LPC3

Norah Amsellem, Soprano
Eiji Oue, Director


El cap de setmana passat vàrem comptar amb un programa molt variat i entretingut al programar tantes obres alhora i tant diverses.

El concert va començar amb una obertura de Berlioz de la seva òpera “Benvenuto Cellini”. Aquesta és una obertura poc coneguda com la seva òpera i haig de dir que musicalment no és justament molt interessant, ni en les seves melodies ni en el seu discurs musical, això si, molt imponent i sorollosa com solen ser algunes obertures de algunes òperes i que l’OBC i el seu director varen interpretar amb tot l’esperit que calia en aquesta musica.

La primera part va cloure amb la “Mort i transfiguració” de Strauss. Sempre interpretar una obra de aquest compositor és sinònim de bona qualitat i mes en mans de Eiji Oue, ja que aquest tipus de repertori sempre el domina en tots els sentits.

La seva interpretació va ser fantàstica dotant a la partitura de un misteri molt adequat per la característica tímbrica que posseeix aquesta partitura i amb un so molt pastos per part de la corda que feia que el misteri s’accentués mes. La massa orquestral estava molt equilibrada en tot moment, tant en volums com en textures sonores, provocant un dramatisme molt profund en alguns moments com un lirisme absolut en uns altres i culminant la part final de la partitura amb un so molt emocionant i brillant.

La segona part va començar amb unes desconegudes “Tres postals il•luminades” de Xavier Montsalvatge per orquestra de corda. Haig de dir que aquesta partitura no es gaire interessant i que provoca que al sentir-la acabis avorrint-te bastant, encara que la secció de corda ho va tocar amb molt bon so i afinació, però és que la cosa va ser que es veia que fins i tot els músics no els motivava aquesta musica en concret i així va ser el resultat cap el públic.

La següent obra de la segona part va ser “Shéhérazade” de Maurice Ravel que comptava amb la participació de la soprano francesa Norah Amsellem.

La seva intervenció en aquesta preciosa partitura va ser poc encertada, ja que és una obra molt poc adequada per la seva veu, ja perquè és mes aviat per una veu mes greu i mes gruixuda, i aquestes qualitats justament la cantant no les posseïa. La seva va ser una interpretació bastant inaudible i inexpressiva, ja que quasi no es podia sentir la seva veu a causa de ser una tessitura massa baixa per ella i que posseeix una veu bastant opaca.

La veritat que és pot dir molt poca cosa de la interpretació de aquesta cantant, degut a aquesta equivocació al elegir aquesta partitura en la seva interpretació i que això no la afavoreix gens, però haig de dir que canta amb molt bon gust musical. Vull ressaltar el solo de flauta del la segona cançó “La Flute enchantée” que va ser interpretada de manera fantàstica per el solista de l’OBC.

El concert va cloure amb La Valse de Ravel. Aquesta obra va estar interpretada de manera magistral per l’OBC i Eiji Oue, fent una interpretació plena de contrastos sonors, textures i colors diferents, amb una musicalitat exquisida i vibrant, i amb una atmosfera misteriosa i de moviment que arrossegava cap endavant i que això provocava que durant tota l’estona donava la sensació de com si corres aire per dintre de la sala provocat per aquesta atmosfera tant fantàstica que varen plasmar tots els músics involucrats.