Viena contra Gatti

Bernat Dedéu 02-10-2012

Orquestra Filharmònica de Viena; Daniele Gatti, dir.

Palau de la Música, 29 de setembre de 2012

Palau 100

-D'entre les moltes arts que dibuixen el misteri de la música, s'hi troba la química. La Filharmònica de Viena és un instrument que, a hores d'ara, necessita poques presentacions. I Danielle Gatti, al seu torn, un director que viu el punt just de forma i comença a ser valorat amb justícia (el públic barceloní podrà gaudir-lo amb força regularitat al cicle Ibercamera). Però, massa sovint, si em permeteu la metàfora cursi, de la millor ginebra endolcida i de la tònica més amarga no sempre neix el millor gintònic. Aquest va ser el cas d'un concert notable, però on -dissortadament- mestre i orquestra van escollir viaranys allunyats, si no directament oposats. Aquest programa de simfonies de Brahms, que ja havia estat rodat a Madrid (on, ai las, els capitalins van poder gaudir del cicle simfònic complert!), potser guanyarà més fortalesa als següents concerts de la petita gira que durà batuta i professors a Torí, Verona, Colònia i Bratislava. Però, de moment, aquest matrimoni es troba a anys llum del millor que poden oferir Gatti i una immensa orquestra.

L'Allegro non troppo de la Segona ja va fer palesa aquesta bifurcació d'ànimes. Gatti hi buscava sàviament els contrastos, intentant ordir un joc d'ecos molt interessant entre les diferents seccions. L'italià cercava l'humor i certa bonhomia en una música que s'acostuma a centrar en el pur lirisme ostentós. Però l'efecte no es produïa, i l'extraordinària entrada dels violoncels va quedar desdibuixada per uns professors que miraven el podi amb certa indolència. Gatti intentava constantment apianar els primers, com va fer durant tot el vespre... sense èxit. A l'Adagio vàrem començar a intuir la qualitat sedosa de la corda que volíem tenir al davant, però -de nou- les diferents seccions anaven per lliure, sense gaire desig d'empastar so i transcendir la partitura. L'únic instant d'alquímia, i és ben curiós, va arribar en allò més breu i aparentment accessori; a l'Allegreto grazioso, on l'orquestra semblava interessada en seguir els irònics jocs i moviments de Gatti, accentuant bé els contratemps. L'esclat final pintava molt bé; els nois de Viena seguien amb atenció els contrastos inicials, però hi havia entrades amb desordre als forte subito. Manca de concentració.

-A la Quarta, i davant la falta d'empatia dels seus professors (o dels suplents, més ben dit...), Gatti va optar per intentar aportar més múscul a la corda i jugar la carta de l'efectisme. El gest, habitualment auster, es va fer molt més emfàtic, un pèl de cara a la galeria. La jugada va funcionar a mitges, amb uns faristols un pèl més motivats i amb més musculatura; però la música i la finor en van sortir sens dubte sacrificades. L'Allegro non troppo era -per Gatti- quasi com una aria di bravura, i la corda es va espavilar en la densitat, arribant a nivells excel·lents. Potser l'Andante moderato, amb un vent molt més inspirat que a la primera part, va regalar-nos la millor sensació del concert, amb un so de vellut estratosfèric. Va ser un miratge, perquè al giocoso es varen tornar a eclipsar els intents dels solistes de vent per sobresortir del cos de corda i defensar els seus solos. Fins vàrem poder veure a Gatti assenyalant el concertino, manant-li que escoltés els seus companys, palesament molest amb una orquestra que semblava jugar-li a la contra. Viena, ara per ara, és més forta que Gatti.

Després d'un final molt ben portat, la sorpresa va arribar en forma de propina. Quan molts ja esperàvem la inevitable dansa brahmsiana de torn, Gatti va disparar un sensacional preludi del tercer acte dels Meistersinger. Raríssima tria, car la majoria dels directors cerquen un bis que els ratifiqui l'aplaudiment! I va ser en aquests instants (la peça no dura ni set minuts) quan, massa tard, mestre i orquestra varen demostrar una compenetració que ens va gallinar tota la pell de l'ànima. Per què no s'havia arribat aquí quan començava el vespre? Misteris, ai las, de la química...

 

Fotografies d'Antoni Bofill

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!