Napolitanes

Josep Pascual 03-06-2012

Il canto della sirena. Cantate napoletane dell'età barocca

Pino de Vittorio, tenor; I Turchini; Antonio Florio, dir.

Glossa, 2011

-Tots sabem què són les napolitanes i associem aquest repertori amb veus masculines prou diferents com Domenico Modugno, Giuseppe di Stefano o Luciano Pavarotti, i hi entren autors que es mogueren sempre en l'àmbit de la música popular, com Bixio o Di Capua, i altres que van fer fortuna en el camp de l'òpera, com Mascagni. Però en sentir les aproximacions a les napolitanes veritablement populars que coneixem gràcies a alguns discos recents - per exemple els d'Alpha - , un repertori essencialment folklòric, ens trobem amb una altra cosa. Un dels investigadors més destacats de l'estil vocal napolità tradicional és Pino de Vittorio, el tenor que protagonitza aquest triple CD, tot i que hi concorren veus igualment destacades que relacionem amb la interpretació historicista, sobretot del barroc, i, més encara, habituals en les aventures musicals d'Antonio Florio al capdavant d'I Turchini, una associació que els darrers vint anys ens ha descobert tresors del barroc napolità. Per cert, una d'aquestes veus és l'aleshores molt jove Roberta Invernizzi, una de les estrelles del cant barroc actual. Dels inicis d'aquestes aventures daten els enregistraments que ara veiem reeditats en aquest interessantíssim estoig que és un recorregut pel repertori napolità del segle XVII i principis del XVIII i que, tret d'algunes obres purament instrumentals, ens ofereix sobretot cantates. Hi ha anònims de clar ascendent popular i altres obres d'autors coneguts que també palesen la influència de la música popular, alhora que tot ens sona a genuí barroc. De vegades ens trobem amb veritables òperes breus - brevíssimes - i sovint pensem en les napolitanes més divulgades a què ens referíem al principi i que, de tant en tant, ens evoquen el món de l'òpera, sobretot del verisme. Això, és clar, és tota una altra cosa i ho relacionem més amb Monteverdi o Scarlatti - aquest darrer, un dels autors presents en aquesta amplíssima i significativa antologia - que amb Puccini. La llengua i l'ambient de Nàpols és present en aquest repertori i les formes, a més dels girs harmònics, melodies i ritmes característics, presenten sovint una arrel popular evident alhora que, tot plegat, evidencia també una clara proximitat amb l'univers operístic del seu temps. Al cap i a la fi, com també passa a les napolitanes que tots coneixem. Però, repetim, això és tota una altra cosa. L'emissió vocal inconfusible de Pino de Vittorio sorprendrà a molts, i també sorprendrà la bellesa i els molts atractius d'aquest repertori tan especial. Igualment sorprèn de manera molt grata la presència d'obres instrumentals com la brevíssima Simfonia a quatre de Filippo Coppola que pertany a aquest mateix món estètic. I ens referim només a una, gairebé triada a l'atzar, però el cert és que cadascuna de les obres que contenen aquests tres CDs mereixeria un comentari ja que, si és cert que totes elles són part d'un mateix univers, cadascuna és, si no un món, sí presenta una marcada personalitat. Les interpretacions són d'una gran fidelitat, fruit de la recerca i l'estudi aprofundit però alhora també es beneficien de la vitalitat que els músics convocats aquí les hi confereixen sense, però, caure mai en l'efectisme ni en excessos de subjectivitat que no menarien enlloc. Això a banda del peculiar cant napolità genuí de Pino de Vittorio, és clar. Amb obres com La luciata de Francesco Manelli, una veritable delícia, del tot irresistible, n'hi hauria prou per desvetllar l'interès envers aquest repertori i també per desmentir aquells que diuen allò de "la música clàssica és avorrida". I en aquesta denominació de música clàssica hi caben per igual Corelli, Haydn i Mahler, i fins i tot Schönberg i encara Machaut, Dvorák i Stockhausen - com si fossin el mateix! Però no, la música "clàssica" no és avorrida. I valguin com exemples d'això la gairebé rockera La consagració de la primavera de Stravinski o d'aquesta cantata a què ens referíem ara mateix, gairebé pop. Cal escoltar-ho. I si una afirmació com aquesta - "la música clàssica és avorrida" - es refereix a un cert encarcarament, això també ho desmenteix aquest enregistrament que presentem avui, ple de vitalitat i això que alguns en diuen "marxa". Hi ha discos que creen afició i aquí en tenim tres.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!