El final d'un gran cicle

Antoni Colomer 15-11-2010

La Flauta Màgica, de Mozart; René Jacobs, dir.

Harmonia Mundi, 2010

-Era molt esperada La Flauta Màgica de René Jacobs després dels més que interessants enregistraments de la trilogia Da Ponte, així com dels sensacionals Idomeneo i La Clemenza di Tito que ha enregistrat per a Harmonia Mundi. Indubtablement, en un moment en què la indústria del disc, en especial el de música clàssica, està vivint una crisi irreversible, les aportacions de Jacobs són autèntica mel pels afeccionats. I ho són per les arriscades propostes i per la desacomplexada visió mozartiana del director belga.

Jacobs ha seguit, durant la seva trajectòria operística, un cert ordre cronològic en l'elecció del seu repertori com a director. Va començar amb els pioners italians (Monteverdi i Cavalli) per fer posteriorment incursions en el barroc alemany de Telemann o Keiser per arribar a Händel, de les òperes del qual, com en els casos anteriors, ha deixat versions de referència. En els darrers anys la figura de Mozart ha centrat gran part de la seva activitat i els resultats, una vegada més, han estat admirables.

Aquesta trajectòria, una mena de recorregut per la història de l'òpera, així com la potent personalitat del director i cantant, es fan visibles en la manera d'afrontar les partitures mozartianes, connectant-les amb la tradició operística i interpretativa anterior, i no, al contrari, com tradicionalment s'ha fet, des d'una perspectiva romàntica o "a posteriori". No es tracta només del conjunt orquestral que, òbviament, està format per instruments d'època sinó d'una perspectiva de vegades radical però que es percep sempre honesta, enemiga d'efectismes i sempre conseqüent amb els seus plantejaments.

Si el seu Idomeneo i Tito són enregistraments de referència, amb la Trilogia Da Ponte, un repte molt més complicat per la competència històrica, els resultats en general han estat més que notables. Un Cosí interessant, unes Noces d'altíssim nivell i un Don Giovanni sorprenent, han estat els passos previs que ens han portat, per fi, aquesta Flauta Màgica que es va estrenar al Festival d'Aix-en-Provence ara fa poc més d'un any.

La Flauta de Jacobs respon en molts aspectes a les expectatives creades, i en d'altres decep, tot i que la valoració final ha de ser per força positiva.

El més curiós és que un dels grans problemes de l'enregistrament és una de les obsessions de Jacobs. En l'entrevista que LPC3 li va fer amb motiu de l'estrena i que ara publiquem en tota la seva extensió, el director afirmava que dues coses el molestaven profundament de les interpretacions de Die Zauberflöte. Una eren els diàlegs parlats, dels quals afirma que tallen constantment el ritme de l'acció, afirmació amb la que estem totalment d'acord. El problema és que Jacobs pretén resoldre el decalatge entre el ritme musical i el ritme teatral creant un híbrid que incorpora música i sons a aquests diàlegs. El resultat, tot i tenir moments interessants, fins i tot brillants en els que aprofundeix en la idea de leitmotiv, acaba saturant per repetitiu i sobretot, per la llargada i la manca d'intensitat dels diàlegs. Una sensació que ja es produïa en la versió escenificada.

L'altre element que pretén subratllar Jacobs, i que no acaba de funcionar, és la humanitat de Sarastro, un personatge del que considera que se n'ha tergiversat la vocalitat i el sentit encomanant-la a baixos de perfil rocós que l'acaben convertint en un personatge distant. I una vegada més no podem estar més d'acord des d'un punt de vista conceptual, però la tria d'un cantant del perfil de Marcos Fink per a aquest paper no sembla la més encertada per la lleugeresa del seu timbre, la manca de rotunditat en els greus i una línea de cant que tampoc aporta res de nou ni d'especial.

Això pel que fa al que considerem defectes d'aquest enregistrament. Un enregistrament en el que, però, guanyen les virtuts de carrer. No queda cap dubte, després d'escoltar aquesta Flauta que el Mozart de Jacobs, ara per ara, és un dels més vitals, enèrgics, sorprenents i interessants dels darrers anys. L'orquestra, l' Akademie für Alte Musik ofereix un rendiment superlatiu en totes les seccions i en tot moment, cosa gens fàcil si tenim en compte les exigències d'un Jacobs que juga amb els tempi constantment, i no només des del teclat. Aquest és el punt probablement més discutible, però des del meu punt de vista més enlluernador d'aquesta versió. Unes variacions de tempi que adquireixen la categoria de broma musical, d'acudit, en la famosa escena de les campanetes de Monostatos. Però en general, aquesta varietat de temps dins d'un mateix número aporta una frescor indiscutible a la música de Mozart i ofereix moments de gran intensitat i, sovint, una nova perspectiva a alguns números musicals allunyant-se per complet d'aquella màxima, que no se sap qui va imposar, de que mantenir el tempo en la música de Mozart era sagrat. Doncs ara no és que Jacobs hi faci rallentandi i accellerandi, sinó que els canvia a dojo dins d'un mateix número.

El resultat musical es tradueix en una versió plena de contrastos, de gran intensitat dramàtica alhora que vivacitat en la seva faceta còmica. En definitiva, excepte pels matisos ja plantejats, un nou triomf de Jacobs i el seu equip. Altra cosa, però, és l'elenc vocal en el que no hi ha res gaire remarcable. Tots els cantants es mouen en els límits de la correcció, amb gran musicalitat però amb timbres poc personals i interessants. El príncep Tamino està interpretat per Daniel Behle, un tenor de veu impersonal, esblanqueïda i mitjans discrets, en la línia del que molts consideren "estil mozartià" i que sovint caldria atribuir a manca de personalitat. I és que cal tenir en compte que Tamino no deixa de ser un heroi. Més interessant és l'aportació de Daniel Schmutzhardt com a Papageno que, si bé no fa oblidar il·lustres antecessors, posseeix un timbre líric i agradable i canta impecablement, sense exageracions còmiques ni deformacions vocals.

Kurt Azensberger aporta un especial protagonisme a Monostatos, personatge al que Jacobs mima de manera evident, mentre que el Sprecher de Konstantin Wolff no supera la discreció.

Pel que fa al repartiment femení, la Pamina de Marlis Petersen ha estat acusada de massa madura pel paper. Penso, contràriament, que és, juntament amb Schmutzardt i Azensberger, l'única de tot el repartiment amb certa personalitat vocal i que crea un personatge de carn i ossos. Canta Ah, ich Fühls amb gran línia, malgrat que Jacobs li imposa un tempo ràpid en el que és difícil esprémer tot el dramatisme del moment. Per la seva banda, la Reina de la nit d'Anna Kristina Kaappola és d'una impersonalitat total. Molt millorada en el disc respecte a la funció de l'estrena, en la que va tenir seriosos problemes d'afinació, el timbre és molt poc interessant i la cantant, malgrat els esforços de l'orquestra i de Jacobs, té poca grapa, tot i que en aquest cas totes les notes són al seu lloc, incloses algunes de més com a Der Hölle Rache.

Sensacionals, finalment, les tres dames, que ofereixen un trio antològic al primer acte amb cadenza original i el·laboradíssima escrita per Mozart - però, que jo sàpiga, mai enregistrada -  i impecable, una vegada més, el RIAS Kammerchor.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!