Veu, guitarra i atmosfera inetiquetables

Gemma Solés 22-06-2010

Mélissa Laveaux

Sala Luz de Gas, 11 de juny del 2010

21è Festival de Guitarra

-L'etiqueta del Neo Soul és tan àmplia com la del soul genuí. Més proper al R&B que no al Soul original, i amb marcats ritmes d'aire Hip Hop, el Neo Soul ha adquirit des dels anys noranta un protagonisme d'allò més Pop. Quan dic que l'etiqueta té un ampli abast, em refereixo a que només s'han de reunir quatre característiques bàsiques per a que t'identifiquin com un compositor, cantant o músic d'aquest estil. Ser negre ja ens hi acosta, o almenys, practicar un estil que estigui històricament relacionat amb l'afro descendència. Laveaux, de tan sols vint-i-cinc anys, compleix els trets principals d'una compositora i cantant identificables a aquest estil que he descrit, però aquesta etiqueta li queda petita i obsoleta. Que ningú s'atreveixi a relacionar-la-hi, ja que cauria en un greu prejudici.

Representant molt més que l'herència de les músiques nord-americanes i afro descendents per excel·lència, mostrava a un Luz de Gas expectant, com el poliglotisme i la sensibilitat musical són capaços de fusionar elements musicals nord-americans com el folk, el blues, el rock, el jazz o el soul des d'un prisma autèntic i genuí, sentimental i còmic, seriós i alleujant, espiritual (humà) i consistent, que tanmateix amaga aires de bossa nova i de música lusòfana amalgamats.

Amb una guitarra percudida batent ritmes que a vegades ens apropen al reggae, dóna constància del seu origen caribeny (Haití) tant com del seu arrelament al continent americà. Amb una veu plena de sentiment, esquinçada al més pur estil africà, dolça i compacta, penetrant i porosa, ens toca per dins i ens assola, i amb una cançó, ja ens té a tots als seus peus.

La tendresa es mescla amb el tremendisme en lletres evocades a nanes per a nens que expliquen els contes cantats en temes com Dodo Titit, donant constància de l'assidu tret educador que la música i els relats han tingut sempre en les societats africanes i afro descendents. Potser Haití, pel bloqueig que ha patit durant la història, és un dels països del "Nou Món" que més conserva l'esperit educatiu de l'art de la paraula tant característic africà. I ella, ja sigui amb el seu crioll heretat, el seu francès elegant o l'anglès més universalitzant, pren aquesta herència a través de cançons tradicionals per tal de dur-les a un públic que no hem tingut la sort d'estar educats en la cultura dels contes, tant com en altres parts del món.

Dirigint-se a nosaltres ocasionalment en castellà, Laveaux surt dels tòpics de molts músics que es mouen pel món amb la pobresa de dominar només l'anglès, cosa que em sembla deplorable, i que per tant valoro moltíssim d'un artista que pretén donar-se a conèixer pel món i sobretot, que pretén comunicar. I és que aquesta dona em cau bé des del moment que deixa la primera petja a l'escenari. Estant fora dels cànons estètics que la indústria musical ha mantingut durant dècades i que a dia d'avui continua mantenint, aquesta jove canadenca trenca esquemes i sedueix, transmetent emocions i idees des de veu, guitarra i atmosfera. Tot i que a vegades, un tema es solapa amb l'altre, creant una monotonia que em dispersa l'atenció, i homogeneïtzant massa el seu estil.

El primer disc Camphor & copper - gravat sota les línies bàsiques d'un disc auto editat dos anys abans - va tenir una petita representació en el concert, on moltes noves cançons van ser interpretades per sorpresa del públic, ja que no hi ha un disc editat després del ja anomenat. Això és una mostra del seu instint de creació constant, del seu moment de transició i alhora, un grat ingredient pels que potser ja teníem el seu primer disc una mica massa sentit. El seu estil no ha mudat, el seu minimalisme continua estant liderat per la seva veu imponent, madura, treballada, per la sonoritat i ressonància que busca constantment i sobretot per la seva poesia; però la banda actual recolza un estil normalment acústic amb un apropament més potent i energètic. Es tracta d'un estil que no ens recorda a Ayo, amb qui ha estat comparada a vegades, tant com amb Asa pels seus aires guerrers perceptibles en la contundència de les lletres, íntimes i amb consciència, i per les batzacades a la seva guitarra esbombada. Tot i que no podem negar que en els moments més acústics té certa retirada a cantautores de l'estil de la ja anomenada.

No identificada amb l'etiqueta del World music, però tampoc amb cap dels estils que he anat desgranant, i que es poden trobar eclipsats en cada una de les seves cançons, Melissa Laveaux és una de les millors propostes que ha tingut el Festival de Guitarra de Barcelona, i una de les artistes més completes que estan actualment de gira per tot el continent, per la seva capacitat d'impregnació i assimilació de gran diversitat d'estils amb els quals es banya, sense mimetitzar-se amb cap d'ells.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!