Vilabertran: l´últim reducte

David Laporta 27-08-2007

Arrenca la XVa edició de la Schubertíada a Vilabertran

17/08/07 Quartet Ebène.
Obres de Schubert

18/08/07 Malin Christensson, soprano
Roger Vignoles, piano
Obres de Schubert, Wolf, Stennhamar, Rangström i Strauss

24/08/07 Angelika Kirchschlager, mezzosoprano
Helmut Deutsch, piano
Obres de Scumann i Schubert

25/08/07 Angelika Kirchschlager, mezzosoprano
Orquestra de cambra del Gran Teatre del Liceu
Antoni Ros Marbà, director
Obres de Wagner i Schubert


Indubtablement, la Schubertíada a Vilabertran - que actualment arriba a la seva 15a edició - s’ha anat consolidant amb el pas dels anys com un dels Festivals d’estiu més prestigiosos, rigorosos i interessants del panorama “festivaler” català. I ho ha aconseguit principalment per mèrits propis, però també per demèrits evidents de la resta de programadors. La tendència “cross-over” que han abraçat amb entusiasme la majoria dels festivals, i més en concret els de gran pressupost, ha fet de Vilabertran l’últim reducte per als amants de la música de cambra sense additius ni parafernàlies, a través d’una programació seriosa i d’altíssim nivell, que confia decididament - com a filosofia de treball - a crear vincles entre artistes compromesos amb la causa i un públic fidel.

És decebedor constatar que l’aposta per una identitat definida i intransferible – com la que ha aconseguit consolidar Vilabertran – és pràcticament una excepció malgrat l’indiscutible èxit d’una proposta que ven un tant per cent molt elevat de les entrades que posa a la venta. Contràriament a aquesta realitat, els festivals amb gran pressupost programen a artistes amb trajectòries sovint més importants en el món del paper “couchè” que en el de la lírica, companyies que ja fa anys que han demostrat la seva poca consistència artística, o l’artista “pop” que està de gira i que garanteix al Festival, al menys, un “sold out” que arregli uns números invariablement deficitaris.

Aquesta tendència, que com un virus s’estén en progressió geomètrica, és evident que superposa criteris econòmics a criteris artístics, però cal preguntar-se si és una bona inversió de futur. Un Festival - sigui de teatre, de música de cambra, “pop” o “copla” – necessita, a la llarga, tenir una personalitat pròpia i un caràcter definit. Tot el que no sigui això és pa per avui i gana per demà. I en aquest sentit, Vilabertran ho està fent millor que ningú.

El primer cap de setmana de la XVa Schubertíada ha estat definitori sobre la claredat d’idees i objectius amb que es programa cada edició: el primer concert, protagonitzat per uns ja coneguts de la casa, el “Quartet Ebène”, una formació que va debutar a Vilabertran quan encara era una promesa per esclatar i que ara, amb contracte discogràfic a la butxaca, ha inaugurat la present edició amb un espectacular concert; per a la segona vetllada una jove i prometedora soprano que actua per primera vegada al nostre país poc abans dels seus debuts al Covent Garden i amb René Jacobs.


El “Quartet Ebène” va obtenir un èxit estrepitós en el seu concert del 17 d’agost. Les dos obres proposades eren autèntiques pedres de toc del repertori “cambrístic”. Ni més ni menys que “La mort i la donzella” i el meravellós “Quintet per a cordes” de Franz Schubert.
Per a aquesta segona obra van contar amb la col·laboració del violoncel·lista François Salque, que va integrar-se al conjunt com si hagués tocat amb ells tota la vida. Una remarcable personalitat, la dels “Ebène”, caracteritzada per una energia i capacitat de comunicació contagiosa, que fa posar l’auditori dempeus per la convicció, la passió i sobretot la frescor amb el que interpreten obres tan sobradament conegudes com aquestes. Es pot acceptar que en algun cas són més intensos que no pas “perfectes” en les seves interpretacions, però és absolutament preferible això que la freda pulcritud de la que fan gala altres quartets.
Les versions de les dues obres es van fonamentar en un so poderós que comença en el violoncel i la viola i acaba en el personal fraseig del primer violí, que a diferència d’altres casos, s’integra com un més malgrat el seu marcat paper solista, especialment en el segon moviment del quintet. Els segons moviments d’ambdues obres, autèntiques pedres angulars del repertori, van ser interpretats amb la passió del primer dia, però també amb un control de les dinàmiques i una unitat de discurs extraordinària que avalen al “Quatuor Ebène” com una de les esperances del món del quartet i una alenada d’aire fresc en aquest exigent repertori.

