De la Bisbal al món

Joan Fontdeglòria 25-10-2012

La viu-viu: Sanjosex en concert, Sanjosex

Bankrobber, 2012

-Sanjosex culmina el seu projecte amb aquest punt i seguit, La viu-viu: Sanjosex en concert. Amb un títol tan explícit, no se'ns fa difícil entendre que ens trobem davant d'un recull dels seus millors temes, en aquest cas gravats en directe. El disc va ser enregistrat durant tres nits, el 27, 28 i 29 de gener d'enguany, a la sala Luz de Gas de Barcelona, que els van servir també per tancar la gira en un entorn proper, càlid, ideal per a la proposta dels de la Bisbal. La viu-viu resulta ser, doncs, la millor excusa per recuperar la seva particular proposta, els millors moments dels seus tres discos, Viva! (2005), Temps i rellotge (2007) i Al marge del camí (2010), tots tres de la mà del segell barceloní Bankrobber, que els segueix acompanyant i cuidant, tal i com fan -i tan rebé!-  amb tots els músics que acullen. Algun dia haurem d'aturar-nos i reivindicar com mereix la feina d'aquesta petita gran casa de la música. De moment, us emplacem a la seva web, on hi trobareu un bon reguitzell de propostes sense les quals la nova fornada pop no tindria sentit. 

Tornant a La viu-viu, de seguida ens adonem que recull el millor del seu cançoner; d'altra banda, seria estrany que fos d'una altra manera, tractant-se, com és el cas, d'una parada i fonda després de tres discos d'aroma similar. Però un cop l'hem escoltat de dalt a baix, constatem -per si no ens n'havíem adonat mentre publicaven disc rere disc- la gran quantitat de grans cançons, de grans melodies, de temes majúsculs amb què ja compten. Dels 18 temes, 10 pel cap baix llueixen clàssics, perennes amb el pas del temps. I si no em creieu, proveu d'escoltar, per exemple, una i una altra vegada temes gegants com Fem l'amor, Futur incert, Corriol, Temps o rellotge o Animal salvatge; impossible no caure als seus peus: la melodia justa, una cadència particular -i molt personal- i una lletra que de tan quotidiana se'ns dibuixa universal.

D'altra banda, el so del directe ens els apropa naturals, com són en essència, sense estridències, amb la pausa i l'agitació justa. Apareixen sorpreses tan ben trobades com el Volando voy de Camarón -amb permís de Kiko Veneno-, el Borriquito de Peret o la Patxanga d'Antònia Font, totes tres enfilades rere la seva Són instints; s'atreveixen fins i tot amb un clàssic popular, Muntanyes del Canigó de Jacint Verdaguer, o amb l'adaptació d'un poema de Martí i Pol, Pico l'ullet, preciosa, convertida en tota una declaració de principis. I al cap del camí, amb tot plegat ens ensenyen també com en som, de propers, tots plegats. Fins i tot som a prop dels ritmes africans -irresistibles, enmig de Corriol-, o de Dylan, a qui Carles Sanjosé, alma mater de la banda, sempre ha seguit i admirat -al disc se'ns fa explícit a Bob Dylan, tema gens habitual en els seus concerts que aquí pren forma de regal-homenatge a la seva família-. I també som ben a prop del blues, i del folk nord-americà. I de l'Empordà.

Perquè, al cap i a la fi, tot plegat és música popular amb majúscules, i Carles Sanjosé és capaç de crear-la i recrear-la com els millors, començant amb una guitarra i una veu, bevent del món que l'ha parit, fent-la universal i propera alhora i, al final, agafant volada amb una bona banda. Quan decidim si una cançó ens agrada o no, si una proposta ens fa o no el pes, tots tenim determinades fílies o fòbies, que van i vénen en funció de mil i una predileccions, totes personals, subjectives del tot. Però després d'escoltar La viu-viu, i lluny de simpaties o afinitats, estic convençut que no és fàcil trobar moltes més virtuts en un altre bon cançoner de música popular.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!