LPC3

Es podria omplir un llibre sencer amb la vida i miracles d’aquest talent; no ho faré, però no puc evitar apropar-vos al seu peculiar univers. Rufus és fill de Loudon Wainwight III i Kate McGarrigle, tots dos músics i cantants de folk d’èxit, i la seva germana Martha, que l’ha acompanyat en gires i gravacions, també composa i canta magistralment.

Ell canta des que va néixer i quan es va adonar que la seva prodigiosa veu podia transformar el món, va decidir que hi dedicaria la vida. A casa, amb la seva germana, i a l’escola, ja es transformava literalment quan pujava a un escenari, com segueix fent en algunes actuacions. Sempre va voler convertir-se en una gran estrella, més gran que la seva mare, a qui acompanyava sovint de gira pels Estats Units. De ben jove, decidit a fer realitat els seus somnis, des de Montreal s’instal·la a Nova York amb una maqueta sota el braç, però l’allargada ombra d’un Jeff Buckley que gaudia de l’èxit de l’inoblidable “Grace” (1994) i les sospites que n’era només un simple imitador fan que retorni a Montreal. De tornada a casa li arribarà l’aposta que tant havia esperat de la mà de la multinacional Dream Works i publica el seu primer disc, “Rufus Wainwright” (1998), que suposa l’empenta inicial. Amb el seu segon disc, “Poses” (2001), s’apropa al gran públic i la crítica el reconeix coma nova referència pop. A partir d’aquí, tal i com havia previst de ben petit, Rufus tasta l’èxit i tot el que això suposa: fruit d’aquesta nova situació, del seu caràcter hedonista i d’una necessitat innata d’experimentar, Rufus s’apropa a “l’altre costat”, abusa del MDMA, en pateix les pitjors conseqüències –arriba a quedar-se cec durant una setmana– i quan es veu abocat a l’abisme, seguint els consells d’un bon amic (Elton John), ingressa en un centre de desintoxicació. D’aquesta experiència en sortirà al cap de poc temps paradoxalment carregat d’idees, que es traduiran en dos discos excel·lents, dues obres mestres, els ja mítics “Want One” (2003), “Want Two” (2004).

Més tard ha col·laborat amb alguns col·legues (Antony & The Johnsons, Pet Shop Boys, Teddy Thompson, etc.) ha participat en homenatges col·lectius (com l’“I’m your man” dedicat a Leonard Cohen; on brilla la seva particular versió del “Chelsea Hotel”, YouTube) o l’individual a Judy Garland, amb DVD en directe inclòs. En els seus quatre discos individuals i en els seus directes havíem trobat fins ara dues grans tendències: la simplicitat de la seva veu acompanyada pel piano i/o per la guitarra –els dos primers discos– i l’orquestració grandiloqüent i majestuosa dels dos últims. Enmig d’aquesta dicotomia, torna a tenir un bon grapat de cançons, i se’n va a Berlín a gravar-les. La seva intenció és apropar-se una altra vegada a la simplicitat dels inicis, als temes despullats d’ornaments, al blanc i negre que acabarà apareixent a la portada del disc. Un cop allà, però, entre palaus i tradicions seculars, es torna a deixar seduir per l’ornamentació, per l’abundància de matisos, pel neoclassicisme d’ulls esbatanats, el que també apareix a la portada, reflex ara, potser, de la decadència del món luxuriós i lasciu que ha deixat enrere. Aquest és el nou Rufus, el de “Release The Stars”, el que vol però no pot renunciar a res.

Aquesta doble versió d’ell mateix la trobem ja en els dos primers temes, on passem de l’orquestració barroca i teatral, amb coros, cordes i vents clamant al cel “Do I disappoint you”, a la nuesa del piano i a la carència d’una veu derrotada, decebuda, de “Going to a town” (YouTube), literalment cansada d’Amèrica, que sorprenentment s’allunya de la seva experiència personal per mostrar un sentiment global, el que s’ha trobat passejant-se pel món. Als arranjaments del disc, però, a la llarga, acabarà apostant per la solemnitat instrumental.

A les lletres ens parla de l’amor irrealitzable, de frustracions, d’insatisfaccions i de la recerca d’una escapatòria. Ara també hi trobem paradisos d’hedonisme, però amb un regust de nostàlgia pel que hauria pogut ser. Sembla que el nou Rufus que ha passat la trentena, que s’ha passejat per l’olimp del plaer, s’ha adonat que aquell edèn era només una il·lusió.

Malgrat tot, però, segueix sent indomable. Poc accessible si voleu –ara tampoc fabrica hits fàcilment digeribles–, no practica un futbol directe, però com els grans equips, si el deixeu que la remeni al mig del camp, a la llarga guanya per golejada.

Selecció Natural 2007: “Do I disappoint you”