Pel que fa a Malin Christensson, que va venir acompanyada del sempre esplèndid Roger Vignoles, cal dir que va començar el concert de manera freda i desconcertant, oferint unes quantes cançons de Schubert que no van superar la correcció. Potser no és ara Schubert el repertori en el que Christensson pot mostrar millor les seves qualitats. A la jove cantant li va costar entrar en matèria. Però a poc a poc la veu es va anar escalfant i la soprano va anar guanyant confiança a través de les cançons d’Hugo Wolf. En aquest repertori, més declamat i de perfil més teatral, és on vam començar a apreciar les virtuts d’aquesta soprano sueca: timbre líric pur que a partir del centre i quan ascendeix cap al registre agut va assolint una bellesa ben poc habitual, guanyant en expansió i brillantor. És probable que, ara per ara, Christensson sigui més una cantant d’escenari teatral que no pas “liederístic”, però té una virtut que amb el temps la pot convertir en una gran “liederista” més enllà de les seves qualitats vocals i musicals: posseeix una gran capacitat de concentració, element essencial per a dur a terme una bona “liederabend”, i té una forta personalitat escènica que , amb els anys, de ben segur s’anirà desenvolupant.
La segona part del recital ens va permetre conèixer l’obra d’autors suecs com Stenhammar i Rangström, d’agradable caire postromàntic i, finalment, apreciar tot el potencial de la Christensson en una selecció de cançons de Richard Strauss magníficament interpretades. Va mostrar sensibilitat, sense caure en l’afectació, en la famosa “Morgen” i una capacitat tècnica i expressiva remarcables en la gloriosa “Nacht”. No cal dir que part del mèrit d’aquest magnífic concert va recaure en Roger Vignoles, que des del teclat imposa el seu caràcter equilibrat, de “tempi” precisos i esponjoses sonoritats. Caldrà veure quina serà la relació que s’estableix entre la soprano i un Festival que, com hem dit, es caracteritza per la seva fidelitat a determinats artistes.

El segon cap de setmana es presentava com el plat fort de l’edició d’enguany i a fe que ho va ser. Angelika Kirchschlager és allò que anomenem una “diva”, si per aquest terme entenem una cantant extraordinària en la plenitud de les seves facultats vocals i amb un grau de madurés artística evident. A més posseeix aquell intangible del “grans” que es basa en una personalitat única i intransferible i un poder escènic considerable.

Kirchschlager és una “mezzo” lírica de timbre cremós i atractiu que canta amb personalitat i sobretot amb gran naturalitat un repertori en el que es pot caure fàcilment en l’amanerament. Kirchschlager canta amb sinceritat, la veu la acompanya i l’estil el porta a les venes, possiblement pel seu origen salzburguès.
Ella acaparava tot el cap de setmana – en una idea molt interessant de la direcció artística que consisteix en oferir dos concerts de diferent format amb el mateix protagonista – amb un primer concert acompanyada per l’infal·lible Helmut Deutsch on va mostrar la seva afinitat amb Schumann i molt especialment amb Schubert, en una segona part en la que, malgrat una inoportuna i persistent flema, la cantant va donar el millor se sí mateixa amb versions espontànies i subtilment matisades de “Das Echo” o de la famosa “An die Musik”.
Però el plat fort arribava el dia següent. Encabir una orquestra a la Canònica de Santa Maria de Vilabertran no és fàcil, encara que sigui de cambra. Però l’ “Orquestra de Cambra del Liceu”, encapçalada per aquest excel·lent violinista que és Kai Gleusteen, ho va aconseguir per a interpretar, sota la direcció de Ros Marbà, un programa que incloïa obres de Wagner i Schubert.
Wagner era el nexe d’unió entre l’orquestra i Angelika Kirchschlager a través d’aquestes meravelloses cançons que són els “Wesendonck Lieder” i que sempre fan pensar quin hagués estat el resultat si Wagner hagués cultivat més aquest gènere en els seus anys de plenitud. “Els “Wesendonck Lieder” es van presentar en l’orquestració de Hans Werner Henze, una interessant versió que afegeix un punt de color a través d’instruments com l’harpa i el contrafagot a aquestes cançons de les quals Wagner només en va orquestrar una. El resultat va ser una versió poc wagneriana però extraordinària. El món sonor de Henze és força particular i el concepte aplicat per la cantant va ser més “liederístic” que no pas operístic, que és la tendència, possiblement equivocada, amb que sovint s’interpreten aquestes cançons. Kirchschlager no va intentar en cap moment traspassar l’orquestra com un raig làser a l’estil Flagstad, Nilsson o Varnay sinó que s’hi va integrar. Va treballar amb una gamma de matisos,m curosament dosificada i articulada, que anaven del “pianissimo” al “mezzo-forte”/”forte” sense forçar mai el discurs i oferint sinceritat i saviesa. Una versió personalíssima i extraordinària.

A la segona part l’orquestra, dirigida per un Ros Marbà pletòric, va oferir una 5a Simfonia de Schubert suggeridor i estilísticament impecable que es va adaptar magníficament a l’acústica de l’església. Un final de concert digne d’un cap de setmana tan intens com aquest.
A la propera cita, aquest cap de setmana, ens esperen Javier Perianes i la formidable Juliane Banse amb el pianista Martin Helmchen, de qui els que l’han sentit en parlen meravelles.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!