De pares a fills

Miquel Gené Gonzàlez 03-03-2012

Nonitz, de Marcel·lí Bayer

Quadrant Records, 2011

-Permeteu-me que em posi líric. Hi ha vegades que la música, o qualsevol altre cosa, et colpeix d'una manera que no pots explicar. Arriba al fons d'algun lloc que ni tu coneixes, o que potser només pots intuir, i en torna amb un aroma de descoberta transcendental.

Nonitz és el primer treball de Marcel·lí Bayer, saxofonista de formació, músic de les noves fornades que estan sortint de les escoles superiors de música. Un disc que és el resultat del seu primer gran període formatiu, que l'ha dut a llicenciar-se amb un projecte dedicat a un dels músics que segurament més l'ha influenciat, Lee Konitz. Amb el toc magistral que genera la feliç cruïlla entre coincidència, bona voluntat i fe: la presència de Konitz en quatre dels temes del disc.

Controlat el primer xoc, i un cop acomodat en l'espai de la reflexió, hi ha moltes coses que em criden l'atenció en l'audició del disc. Una d'elles són els diferents ambients, en colors podríem pensar, pels quals passa cada tema. Aquesta és una constant: l'inici de la melodia sobre un tempo clar però poc dibuixat per la base, que es transforma en un walking descarat en els solos. L'àmplia instrumentació permet combinacions de colors molt suggerents. Especialment interessant em sembla l'ús del violoncel, instrument rar en aquests registres, i que el Marcel·lí utilitza per a finalitats concretes i no casuals. La seva combinació amb el clarinet baix, per exemple, ens porta per uns moments d'excursió al barroc clàssic a Hi Beck. La inclusió del clarinet baix en la secció de vent sovint s'utilitza per a suavitzar-ne el color. L'ús de la guitarra i la bateria en mode pop alleuja una mica algunes tonalitats. L'alternança o la barreja d'even-eight i swing remarca o desdibuixa els contorns, segons convé. Els voicings de vents tan aviat interpel·len a la música contemporània (She's as Wild as Springtime) o als backgrounds de les big bands de Thad Jones (LT). El desdibuixament d'aquests backgrounds ens remet a Lennie Tristano, qui està, en certa manera, al capdamunt del so: ell és la font de la qual tots beuen.

Dos moments per a la memòria. El primer Palo Alto, tal i com m'expliquen el primer tema que el Marcel·lí es va aprendre. Tremolo de violoncel i acord dels vents. Introducció de tonalitat orientalitzada, basada en fragments del tema, que ens porta a la melodia dels vents, sobre la base rock de la bateria i els baixos. Interludi en el mateix to que la introducció, però més obert i amb més groove. Nova melodia, ara amb un duo de violoncel i clarinet baix que em trasllada a un altre indret, preciós, relaxat. I solos. El primer a base de fills del saxo tenor de Cèsar Joaniquet, sobre un vamp dels vents amb contingut melòdic i una base pop de guitarra, baix i bateria. El segon que sorgeix disparat, com un projectil del canó, d'aquest vamp que s'ha anat inflant cada vegada més, impulsat per la bateria, a càrrec de Pol Omedes i la seva trompeta. Èpic i líric, sentimental també, però efectiu, i de quina manera. Aviat se li uneixen els altres vents, donant-li un terra més ampli, i ajudant-lo a volar encara més amunt, i més amunt, i més. Fins al tremolo de violoncel, un nou vamp sobre la base pop i la cua final, gairebé de dibuixos animats: "continuarà".

El segon Duo, evidentment. El cara a cara del mestre i el deixeble, a capella, la mirada de l'un cap a l'altre, i a través d'ells, com un fil que embasta la tela, la tradició que passa de pares a fills i que porta el nom de Nonitz.

Comentaris

  1. MOV (04-03-2012 01:03):
    Felicitats al Marcel·lí i totalment d'acord amb la crítica tan sensible i acurada del Miquel... Salut i avant!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!