LPC3

Han passat 10 anys del “Roseland NYC Live”, aquell disc orquestrat que coronava la banda més impactant que he sentit mai. Hi he anat tornant sol i en companyia. A l’era mp3, ha estat imprescindible, irrenunciable, a les llistes de reproducció o a qualsevol compilació d’ineludibles; sempre a la memòria, recordant que la vida també mereix ser patida. Tenia 20 anys quan un bon amic me’ls va fer escoltar per primera vegada. Aquell debut es deia “Dummy” (1994) i va suposar un abans i un després a l’hora d’apropar-me a la música i a la vida, plena d’excessos i contradiccions. Allò era absolutament nou, diferent, angoixant i lluminós, viciós i narcòtic, màgic i colpidor. Va ser com una guspira que ho encenia tot; la decadència del món que ens esperava allà fora tenia ara una banda sonora per a unes vides plenes de la incertesa de l’edat i d’un futur amb més pors que somnis. Preguntes sense resposta i paf, apareixia aquella dona tímida, que s’allunyava d’entrevistes i d’aparicions públiques, que ens regalava la seva ànima però es mantenia el marge. Visceralitat i solitud. Lliçó vital. Tot això ho he entès amb els anys, perquè tot ha anat passant però Portishead sempre ha estat al meu costat. La música guareix bla bla bla i tot plegat. Sí, clar. Però el cert és que aquella veu exuberant, aquella música crua s’ha anat modulant amb mi, cada vegada més lluminosa i menys angoixant, segurament perquè la meva vida ha seguit aquest camí.

Més tard vam saber que allò era trip-hop, que hi havia altres grups que també en feien... però res semblava el mateix; més aviat era una perversa còpia barata i carrinclona. De tant en tant un rumor, o un breu en una revista, o algun comentari a la xarxa preveien el retrobament de Geoff Barrow, Adran Utley i Beth Gibbons. Ens conformàvem, mentrestant, amb un preciós disc quasi folk de Gibbons amb Rustin Man (“Out Of Season”, 2002). Després vam saber que se seguien veient, que ho estaven intentant, però que aquell “maleït” so trip-hop, ara ja prostituït pels mals imitadors, apareixia sense que se n’adonessin una vegada i una altra. Buscaven una transformació, un renaixement que els apropés a les emocions iniciàtiques. I 10 anys més tard apareix “Third”, el tercer disc de cançons noves –el segon, després del “Dummy” (1994) i abans que el recopilatori en viu “Roseland NYC Live” (1998) va ser “Portishead” (1998)–.

Després d’escoltar el disc més esperat dels últims anys, tinc una sensació semblant a la de fa 14 anys, i és que el trasbals és similar. “Third” s’allunya dels esquemes clàssics de la banda –del ja defenestrat trip-hop– sense fer la més mínima concessió de cara a la galeria; no hi ha res gratuït però no hi falta de res. Hi trobem tendresa i mala llet, viatges a d’altres móns, tradició o contemporaneïtat; carícies o cops de puny a l’ànima; somnis o realitats. La primera, “Silence”, enceta el pastís amb els primers ritmes bàsics i sons repetitius, enverinats pel lament de Gibbons; la primera sorpresa és que neix més moguda del que ens tenien acostumats. El símptoma que les coses han canviat és evident, però “ Hunter ” (YouTube) ens retorna aquella atmosfera obscura i alhora màgica per arribar a “Nylon Smile”, el lament amorós del disc, de qui no troba sentit a l’existència i acaba dient, desconsolada, “I’ve never had the chance to explain exactly what I meant”. I a continuació, “ The Rip ”(YouTube) ens acarona amb la veu de Gibbons només acompanyada d’una guitarra folk que, lentament, creix i es transforma en un ritme electrònic i ens acosta als ritmes de Kraftwerk. Ara, definitivament, ens transporta a una dimensió sideral, lluny del món real, on voldríem quedar-nos més estona, però la bellesa brillant s’apaga i ens retorna a la foscor i a la intensitat de “Plastic”, que podria sonar al final d’” Apocalipsy Now”... amb l’anada i vinguda dels helicòpters també al disc.

I arriba “ We carry on ”(YouTube) amb un sorprenent ritme marcial; com un cop sec es clava i manté la tensió fins a l’arribada d’un riff de guitarra extasiant on ja toquem el cel. Indestructible. “Deep Water” ens retorna a la tendresa del disc en solitari de Gibbons, ara només amb un delicat banjo i coros d’altres temps. És com si ens deixessin agafar aire per tornar a deixar-nos boca-badats amb els beats de ferro forjat de “ Machine gun ” (YouTube) i la melodia de la veu de Gibbons que voldria, després de veure un salvador, “return my self to me and recognize the poison in my heart”. Propòsit declamat. “Small” s’inicia alentida fins a l’infinit però es transforma en una psicodèlia gairebé tòxica, delirant, que recorda algunes instrumentals de The Doors, més endavant retorna a la calma i acaba amb una guitarra que gemega a ritme bèl·lic. La penúltima peça, “Magic Doors” impressiona rítmica, ja d’entrada, amb percussions com si només assajessin, amb un desordre de cordes que gemeguen i una melodia i un piano que de tan viu pot fer plorar. I el punt i final el posa “Theards”, que comença tranquil·la però ens va penetrant fins a esclatar amb una Gibbons que es pregunta, lamentant-se, on anirà a parar després d’adonar-se que està maleïda perquè no troba ningú a qui donar-li la culpa. I apareix literalment el vaixell que se l’endú... i ens deixa glaçats.

Han passat molts anys però ha valgut la pena. Portishead és ara, més que mai amb aquest nou disc, la banda sonora del que sent l’home i el món contemporani, les nostres inquietuds, neguits, el que Pessoa anomenava “desassossego”; aquell desfici; el turment que no ens deixa viure. Però al mateix temps és absolutament vivificant, energètic. I tendre. I delicat. I colpidor. Ple de matisos, la sensació és que té tantes cares que no es pot esgotar. S’han reinventat polièdrics però els reconeixem. I ens reconeixem a nosaltres mateixos 10 anys més tard, amb menys pors i amb més somnis però amb les mateixes preguntes sense resposta. Si més no, sempre ens quedarà Portishead.