Viatge de primavera

Antoni Colomer 17-07-2009

Recital de Thomas Quasthoff: La bella molinera de Schubert

Franz Schubert va escriure dos cicles de cançons durant la seva vida, i ho va fer en dos moments molt significatius de la seva trajectòria. L’últim, el Viatge d’Hivern, poc abans de morir i just després d’un dels escassos moments de felicitat i estabilitat en la vida del compositor. En canvi, La Bella Molinera és 7 anys anterior i està escrit en un període en el que Schubert toca fons des d’un punt de vista de reconeixement artístic i, conseqüentment econòmic. Aquesta cronologia és força paradoxal ja que, malgrat la seva temàtica eminentment dramàtica – no oblidem que l’obra tracta de la primera desfeta amorosa en la vida d’un jove – La bella molinera es tractada en general amb un alè juvenil i fins i tot optimista en molts dels seus passatges, sobretot si la comparem amb la desolació nihilista que recorre el Viatge d’Hivern.

Schubert, en ambdues obres, utilitza els versos de Wilhelm Müller, poeta molt popular en aquella època i prototipus de l’artista romàntic a la Byron, que proporcionà uns textos que, si bé han estat criticats de manera superficial per la seva suposada poca qualitat, van servir al compositor vienès de font d’inspiració per crear dues obres fonamentals de la literatura musical occidental. El tractament del paisatge com a metàfora dels sentiments humans, característica inherent al romanticisme, arriba amb Müller i Schubert a la seva màxima expressió. Si a Winterreise el glaç, la boira, el fred i la neu acompanyen al caminant en el seu trajecte cap al no res, a “Die Schöne Müllerin” és l’herba fresca, el rierol i el sol de primavera els qui puntegen aquest trajecte d’aprenentatge sentimental. Aprenentatge si, però no per això menys dolorós. Si al començament canten les pedres, l’herba i els rierols, el cicle es va tenyint d’ombres a mida que va avançant, a mida que apareix el caçador a escena i l’amor s’allunya i es tenyeix de frustració i dolor. Aleshores el cicle arriba a unes profunditats dramàtiques no tant evidents con les del cicle posterior però no gens menyspreables.

Ve a tomb aquest comentari per tal d’introduir el recital que va oferir Thomas Quasthoff al Liceu en el que va interpretar Die Schöne Müllerin acompanyat del seu col•laborador habitual, Justus Zeyen, al Gran Teatre del Liceu. Un Liceu que aquest any ha presentat un cartell liederístic excepcional, malgrat que, com tots sabem, no es tracta de la sala més adient per a aquest repertori.

Però Quasthoff és un artista prou carismàtic i comunicatiu per superar aquestes circumstàncies i, indiscutiblement, un dels liederistes més distingits de l’actualitat. La seva identificació amb aquest repertori, i molt concretament amb els lieder de Franz Schubert és només comparable a la de Matthias Goerne, l’altre mestre del lied actual.

Deia un amic i crític musical, tot parlant d’aquest recital, que és curiós observar com en molts casos, en el món artístic, acaba apareixent la dualitat. Dos grans artistes en el mateix repertori o faceta artística, en el mateix moment. Fleta i Lázaro, Callas i Tebaldi, De los Ángeles i Schwarkopf o, en el món del lied, Prey i Fischer-Dieskau. Tots ells grans intèrprets, tots ells amb una personalitat pròpia i definida, però que troba en l’altre el seu reflex. El seu Döpplegänger.

Actualment no és agosarat afirmar que els dos grans liederistes de l’actualitat són Goerne i Quasthoff. I en aquest sentit, la comparació entre aquests dos grans intèrprets és interessant ja que, malgrat ser intèrprets referencials, són posseïdors de personalitats i característiques ben diferents. Quasthoff planteja una Molinera més espontània, en la que tot flueix amb gran naturalitat i amb un domini del text i la música absolutament canònics. No hi he res d’ impostat en la seva versió, la seva veu d’ampli

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!