El funk també camina

Joan Fontdeglòria 23-02-2011

L'ofici del rellotger, Despertadors Atòmics

Casafont Records, 2011

-Adagio non troppo. Amb un riff de funk clàssic, una veu rovellada que canta i recita les misèries del músic cercant el tempo idoni i un final amb imparables ritmes llatins. Així arrenca aquest L'ofici dels rellotger, un magnífic punt de partida amb declaració d'intencions inclosa: "fent la guerra per la nostra banda, de rock en funk", recita l'Eduard Corominas. I si teníem algun dubte de l'honestedat del missatge inicial, la resta del disc, peça rere peça, ens confirma, no només les bones intencions, sinó que aquest trio solsoní sap cap a on va i com s'ho han de fer per arribar-hi. El missatge es vehicula a través d'una saludable bafarada de funk, rock i un punt de garatge, menys atrotinat que l'habitual i melòdicament directe a l'inconscient: després d'escoltar-lo un parell de vegades, més de cinc o sis tonades ja se'ns han clavat agradablement en la memòria.

L'Eduard canta i toca el baix, l'Edgar Riu toca la guitarra i acompanya amb cors i l'Andreu Moreno toca la bateria. I res més. Perquè el missatge no necessita més ingredients. El fan avançar ben afilat, tècnicament travat, sense conjectures ni presumpcions de res; directe i precís. I la veu de l'Eduard, desgastada, un pèl gamberra, se'ns presenta ideal per a la proposta, i ens remet inevitablement al millor Calamaro. I quan enlloc de cantar, recita i es passeja per la melodia, la referència a l'argentí és ja immensa. També hi trobem el record al Jovanotti que oscil·lava pel funk: si l'italià s'hagués begut un parell de wiskies cada dia durant els últims dos anys i apostés sense recança pel groove funky, sonaria com ells.

A banda de l'incontestable bon rotllo de l'inicial Adagio ma non troppo, el disc camina del funk cap al rock, amb moments estel·lars, com la divertida homofonia amb l'anglès de "foc/fuck a l'habitació" a Milce, amb un altre riff encomanadís; o a l'Ofici del rellotger, quasi The Strokes però edulcorats (els pot acostar al gran públic); o el "piano atrotinat" d'Inventari, desgastat com la veu de l'Eduard; o la cultura nocturna local d'A la roureda, greixosa però addictiva, on "hi ha una sortida però tot són finals". El final és més rock que mai, melòdicament propera al You shook me all night long dels AC/DC -això sí, disfressats de pop-. Malgrat que en general són més captivadors quan es vesteixen de funkeros, el disc no decau i, en definitiva, té més moments brillants que molts dels actuals mediàtics del gènere.

A l'inici ja deien que van "fent la guerra per la seva banda", i és que se'ns fa complicat trobar una proposta semblant a la seva en català. Si busqués un titular ben mediàtic -d'aquells que haurien d'avergonyir el periodista- diria que són «Els "Despertadors" del funk local». Però no ho faré. Només us recomano que els escolteu (el vídeo de Milce en viu ja és prou eloqüent) i si el rotllo us enganxa, remeneu la seva web; i si s'apropen al vostre barri, aneu-los a veure en viu: són més banda de directe que d'estudi. No m'estranyaria gens que en breu fessin el salt que mereixen.    

Comentaris

  1. David (27-02-2011 19:02):
    El que està molt clar és que hi ha vida en la música a banda de les modes del nou pop o el folk-pop i els DA en son un bona mostra. Tan de bo, arribessin a dalt doncs per mi és una proposta de les més, per no dir la més interessant actualment. Pel que fa als NO BADiS!!! he sentit de ben aprop que estan couent alguna cosa i no crec que triguin gaire a tornar a sonar per algun indret, el seu funk-pop-rock i ja veures com almenys un 40% del seu repertori és funk. Per cert caldria afegir a la llista del grups funks de les nsotres contrades els Phad fred que son brutals. Gràcies a tu!

  2. joan (25-02-2011 11:02):
    Tens raó, David. I gràcies pel comentari. Conec els No Badis!!!; a finals dels noranta ja sonaven, però no els veig tan decididament funkeros, i ja fa un temps que no els sentim moure's (espero que tornin aviat!)... i també hi ha alguna altra proposa en català també collonuda, com els Tirant lo Funk, i una llarga llista de propostes d'aquí que parteixen de la música negra (Los Fulanos, Chocadelia Int., La Fundación TM, The Slingshots, Mother Grooves...) però que parteixin del funk, només en català, i amb símptomes d'arribar al gran públic... els Despertadors em semblen paradigmàtics. Tan de bo m'equivoqués i totes les propostes de qualitat del circuit, en la llengua i l'estil que sigui, arribessin a ser tan populars com volguessin (el circuit de soul-funk, i cia., a casa nostra, ja fa temps que ha posat els fonaments... i si acaba rebent l'atenció que mereix voldrà dir que tots plegats afinem l'orella) però diria que encara ens queda molt camí... i potser, aprofitant l'embranzida de la música popular en llengua catalana, els Despetadors arribaran més lluny a nivell de públic... qui sap. Gràcies, David! joan

  3. David (24-02-2011 19:02):
    Ep crec que estem completament d'acord. Només discrepo de lo de trobar una banda semblant en català busca NO BADIS!!! per internet ja em diras funky local i en català barrejat amb rock això si.

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!