LPC3

Sempre s'ha dit que el segon disc d'un artista emergent és el més difícil: toca reafirmar el que s'intuïa en el debut o, per contra, quedar-se en mera promesa. Si aquest primer llarg és “Veneer” (2005) com en el cas de José González, la cosa es complica. En el seu primer treball, José, suec (Goteborg, 1978) d'ascendència argentina, ja va posar les bases de la seva particular manera de cantar, d'un disc que se sustentava en la seva particular veu i en una guitarra clàssica: poc, i molt alhora, deixant l'essència en arranjaments senzills però no per això en cançons menys elaborades.

Hereu de Nick Drake, les seves influències confessades van des de cantautors clàssics de bossa, Silvio Rodríguez , The Beatles o Joy Division, fins a les d'haver tocat el baix en una banda punk. Una explosiva barreja que dóna lloc a un artista únic que fa posar esperances en el nou folk independent. Malgrat haver gravat “Veneer” amb mitjans una miqueta precaris i en la seva pròpia casa, les seves estupendes cançons i el fet que el seu acurat cover de “Heartbeats” (YouTube), dels seus compatriotes The Knife fos escollida com a sintonia de l'anunci de Sony Bravia van posar a José en la boca de la premsa especialitzada. El single “Crosses” (YouTube), també recentment inclòs en una altra sintonia publicitària, i un altre grapat de intimistes cançons van fer que el seu minimalista debut posés les expectatives molt altes.

Per sort, “In Our Nature” (2007) és un digne successor; no és només una simple continuació, sinó que brilla per mèrits propis. Sense sortir de les bases del predecessor i amb les seves mateixes coordenades sonores, és un disc més madur i amb una temàtica més àmplia que ens parla dels primitius aspectes de la condició humana.

Obren de manera contundent el disc ‘How low’, l’estupenda ‘Down the Line’ i la vibrant ‘Killing for love’ para arribar a la cançó homònima del disc, que potser peca de repetitiva. Remunta el prometedor començament amb una nova versió, la seva personalíssima revisió del “Teardrop”(YouTube) de Massive Attack. José fa completament seva la peça electrònica, duent-la al seu terreny, traient la seva essència, que brilla nua fins i tot per sobre de l'original. El disc continua amb “Abram” i la brillant “Estafi to send someone away”, on les tímides percussions d'altres temes semblen arrencar-se per fi. “The nest” i “Fold” amb el seu “...please don’t let em down this estafi”, ens submergeixen en la seva particular malenconiosa atmosfera i la guitarra, que José acaricia amb mestratge, ara recobra protagonisme. I un perfecte final amb “Cycling trivialities”, tall de vuit minuts –el doble de qualsevol de les curtes cançons insígnies de González– però que es fa ínfim.

Es tracta d'un disc ple de cançons perfectes per assaborir amb un bon vi, o per mirar la pluja per la finestra; per sentir-se identificat o no, però sobretot per gaudir de l'essència de les melodies en la seva mínima expressió; per deixar-se embolicar per la calidesa de la simplicitat en el sentit més ampli. Sense perdre la frescor de qui comença, la delicadesa amb la qual toca i la realitat que intenta plasmar en les seves, cada vegada millors, composicions pròpies, José Gonzalez ha aconseguit tornar a captivar amb el poder de la senzillesa. La seva insinuada veu, la seva manera de tocar i el seu “menys és més” tornen a quedar patents en aquest segon, magnífic, disc. Prova superada.

Selecció Natural: “How low” (YouTube)

VERSIÓ EN PDF