LPC3

Per evitar malentesos, hauríem de començar fent una puntualització: als Estats Units, el tercer treball dels The Hold Steady és un disc del 2006 (3 d’octubre), però no es va publicar al Regne Unit fins el gener del 2007. És per això que mentre a Amèrica apareix en els reculls dels discos enregistrats al llarg del 2006, a Europa es considera una gravació d’aquest 2007 que estem a punt de deixar. Per això aquí teniu el nostre comentari d’un dels discos més brillants i contundents de l’any, d’una de les formacions més interessants del moment.

The Hold Steady és una banda de Brooklyn formada per quatre nois de Minnesota: Bobby Drake (bateria), Tab Kkubler (guitarra), Galen Polivka (baix) i Craig Finn (guitarra, veu i compositor) més el novaiorquès Franz Nicolay (teclats, acordió i harmònica). Tab Klubler i Craig Finn ja havien tocat junts a Lifter Puller, una banda de punk-rock que durant sis anys va actuar en els mateixos escenaris de Minneapolis que els seus ídols locals Hüsker Dü i The Replacements. Van enregistrar tres LPs i un EP abans de separar-se l’estiu del 2000.

Després de la dissolució de Lifter Puller, mentre Kluber va marxar a Los Angeles buscant aire fresc, Finn es va instal·lar a Nova York, on tots dos van tornar a coincidir un parell d’anys més tard per muntar The Hold Steady. Van debutar el 2004 amb “The Hold Steady Almost Kill Me” on apareixen per primer cop la festiva adolescent Hallelluiah (Holly) , el drogaddicte Gideon i el traficant de drogues Charlemagne, tres personatges desesperats, sense massa futur, que són el centre de les cançons plenes d’excesos de Craig Finn. “Separation Day” (2005), el segon treball de la banda, és una mena d’àlbum conceptual on la Holly acompanyada en Gideon embogeix buscant un “equilibri” personal entre el catolicisme i el rock and roll. Així s’endinsa en un camí ple de sexe i drogues (naturalment subministrades per en Charlemagne) que acaba en una resurrecció final (increïble, no?)

A “Boys And Girls In America” Craig Finn ens posa al dia de les últimes malifetes del perillós trio Holly-Gideon-Charlemagne en l’esplèndida “First night”. Però també ens parla d’altres personatges extrems: a “Chips Ahoy!" la protagonista és una noia que pot mantenir la seva addicció a les drogues i la del seu xicot gràcies al seu encert alhora d’apostar en les carreres de cavalls; “Chillout tent” parla d’un noi que en el transcurs d’un festival rock va a parar a la tenda de l’organització per donar assistència mèdica, on acaba fent l’amor amb la xicota de la llitera del costat. És un disc intens que conté veritables joies, des del contundent hit “Stuck Between Stations” fins el rock sureny de “Southtown girls”, passant per peces tan eufòriques com “Massive nights”, salvatges com “Hot Soft Light” o “Citrus” una oda a l’alcohol.

El treball del de Minneapolis és literatura a ritme de rock. Admirador del gran poeta americà John Berryman i de la generació beat (el títol del seu tercer disc està inspirat en una línea del “On the Road” de Jack Kerouak) Craig Finn composa cançons autèntiques, brutals, plenes de sentiments, dels instints més baixos, de drogues, alcohol i desesperança. Fa servir un llenguatge proper, sovint divertit, que recorda converses de bars on va la gent amb ganes de trobar algú a qui explicar tot allò que fa temps que no els deixa viure: històries quotidianes de fracassos, d’existències extremes, decadents, farcides de passions i vicis. Bars on van a beure, a beure i a morir. Les denses lletres d’en Finn recorden el primer Springsteen de “Greetings from Asbury Park”, cronista de perdedors i al Lou Reed més fosc i salvatge de “Berlín”, textos acompanyats per la ràbia dels The Replacements, la contundència dels Thin Lizzy, la fúria dels AC/DC i la majestuositat de la E-Street Band d’Springsteen.

Selecció Natural: Stuck Between Stations

VERSIÓ EN PDF