LPC3

"El que anomenem art existeix precisament per restaurar l'experiència immediata de la vida."

Viktor Sklovski

L'art com a procediment (1916)

Després de sis anys covant-lo, Esperit!, el penúltim projecte de Dalmau Boada, segueix prenent forma, ara en forma de disc. Endavant continu és el nom d'aquest enllaunat, que se suma a la llarga llista amb què ja compta Boada, sempre actiu, cuinant diferents projectes: amb la resta de Zeidun, la seva versió més melòdica, es vesteixen també de Moksha, Red Sexy Band, La Célula Durmiente, The Cheese, Country Mejicano... I amb Arnau Sala comparteix Les Aus, segurament la millor proposta experimental i psicodèlica que es pot veure en viu avui dia a casa nostra. Sense anar més lluny, aquest any van ser al Primavera Sound, al petit escenari Jägermeister Vice, tocant de matinada i a la mateixa hora que Pulp, i us ben juro que als pocs que hi érem el record encara ens posa els pèls de punta; bateria, guitarra i teclats i dos paios que mai saps fins a quin punt improvisen, del free-jazz al metal, passant per mil etiquetes més que hauríem d'inventar-nos exclusivament per a ells.

Mau entra i surt de mil històries i sembla que no en tanca cap. Amb Esperit! es presenta més sol que mai, però alhora, molt i molt acompanyat. I m'explico: en viu acostumen a ser quatre, però a la llista dels qui hi han entrat n'hi comptem més de trenta, i els temes els crea i/o improvisa tot sol, o infinitament acompanyat. Gaudeix al màxim de la creació musical, el seu neguit particular, i sense cap altra premissa, els qui hi entren, ni que sigui puntualment, fan créixer les ganes de divertir-se compartint i creant i, de retruc, de buscar, constantment, noves formes insòlites. Es tracta, de fet, d'apropar tan com sigui possible la creació a la mateixa vida. Per tant, ser un o mil és gairebé anecdòtic. Boada és multiïstrumentista, i tot sol, amb una guitarra, una bateria i uns pedals amb què gravar-se, ja és capaç de tot.

Endavant continu recull disset temes, gravacions personals que ha anat enregistrant en forma de petites peces -la majoria no passen dels dos minuts- que són com retalls de moments viscuts, sol o acompanyat, al voltant de diferents variants, la majoria instrumentals, més o més psicodèliques, com si l'únic propòsit fos insinuar l'execució sense arribar mai a realitzar-la. Si bé és cert que en línies generals el disc camina cap al folk, hi ha també un munt de referències on picar lliurement, com qui fa un tastet de cada elaboració, com una degustació. Hi trobem sintetitzadors apuntant al free-jazz (Bonanova i Serralada), el ressò del tex-mex d'arrels (Palacagüina), l'hipnòtic so didgeridoo (Esperits o mosqueroles), la seva versió catalana d'anti-folk (Good girl) o l'atmosfera d'una passejada amb tempesta que es va difuminant (Si i He de tornar) amb gripaus i altres bèsties que semblen sortir de matinada (Missatges del voltant).

El disc viatja cap als EUA, amb un slide que sembla cridar la serp de cascavell (Respecte a la serra), amb el folk més genuïnament texà (No silly when you are alone) o cap a l'Àsia i l'Àfrica alhora (Ruhednu Dedhu). I tot plegat, sense anar tan lluny: de fet, el fil conductor del disc el dibuixa la psicodèlia que a finals dels 60 i principis dels 70 renovava la música popular a casa nostra, de la mà, entre d'altres, de Pau Riba o Jordi Batiste.    

Del rocksteady al dub jamaicà, o de la cançó llatinoamericana al cor del folk tradicional, els camins d'aquest Endavant continu prenen forma de premonicions, apuntant direccions, conduint-nos-hi i, quan ens hi acostem, portant-nos de bracet cap a la direcció oposada; això sí, malgrat l'anar i venir, malgrat l'aparent paradoxa, sense perdre el nord, justament perquè els camins es dibuixen, però no s'acaben mai d'acomplir. Justament perquè això és, com la vida mateixa; renovada a cada segon. Mau recupera la seva, i ens la regala. Amb la perspectiva del desembre, un dels millors discos de l'any, sens dubte.