Som un "mitjà local"?

Jordi Gironès 12-02-2007

Reflexió: Per què feu La Porta Clàssica en català?

Una conversa amigable, distesa i gairebé intranscendent amb un company de batalles ens va portar a parlar sobre el món de l’edició. Això és, revistes, llibres i altres objectes culturals amb seriosos problemes d’identitat. La conversa, que incloïa somriures i altres efectes sardònics, amanits de sana ironia, repassava la dura realitat “real” i la improbable virtual que transcorre pel nostre petit país. I lluny de voler-ho, de la manera més natural, el meu interlocutor em va llançar un dard enverinat, fruit del nivell de maduresa i anàlisi sense tornada per on es desenvolupava la nostra conversa: “Per què feu LA PORTA CLÀSSICA en català?”
Per un moment em vaig arraulir. Era una pregunta amb trampa? Si contestava “per una raó de mercat” estava condemnat a patir la petita infàmia del meu interlocutor que em considerés un somiatruites. Per raó de mercat, quan Catalunya podem editar revistes en castellà i vendre-les arreu de l’Estat espanyol i a Hispanoamèrica! Renunciar a un públic potencial de més de 400 milions de persones? No, no volia pecar d’empresari ingenu.

La segona opció va ser “perquè és la llengua del meu país”. Aquesta era l’opció compromesa i alhora plena de militància, però realment era la convenient? La cultura va més enllà que la simple realitat de país. És un dels pilars on s’aguanta la identitat d’un poble, però això ho hem d’assumir com un fet normal i definidor.
L’idioma, és cert, és un símbol identitari, però la cultura forma part també de l’ideari comunicacional. Un nen de 6 anys que parla català, ho fa per sentir-se compromès al país? No. Simplement ho fa perquè vol comunicar-se, i ho fa com un fet natural.

No, no volia fer de la llengua una qüestió política, però... com contestar la pregunta-trampa? Se’m van ocórrer contestes aquí irreproduïbles, fins i tot vaig buscar desesperadament en el bagul de la inconsciència algun pessic de brillantor. Feia falta serenitat. Els meus ulls es van creuar amb els seus, sorneguers, i la comissura de la meva boca va etzibar un mig somriure murri. No li vaig contestar, no li havia de contestar. No tenia cap raó però alhora, davant meu, s’albiraven centenars d’arguments per contestar l’incontestable, l’obvietat i la justificació que ningú no treu a colació en altres terres de països germans, i a tocar. Però és que no tenia resposta. Suposo que, com el nen de 6 anys, per a mi editar revistes o llibres en català és un fet d’una naturalitat irrefutable, un fet universal, lliure i natural al que ja no li calen cavar trinxeres per armar-se amb raons.

Al matí següent rebo un sobre de “La Guía de los Medios” on m’anuncien de la descripció que se li dóna a LA PORTA CLÀSSICA, i les seves tarifes publicitàries, perquè la revista entri en les campanyes de publicitat que gestionen les agències de mitjans d’arreu l’Estat. Vaig comprendre la pregunta del company de batalles. La nostra revista, entre línies, era considerada un mitjà “local”, potser una raresa folklòrica?, vaig pensar desesperançat. Sabia, entre subterfugis racionals, que LA PORTA trigaria molt de temps en ser considerada un mitjà apte per a “campañas nacionales”. Però algú sap en quina nació vivim?

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!