Vull creure!

Xavier Gironès 11-09-2012

-Partint de la base lògica que tota cultura que es digni de ser-ho hauria de gaudir de la protecció i l'aixopluc administratiu d'un estat independent, així com totes les iniciatives empresarials, socials i econòmiques relacionades, es pot dir que Catalunya pateix des de fa molts anys d'una síndrome molt ben descrita: la de l'adolescent que vol ser gran però encara li queden uns quants grans a la cara per petar. Uns grans que resten farcits de pus d'una composició complicada de solucionar: política i polítics.

Partint també de la base arxidemostrada que els nostres dirigents són especialistes en solucionar els problemes amb més problemes (aquests darrers més complicats) que fomenten el caos i afavoreixen única i exclusivament la supervivència d'ells mateixos i del seu partit, avui en dia la realitat es complica molt per arribar a una curiosa solució total. I és que en el context general d'ofec irreversible provocat per un crisi generada per l'especulació del totxo, el "campi-qui-pugui" de la banca i les butxaques plenes dels polítics estem en una situació immillorable! No és broma! Els nostres polítics, en contra de la seva voluntat natural de seguir eternitzant problemes i problemes (tots molt solucionables) ara veuen com el seu estatus perilla i, especialistes ells en aprofitar qualsevol carronya d'argument del poble, ara volen deixar de fer la "puta i la ramoneta" (volen trair la seva natura més íntima) per definir d'una vegada el que hauria de ser la normalitat d'un país: ser independent. Però... que no us "embauquin"! No ho fan pas per ideals! Ho fan per seguir imprimint meticulosament la forma del seu cul a totes i cadascuna de les poltrones del poder!

Per això us comento: per miracles de les coincidències històriques anem tots a una en aquest 11 de setembre. Polítics (encara que molts d'ells no es manifesten) i persones discernint un mateix i únic objectiu. Però uns ho fan per sentiment, amor i convicció i els altres per enganxar-se encara més a les drogues del poder. Encara que el resultat sigui el mateix: la independència de Catalunya i el poder fer respirar a una cultura ofegada i ultratjada.

Caldrà, doncs, manifestar-se. Caldrà ser valent i voler la normalitat per Catalunya, encara que aquesta fita sigui faraònica i gairebé utòpica: primer hem d'aconseguir la independència i després ens haurem de desempallegar dels nostres polítics. Del contrari la llista de problemes a resoldre serà eterna.

Vull creure que això és possible i per això avui somniaré una mica veient com la voluntat del poble és una. Encara que el dia 12 em desperti amb les mateixes decepcions de sempre protagonitzades pels mateixos de sempre: aquells que ens representen. Sempre ens quedarà esperar un any més, despenjar l'estelada del balcó i guardar-la a l'armari... que segur que l'any que ve serà l'any que ens faran cas!!! No?

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!