Parla sense vergonya, parla amb llibertat...

La Porta Clàssica 12-02-2007

Sovint es creen contradiccions insostenibles que sorprenen per la seva simple possibilitat d’existència. Haver lluitat per tenir unes garanties de llibertat d’expressió i no fer-la servir és una d’elles. Però el fet és que no és tan senzill com sembla. D’una banda tenim la sort de viure en un sistema que ens permet exigir amb naturalitat drets, facilitats i llibertats de tot tipus per assolir una millor qualitat de vida i apropar-nos més a l’ideal occidental de felicitat. Però moltes vegades l’esforç es queda en una actitud adolescent de voler allò que no es té, perquè quan es posseeix el seu valor deixa d’existir per ser substituït per un nou objectiu que cal conquerir i que fa concentrar tots els esforços reivindicatius... o és només això el que sembla? És cert que molt sovint expressem en veu alta i envoltat d’amistats el que hom pensa però sense que les nostres opinions transcendeixin més enllà de les parets més properes. A l’hora de divulgar una opinió per magnificar-la i compartir-la amb la societat intervé el vertigen i la por de les possibles conseqüències que la seva difusió podria tenir. Potser és un efecte, justificat o paranoic, que troba el seu sentit en la por que té l’ésser humà quan es veu enmig d’una situació sense control però que no deixa de ser un efecte que comença i acaba en el melic de l’interlocutor que la formula ja que una idea, quan és opinió, no només hauria de tenir el dret de ser expressada sense por, sinó que també hauríem de prendre consciència dels deures de la seva difusió.

Hem de tenir en compte que el fet de ser conscient d’un problema i no advertir-lo comporta un silenci que pot tenir pitjors conseqüències. Si apliquem aquesta mateixa regla, després d’haver lluitat tant per parlar amb llibertat, sense vergonya, les opinions van més enllà de l’estrat personal per convertir-se en col·lectives amb la necessitat ineludible de ser difoses i compartides.

Divulgar les opinions és gairebé un exercici de responsabilitat social que suposa compartir i involucrar-se amb el sistema perquè aquest sigui més proper i real. Però per exercir-lo cal trencar amb diverses pors i ser conscients que les idees, si s’originen en societat, li perta-nyen a ella i no a l’interlocutor que les expressa. Sortir de la cova és impossible si no t’expliquen el que hi ha a fora i en el món de la música encara hi ha moltes coves tancades i barrades amb molta gent que només creu en les ombres i ningú no és capaç d’advertir-los. I és en aquests temps d’evolució difícil quan resulta obligatori opinar i involucrar-se per fer del futur una concepció promoguda des del coneixement dels propis professionals de la música. No podem fer ulls clucs. Ens hem d’involucrar i moure fitxa.

En els temps que corren s’han de dir moltes coses i no només amb instruments. S’ha d’opinar i crear debat. De res no serveix deixar-se emportar pel corrent. De res no serveix un violí sense arquet... i és ara quan hauria de sonar, i sonar com mai no ha sonat.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!