspiració melòdica i sensualitat irresistible.

També la proposta escènica d’Alden va prenent impuls a partir del segon acte, després d’un primer amb una escenografia despullada i funcional. Evidentment - com en la majoria dels seus treballs, en especial en el repertori barroc – Alden planteja una estètica intemporal. L’escenari és un món paral·lel, autorreferencial, en el que es mouen éssers que de vegades semblen esperpents més que no pas éssers humans. Amb el pas dels successius actes aquest món visual va guanyant en contrastos i brillantor, com també l’elaborat vestuari de Buki Shiff, fins arribar a una escena final en un blanc i negre enlluernador.

Un final emocionant, en gran part gràcies a la tasca de Harry Bicket al front d’una inspirada Orquestra Barroca del Gran Teatre del Liceu. Les opcions triades per Bicket, en una obra on la presa de posició per part del director és crucial, són racionals, tant des d’un punt de vista de tempi com pel que fa a l’orquestració. No cal recordar que en el(s) manuscrit(s) que han sobreviscut fins als nostres dies d’aquesta òpera només es detalla el baix xifrat. Cada interpretació comporta, per tant, tries decisives pel que fa a tots aquests aspectes. Bicket ha optat per la via del mig. Ni omplir l’orquestra “a la Harnoncourt” ni mantenir-se fidel al baix xifrat “a la Gardiner”ni buscar una paleta de colors enorme com fa Garrido i el seu Ensemble Elyma. La seva versió s’apropa més al concepte de René Jacobs, tot i que amb menys protagonisme dels contrastos. La influència interpretativa anglesa per algun lloc s’havia de notar. Però en general va ser una versió flexible, rica, sensual, i l’orquestra va respondre de manera extraordinària. Amb aquests elements, i una sala més petita que permeti el contacte directe entre l’actor i l’espectador, sí que es pot començar a crear un vincle entre el Liceu i l’òpera barroca. Aquesta L’incoronazione di Poppea pot ser la clau de volta d’una nova etapa en la que aquest tipus de repertori “pre-mozartià” tingui la presència que es mereix en les programacions del teatre.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!