El llegat de Mortier

Antoni Colomer 17-01-2012

Macbeth, de Verdi

Orquestra i Cor de l'Opéra de Paris; Teodor Currentzis, dir.

Bel Air Classiques - Harmonia Mundi, 2011 2 DVD

-Es tracta, indubtablement, d'un dels grans esdeveniments operístics dels darrers anys, ara editat en DVD. Una d'aquelles produccions que tot bon afeccionat al repertori operístic ha de conèixer i gaudir-ne. Aquest Macbeth verdià, impulsat pel polèmic però sempre inquiet Gérard Mortier, és una fita a tots els nivells: per la sumptuosa direcció orquestral, pel rendiment esplèndid dels cantants i, sobretot, per una direcció escènica inspirada, original i estudiada al mil·límetre. 

Sorgida d'una inesperada col·laboració entre l'Opéra de Paris que aleshores regia el director artístic belga i el Teatre de Novosibirsk, aquesta impressionant producció es va estrenar a Paris l'abril de 2009 i recentment ha estat editada en DVD i Blue-ray amb resultats esplendorosos.

Els trumfos d'aquesta versió venen encapçalats per la sorprenentment madura, intensa, personal i passional direcció del jove director d'origen grec, però format a Sant Petersburg, Teodor Currentzis, que aquí es revela com un verdià de primera categoria. Sota la seva batuta aquest drama dels anys de galeres, primera gran òpera del geni de Busetto, arriba a una intensitat dramàtica poques vegades vista i que permet situar la seva versió al costat de les dues grans referències discogràfiques, les dels italians Abbado i Muti.

El plantejament de Currentzis, que fa sonar l'Orquestra i el Cor de l'Opéra de Paris amb un compromís poc habitual, s'apropa més a la idea d'Abbado, que contrasta de manera magistral la negror de determinades escenes, xiuxiuejades amb una subtilesa absoluta pels cantants i el cor (Sappia la sposa mia...), amb escenes d'una tètrica grandiositat (Patria opressa). Tot això aportant un element personal amb la seva lectura lenta, densa, fosca i matisada al detall que el situa indubtablement entre els directors de la jove generació a seguir.

La seva mà es fa evident en el fraseig d'uns cantants en estat de gràcia. Violeta Urmana és la Lady Macbeth del moment. No només fa totes les notes (almenys les escrites) sinó que crea un personatge fascinant allunyat de tòpics habituals. La veu, com se sap, és d'una qualitat argentina però el més sorprenent és la qualitat de la seva coloratura i la penetració psicològica del seu cant. Un treball actoral magnífic que comparteix amb el baríton grec Dimitris Tiliakos, tot un descobriment malgrat les crítiques que han ressaltat la lleugeresa del seu timbre líric, una llufa habitual que se li penja a tot baríton que s'enfronta a Verdi des de la desaparició de la generació de postguerra. O no han rebut aquestes mateixes crítiques gent com Bruson, Nucci, Cappucilli o Milnes? Personalment considero la prestació de Tiliakos excel·lent en línies generals. La veu no sembla ampla, és cert, però la línia és prou elegant, la tècnica impecable, el color unitari i el personatge perfectament dissenyat i plasmat en escena. Amb Urmana formen un tàndem de gran compenetració a tots els nivells. Tota una revelació. A més remata la seva actuació amb l'optativa Mal per me que aporta un plus d'interès i personalitat a aquesta producció.

Furlanetto en el paper de Banquo llueix els esplendors d'una carrera sensacional que va arribant poc a poc a la seva fi. Però quina presència vocal i escènica! Finalment Stefano Secco està brillant, tot i que no és precisament un doll de subtilesa, en la sempre "resultona" Ah, la paterna mano.

I per rematar aquest festí, la sensacional mis-en-scène de Dmitri Tcherniakov. Teníem ja la sort d'haver gaudit de la seva versió d'El jugador de Prokofiev a la Staatsoper unter den Linden de Berlin dirigida musicalment per Daniel Barenboim. Com aquesta del títol verdià, es tractava d'una producció summament detallista, amb una direcció d'actors magistral i amb una potència visual innegable. Per situar cadascuna de les escenes, Tcherniakov utilitza en aquest cas una projecció inspirada en Google Maps que a més li serveix per enllaçar les escenes i acompanyar els interludis. Aquest recurs situa a l'espectador en una clara posició de voyeur, element reforçat pels decorats, que ens permeten veure l'acció des de la distància, a través d'una finestra. Aquesta perspectiva permet una mirada diferent sobre els personatges, uns personatges molt allunyats del to expressionista de moltes produccions. Són personatges de carn i ossos, amb les seves mesquines aspiracions en un context burgés.

La resolució de les escenes de "bogeria", la primera de Macbeth durant el festí i, sobretot, l'escena final de la seva esposa, estan exposades amb una senzillesa i una potència expressiva colpidora. Teatre de gran volada. I finalment, la decisió de prescindir de bruixes (sens dubte les escenes més fluixes de l'obra del jove Verdi) transmutades en els habitants d'una ambigua ciutat d'aire fantasmal, tot i ser una interpretació lleugerament forçada, estan tan ben resoltes (el moviment del cor d'aquesta producció s'hauria d'ensenyar a qualsevol escola de teatre) que contribueixen a augmentar la desolació de la tragèdia.

Però sobretot, el més captivador d'aquesta producció i que la fa tan especial, és la sensació d'unitat artística que desprèn. La compenetració perfecta entre el missatge visual, el teatral i el missatge musical. És a dir que el tàndem Tcherniakov - Currentzis funciona com un rellotge i fa créixer com l'escuma un espectacle en conjunt sensacional.

Un espectacle que, una vegada més, cal atribuir a la visió de Gérard Mortier, aquest director artístic adorat per alguns, menystingut per molts altres però que ens ha deixat, durant els darrers vint anys, alguns dels espectacles operístics més fascinants que es recorden.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!