Barcelona: una gran capital cultural europea?

La Porta Clàssica 19-02-2007

Parlar de Barcelona com una de les grans capitals culturals europees és quelcom d'habitual, sobretot quan són les pròpies institucions les que es refereixen a aquests termes globals a la ciutat.
Existeix (entre d'altres) una gran incongruència en el cas referent a l'anomenada "música popular", on podríem incloure totes les variants del rock (sobretot alternatiu), fusions vàries (flamenc, mediterrània, etc.), la música electrònica i el jazz, també en tots els seus formats. Com a gran capital que és, Barcelona hauria de tenir espais suficients per a donar cabuda a tots aquests moviments culturals que ella mateixa genera. A part dels festivals que es succeeixen al llarg de l'any, i que presenten majoritàriament programes amb artistes que no treballen habitualment a la ciutat, Barcelona disposa només entre quatre i sis espais on existeix una programació musical diària i estable amb el handicap de tenir un aforament massa reduït (cinquanta - setanta persones), el que suposa una oferta irrisòria per a la inquietud artística que existeix a la ciutat.

La pregunta consisteix en per que no hi han més espais a Barcelona del tipus Jamboree, Jazz Room o Harlem...? Per que en barris amb tanta solera cultural com Gràcia o El Raval o El Born no es programa música establement?

Les respostes a aquestes preguntes són moltes i poques es coneixen del cert. A priori es podria pensar que tota aquesta situació por estar regida per la famosa llei de l'oferta i la demanda, i de seguida el mateix pensament et porta a veure un Jamboree ple a vessar de gent cada dilluns durant tot l'any presenciant una jam session, o a la gent acumulant-se a les portes d'un bar de Gràcia que ha organitzat un concert de tango o flamenc.

Indagant al respecte hom se'n adona de la immensa quantitat de restriccions, impostos, obligacions i permisos necessaris per crear un espai de trobada cultural per donar sortida a les inquietuds abans mencionades. Molts d'aquests locals han d'invertir gran quantitat de diners per insonoritzar, contractar assegurança contra incendis, dotar de sortides d'emergència als locals i d'altres prestacions d'infrastructura absolutament necessàries, però irrealitzables per a la gran majoria dels interessats, a més del munt d'impostos varis per aformanet i per metre quadrat i les inevitables reclamacions econòmiques de l'SGAE (Societat General d'Autors i Editors), sempre a l'aguait de qualsevol iniciativa cultural. Tot junt fa pensar que les mateixes institucions que es refereixen al gran moviment cultural existent a la ciutat són les que amb la seva política desfavoreixen irreversiblement tot aquest univers musical que només pot aspirar a sobreviure o malviure gràcies al mateix entusiasme de la gent que el genera. Gran músics que fa deu anys es movien per l'escenari avui s'han fet invisibles obligats per la situació imposada, cansats de lluitar contra el sistema, de cercar ajuts i recursos on no hi són, a més de lluitar contra les pròpies dificultats que la mateixa creació artística suposa. Sense anar més lluny, ara fa només quinze anys, a Barcelona existien el doble de locals amb programació diària, un fet impensable avui en dia.

Des dels estaments oficials se'ns parla contínuament de l'espectacularitat del Fòrum 2004, del beneficiós "mestissatge" cultural, de la integració de tendències; es posa en marxa l'ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya), i es dóna peu a tot tipus d'iniciatives privades per a formar i donar titulació superior a una nova generació de músics i artistes. Però per una altre banda s'encasella i es limita la participació d'aquests mateixos músics al moviment i creixement cultural de la ciutat. Tot queda, d'aquesta manera, en l'efectisme i el màrqueting dels castells de fum mediàtics, de tant fàcil recurs per a fer veure el que no és.

La cultura sempre ha estat propietat de les persones, mai de les institucions. Sempre s'ha generat i ha trobat el seu únic bressol en la ment de les persones i mai en les circulars o decrets administratius.

La solució, com sempre, es troba en el diàleg, en l'apropament de posicions entre les diferents parts interessades en la situació. En aquest cas: Ajuntament, responsables de locals, responsables d'iniciatives culturals i col•lectius de músics que haurien d'asseure's plegats i treballar per donar sortida a aquest problema que funciona com un veritable fre perquè Barcelona es converteixi en el que ens diuen que és (dia sí, i dia també): una gran capital cultural.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!