Schumann à la française

Josep Pascual 26-09-2012

Integral de l'obra de cambra amb piano de  Schumann

Eric Le Sage, piano i altres intèrprets

Alpha, 2012

-És un risc caure en els tòpics però els assumirem en aquest comentari en benefici de la intel·ligibilitat del text de cara a l'hipotètic lector. Hi ha qui diu que per a interpretar la música de Schumann cal estar una mica sonat, cal tenir un punt de bogeria... Ep, no parlem de malalties, sinó d'una actitud. Ens entenem, oi? Doncs bé, és possible que sigui així. Hi ha mostres d'interpretacions més arrauxades que assenyades que confirmarien aquells que defensen aquesta declaració. Schumann, potser el més romàntics de tots els romàntics, probablement el músic romàntic més genuí, així ho demana. No ho sabem del cert però fa tants anys que s'interpreta la seva música que ja s'han establert tradicions al seu voltant, i aquesta n'és una. Ara bé, també és cert que l'arrauxat i romàntic Schumann venerava Bach i allò que ell anomenava els clàssics, i això ho podem percebre en la seva música. Certament, entre la rauxa hi ha moments, molts moments, moltíssims fins i tot, de cert ordre, d'un cert classicisme, d'una tendència vers una certa bellesa idealitzada pròpia d'un esperit, sinó clàssic, sí proper al classicisme. La interpretació schumanniana demana passió i implicació, i tant!, però també rigor i fidelitat a allò que està escrit. Cal mesurar molt bé la rauxa en Schumann a fi de no trair-lo i de vegades això s'aconsegueix, i altres no. Els set discos d'Alpha que avui presentem se situen en general entre els primers, entre aquells que han aconseguit aquest equilibri tot i que, de vegades, trobem a faltar una mica més de vehemència i en algun cas més rauxa. Fins i tot hi ha algun moment en què l'intèrpret en qui Eric Le Sage ha confiat per a tocar amb ell determinada composició no sigui el més escaient, ja sigui per les seves maneres, per l'estil o perquè en Schumann no es trobi del tot còmode. No serà difícil detectar tot això a l'observador atent, al melòman prou experimentat o simplement al bon aficionat. El repertori és senzillament meravellós, amb veritables joies, i en molts casos amb interpretacions de gran nivell. Alguna relativa raresa pot sorprendre com els Sis estudis en forma de cànon per a piano amb pedalier op. 56 que escoltem en la versió per a dos pianos de Debussy que sembla incidir en un cert parentiu bachià ressaltat per la interpretació, amb Le Sage i Frank Braley signant una de les millors - la millor? - versió de l'obra. Moltes hores de magnífica música amb interpretacions de gran nivell.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!