LPC3

Ara que sabem el que ens costa als catalans el “fino” i el “pescaíto frito” que puntualment ens serveix any rere any el senyor Garcia Prieto, des de la seva intocable i inventada poltrona autoanomenada “federació cultural”, potser seria hora que ens preguntessim a quina “cultura” serveix el nostre govern a base de talonari de subvencions i, sobretot, quina sincera o mesquina relació s’estableix entre cultura i política. Si bé el cas del senyor García Prieto representa l’exemple més palpable de la genuflexió del poder per una considerable quantitat de vots instal·lats en la peineta, els faralaes i el folklore més primari, l’anomenada “cultura popular”, a l’altra banda dels pressupostos hi ha una altra manera de subvertir els calés: els que esmerça l’anomenada “alta cultura”.

És aquesta una forma de cultura esfilagarssada i impopular, altiva i distant. Una cultura que no arriba a la majoria de la població i que només està encunyada per efectius professionals que saben moure’s com ningú entre els sinuosos viaranys de l’administració. És una cultura de qualitat però peca de petulant, de pretenciositat i serveix com a grandiloqüent aparador de governs sense gaires més idees al calaix.

Tant l’una com a l’altra, durant molts anys han format part d’una realitat maniqueista: o la populatxeria amb rèdits polítics, la que va directa a l’estòmac, o els grans projectes que ens han de salvar com a país i fer pujar l’autoestima nacional. Tant l’una com l’altra són un síntoma inequívoc del fracàs d’un model dissenyat exclusivament per eixugar pressupostos de cara a la galeria i tant l’una com l’altra deixen de banda, per exemple, aquella cultura més arrelada a la realitat del país als ateneus, a les associacions, a la joventut, a la gent de carrer... Només així aconseguirem que les polítiques culturals no siguin un paràgraf més d’un programa electoral d’un partit polític i esdevingui una manera de servir la societat de forma efectiva, plural i apolítica. Només així la salvaguardarem de les arbitrarietats partidistes a les quals, darrerament, hem estat impertèrrits espectadors. Que la política, doncs, no ens espatlli la cultura.