Wagner, von Trier i el Coyote Dax

Antoni Colomer 10-04-2007

Àlex Rigola es presenta al Liceu amb L’holandès errant

La presentació d’Àlex Rigola al Gran Teatre del Liceu va acabar de la manera menys previsible: amb indiferència. Malgrat alguna protesta puntual, no hi va haver ni grans partidaris ni grans detractors, sinó tot el contrari.

La causa va ser la tímida producció presentada pel director del Teatre Lliure, que va plantejar una dramatúrgia d’una innocència sorprenent. Si això va ser degut al respecte que imposa el Liceu, com va manifestar el director públicament abans de l’estrena, la cosa és encara més preocupant. No només per l’oportunitat perduda sinó perquè Rigola va adquirir un prestigi de la nit al dia quan, ja fa més de sis anys, va presentar al Lliure un “Titus Andrònic” que si alguna cosa tenia era passió, idees i pocs complexos. Tot el que li va faltar al seu “Der Fliegende Höllander”.

El director català va situar l’acció en l’època actual i en una ciutat portuària de Noruega on la fàbrica de conserves Daland & Co. té la seva seu. En un ambient que recordava la pel·lícula “Breaking the waves” de Lars von Trier, Senta es presenta com una noia somiadora i molt innocent mentre el cor de filadores es converteix en el personal de la factoria. Un ambient opressiu i en el que les esperances de futur són escasses. Rigola sembla que en un principi juga a desmitificar i a proposar una mirada distanciada i irònica, però no és capaç de mantenir el to i acaba sucumbint al melodrama, tot i que amb poc convenciment.

El primer acte va ser el més efectiu, amb una entrada del vaixell de l’holandès i unes projeccions prou suggeridores, però de seguida es va veure que la direcció d’actors era sorprenentment pobra i sense idees, fet que es va fer palès durant el segon acte en el que Rigola no va saber resoldre l’escena entre l’holandès i Senta sense tirar de tòpics. En el tercer acte, el director va incorporar unes coreografies inspirades en balls d’estiu com el de Coyote Dax, moment en què definitivament es van trencar les esperances de veure alguna aportació interessant mentre que, pel que fa a les projeccions, la repetició constant dels mateixos efectes va acabar neutralitzant el seu impacte.

Probablement no va ajudar gaire, el dia de l’estrena, la substitució, a causa d’una inoportuna malaltia, del protagonista previst, Alan Titus. Titus ja està en la darrera fase de la seva carrera i segurament hagués tingut més problemes vocals que qui el va substituir, Tómas Tómasson, però de ben segur hagués aportat una major consistència teatral al personatge. Tómasson va mostrar una veu molt interessant, de gran bellesa i rica en harmònics en el centre i el registre greu, però la figura del mariner holandès condemnat a navegar eternament necessita alguna cosa més que un bon cantant. La soprano Susan Anthony va mostrar almenys un dibuix del personatge, però la transició fins a la immolació final no es va deixar veure per enlloc. En canvi, vocalment, va mostrar massa límits, tant pel que fa al volum i al timbre com a l’extensió, signant una interpretació menys que discreta.

Els secundaris van estar a millor nivell, començant pel bon Erik de Kurt Streit, una veu que a poc a poc va agafant més cos i que manté la bona línia dels seus anys com a especialista mozartià. Veurem fins a on el duu la seva aventura wagneriana. Eric Halfvarson, com a Daland, va mostrar la solidesa i la rotunditat vocal i escènica que ja li coneixem. Halfvarson s’està convertint en un fix de la casa, un autèntic luxe que pocs teatres es poden permetre. Julia Juon va complir, com també el Steuermann de Norbert Ernst, de veu ideal per al personatge, bona línia i projecció suficient.

Però el millor de la vetllada ho va oferir l’orquestra dirigida de nou per Sebastian Weigle després de la seva renúncia a “Boulevard Solitude” per problemes físics. L’obertura va sonar de manera desconcertant, amb els endèmics errors dels metalls i una direcció un pèl poruga, però el nivell va anar creixent ininterrompudament fins al final, atorgant una fluïdesa a la narració que va ser la clau perquè la funció arribés a bon port.

La partitura wagneriana és una barreja de les diferents influències que en aquell moment estaven encara definint el seu estil i Weigle es va moure amb encert en totes elles, en especial en les de clara influència beethoveniana.

És molt probable que, amb el pas de les funcions, aquest “L’holandès errant” del Liceu anirà a més des del punt de vista musical i que la incorporació de Titus jugarà a favor del resultat final. Però el que difícilment canviarà és la proposta de Rigola i el seu equip.

Una oportunitat perduda.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!