Bàrbara bellesa, bellesa bàrbara

Josep Pascual 07-06-2012

Barbarian Beauty. Concertos for viola da gamba

Il suonar parlante; Vittorio Ghielmi, viola da gamba i dir.

Passacaille, 2011

-Només començar el CD ja ens emportem una sorpresa; és la primera i no serà la darrera. L'intèrpret de cymbalon Marcel Comendant ens ofereix un preludi introductori al Concert en la menor per a flauta de bec, viola da gamba i orquestra de Telemann. La sonoritat de l'instrument hongarès per excel·lència, amb la seva capacitat d'evocació, amb el seu so rústec i brillant, ens captiva tant quan el trobem sol (com al preludi que suara esmentàvem) com quan s'integra a l'orquestra, atorga a la interpretació d'aquest Telemann un color molt especial i atractiu. Als moments en què el trobem sol pot recordar-nos una mena de Chopin o Liszt popular o recordar-nos allò que entenem per música zíngara, i això ho trobem també en les brevíssimes cadències que li confereixen aquest toc tan especial. Ara bé, per molt atractiu que resulti el treball de Marcel Comendant al cymbalon (que ho és, i molt) no perdem de vista que ell no és l'únic responsable de l'encís d'aquest Telemann. L'orquestra, Il suonar parlante, reduïda al mínim, és magnífica a les ordres de Vittorio Ghielmi que, a més, assumeix la part solista. Les obres de Graun, Vivaldi i Tartini (a més de la ja esmentada de Telemann) esdevenen en aquestes interpretacions quelcom màgic. Ghielmi és, ja ho sabem, excepcional. El seu domini de l'instrument és indiscutible i la seva familiaritat amb aquest repertori fa que sigui un intèrpret ideal per afrontar-lo amb garanties. Però és que els membres d'Il suonar parlante, amb intervencions solistes destacades, no es queden enrere. El rústec Telemann que obre el programa, caràcter que ve accentuat pel cymbalon espectacular de Marcel Comendant, es troba amb un moderadament rústec també Tartini, ja més que proper al classicisme. Aquest Tartini adopta en mans de Ghielmi i els "seus" un caràcter curiosament popular i dansaire en molts moments, a estones proper a la dansa i fins i tot a la improvisació en altres. Realment, és un disc ple de sorpreses i d'una marcada personalitat; potser no apte per a molt rigorosos, que miraran amb estranyesa els glissandi insòlits a Tartini, que apropen aquest músic al món zíngar que al·ludíem al principi, i que serveixen, entre moltes altres coses, per arrodonir un disc que és molt més que un enfilall d'obres magnífiques excel·lentment interpretades. Un CD per a oïdes joves, per a curiosos, i per a tots aquells que són capaços d'apreciar i fruir la bellesa en majúscules i sense prejudicis. Per cert, el final de tot, una nova (i malauradament massa breu) improvisació de Comendant. Això que dèiem, un disc rodó.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!