El segell de la discreció

Joan Sebastià Colomer 19-11-2011

Requiem, Der Königssohn i Nachtlied, de Robert Schumann

SWRmusic-Hännsler classic, 2011

-El Requiem de Schumann és una obra poc coneguda. Cosa estranya en un gènere que té el favor del públic. La popularitat del Requiem de Mozart està fora de tot dubte, però també Brahms li deu molt al seu Ein deutsches Requiem (que casualment va dedicar a Schumann), el de Verdi és també una obra d'èxit, Fauré li deu a aquest gènere bona part del seu prestigi i la totalitat de la seva popularitat i també Britten ha tret profit de la necrofília dels melòmans. D'altra banda el prestigi de Schumann està fora de tot dubte. Davant d'aquests fets s'imposa la pregunta: per què? El juny de l'any passat fou enregistrat i enguany publicat per SWRmusic-Hännsler classic, la qual cosa és una aportació ideal per a respondre aquesta pregunta.

El Requiem de Schumann és l'opus 148 del seu autor, manté el format habitual (cor, orquestra i quatre solistes) i fou composat el 1852. És per tant una obra de maduresa, la qual cosa fa més estranya encara la seva escassa difusió. A nivell formal segueix la forma litúrgica convencional, sobre text llatí (Requiem, Kyrie, Dies Irae, Tuba mirum, Rex tremendae majestatis, Recordare, Ingemisco, Confutatis, Lacrimosa, Domine Jesu, Sanctus, Benedictus, Agnus Dei) a diferència de Brahms. En canvi hi ha alguns aspectes en què l'obra de Schumann i la de Brahms si que troben una connexió que d'altra banda és perfectament comprensible si atenem a les conegudes relacions personals entre ambdós, relacions que impliquen -i això és el que importa- un cert ambient compartit. Particularment hi ha en el Requiem de Schumann un cert optimisme que podem percebre també en Brahms, que omet en el seu Requiem (1868) tota referència al judici final. Això contrasta amb la desesperació de l'obra de Mozart o el tremendisme de Verdi. L'enfocament de certs passatges corals, que semblen reflectir la lluminositat del regne dels cels abans que no l'obscuritat del dol, coincideix clarament en tots dos autors. Schumann, però, es troba en aquest tipus de passatges molt lluny de la inspiració extraordinària de Brahms. Són, en canvi, més atractius altres passatges més dramàtics (Dies Irae, Rex tremendae majestatis). El Requiem de Schumann no és, per suposat, una obra mediocre, però tampoc és una de les més destacables del seu catàleg, fins i tot en el camp de l'oratori. El mateix disc ens en dóna una prova clara incloent la balada per solistes, cor i orquestra Der Königssohn, op.116 (1851). Es tracta de la primera de les tres balades escrites per Schumann sobre textos de Ludwig Uhland. Aquí trobem un text que inspira Schumann que, en línia molt wagneriana (i molt de l'època, per què no dir-ho) posa en les mans del fill benjamí del rei la recerca d'un nou regne en què la llibertat política farà florir la poesia. També musicalment l'obra ens porta pels camins del Wagner de Lohengrin, que s'havia estrenat l'any anterior. En aquesta obra Schumann mostra un talent dramàtic perfectament equiparable, si no superior, al del Wagner anterior a Tristany i Isolda. El disc es completa amb Nachtlied, de proporcions més reduïdes i sense solistes.

La direcció de la Deutsche Radio Philhamonie Saarbrücken Kaiserlautern i el KammerChor Saarbrücken corre a càrrec de Georg Grün, fundador de l'esmentat cor i estudiant, en la seva joventut, de música religiosa i teologia catòlica. És difícil determinar quina pugui ser la relació entre aquests fets i la seva manera d'executar les obres que ens ocupen, però el cert és que la seva lectura es caracteritza per un espectre dinàmic molt reduït, defugint els contrastos i oferint una execució generalment plana malgrat el bon nivell tècnic de tots els participants. També els solistes opten, generalment, per un pathos més propi de la tradició de l'oratori barroc que del romanticisme de Schumann. Això té la seva lògica en el cas d'Adolph Seidel, especialitzat en música barroca. També Ingeborg Danz ha treballat estretament amb Helmuth Rilling i Phillipe Herreweghe però en el seu cas, més enllà de consideracions estilístiques el que destaca és la seva inadequació per a la part, que exigeix un centre i uns greus robustos que Danz no pot oferir. Per la seva banda Christoph Prégardien mostra clares limitacions per donar perfil heroic a la seva part a Der Königssohn, cosa que no li impedeix mostrar dificultats en la zona alta de la tessitura. Sigui com sigui ningú en el repartiment de solistes supera la discreció que Georg Grün ha imposat com a norma en aquest enregistrament.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!