Power folk de factura impecable

Borja Duñó Aixerch 13-10-2012

L'origen de les absències, de Nyandú

Música Global, 2012

-Resulta inevitable que la carta de presentació de Nyandú comenci amb la seva qualitat de guanyadors del concurs Sona 9 de l'any passat. Va ser al novembre i es van endur el premi -davant de Bremen, Alls Nous Piquen i The Mamzelles- gràcies a un directe molt ben travat i que denotava moltes taules dalt de l'escenari. És una bona cosa, un factor a tenir molt en compte si a partir d'ara han d'encarar una aventura professional que altres abans han enfilat amb èxit.

La iaia, Manel i Els Amics de les Arts són alguns dels grups que han sabut aprofitar l'empenta del concurs de maquetes que organitzen la revista Enderrock, iCat fm (ai!) - Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya. Com cada any, abans de la final, sobrevolava una pregunta: hi haurà uns nous Manel? Es tracta d'una pregunta absurda, però que alimenta el morbo. Ni uns nous Manel, ni uns nous La iaia, ni uns nous Amics de les Arts. Nyandú també fan pop, sí, però la principal diferència és la contundència de la seva proposta.

Algú va dir que feien power pop, però no és ben bé això, perquè com sap tot seguidor d'Alex Chilton i Big Star, el power pop és un gènere molt determinat. A la nota de premsa parlen de power folk, una etiqueta que aspira a descriure la seva combinació de guitarres acústiques impulsada per una energia que té molt més a veure amb el grunge i l'emo nord-americans dels noranta. En directe, per seguir utilitzant la paraula, són un power trio. En disc, en canvi, no ho són tant.

L'origen de les abscències, produït per Valen Nieto (Raydibaum, Glissando, Shuarma), aconsegueix capturar l'equilibri entre les tornades més melòdiques del grup i la força amb què les executen (Ferran Orriols canta també amb la convicció necessària), però en alguns moments el resultat sona excessivament polit i comercial. Hi ha riquesa instrumental i els arranjaments estan molt treballats, però com tots els grups de rock que aspiren a sonar per la ràdio, els de la Torre d'Oristà s'allunyen de l'espontaneïtat que domina en circuits més independents i s'encaminen sense manies cap al mainstream del pop català. Es tracta d'un mainstream, això sí, cada vegada més madur.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!