Un pianista admirable

Josep Pascual 04-02-2012

Grygory Sokolov. Complete Recordings

Naïve, 2011

-Aquest estoig de deu volums ens porta gravacions ja conegudes enregistrades entre 1982 i 1995, que publicaren Opus 111 i Naïve entre 1982 i 2001. El protagonista absolut és l'extraordinari pianista Grygory Sokolov, que prefereix enregistrar en directe per la calidesa del concert més que no pas en estudi tot i que tant en un cas com en l'altre ens convenç plenament del seu domini de l'instrument, de la seva personalitat artística i de la seva musicalitat. Els dos primers volums estan dedicats a Bach, L'art de la fuga i la Partita núm. 2, versions procedents de registres en estudi de 1982 a Sant Petersburg. Sokolov ens mostra en aquest repertori la seva meravellosa claredat d'ascendència gouldiana, sobretot en allò que té a veure en el joc contrapuntístic però allà on el canadenc se'ns mostrava percussiu i un punt distant - que no és que sigui un demèrit atesos els resultats - Sokolov proposa un lirisme gairebé romàntic sense, però, trair l'esperit bachià. Sokolov fa cantar el piano a L'art de la fuga i en aquest Bach sever però que pot arribar a ser poètic i ple de sensibilitat ens captiva immediatament. I el mateix diríem de la seva interpretació de la Partita núm. 2.

Al tercer volum, enregistrat el 1991, ens trobem tot un altre Sokolov, imbuït de genuí classicisme i alhora d'expressió romàntica. No pot ser d'una altra manera en tractar-se de Beethoven. El lirisme i l'elegància d'un Beethoven gairebé clàssic troba en el pianista un intèrpret ideal però alhora molt personal - com sempre en ell. Sokolov tracta Beethoven amb tendresa tot i que no dubta en mostrar-nos el romanticisme que batega en aquesta música tal com podem comprovar en els tres rondós amb què comença aquest disc - op. 51 núm. 1 i 2, i op. 129 - i, sobretot, a la Sonata núm. 4 op. 7. Aquesta sonata coneix una versió de bellesa serena, d'un equilibri expressiu que en cap moment dubta en accentuar el dramatisme que sempre, poc o molt, trobem en Beethoven, alhora que podem copsar la profunda expressivitat beethoveniana i la solidesa estructural d'aquesta obra no prou coneguda ni prou valorada. La Sonata núm. 28, op. 101 és, però, una obra major, un punt d'inflexió no només en la música de Beethoven sinó també en l'escriptura pianística, una d'aquelles obres cabdals, que marquen un tombant, l'inici del piano modern. Sokolov pren el caire simfònic de la composició amb naturalitat sense oblidar que té davant un piano i no una potencial orquestra. És a dir, ens trobem amb una versió eminentment pianística alhora que plena de musicalitat. Més Beethoven al quart disc, les Variacions Diabelli, i en la línia del que hem sentit al final de l'anterior. L'enregistrament és uns anys anteriors, de 1985, en directe a Sant Petersburg. Sense cap dubte, els assistents degueren quedar impressionats i encara deuran recordar-ho. Sokolov extreu el màxim del piano, amb un espectre dinàmic amplíssim, amb una distinció de plans admirable - que ens recorda el gran intèrpret contrapuntístic que és i que hem apreciat amb Bach - i amb una energia impressionant que només s'atura al final, quan ja ha acabat la interpretació. Pur nervi però sempre governa la raó per molt que el cor i la passió es desfermin. Genuí Beethoven al cap i a la fi.

Als volums cinquè i sisè trobem un repertori dificilíssim, sonates de Schubert, enregistrades en directe a Helsinki el 1992. En dir dificilíssim no ens referim a qüestions purament tècniques, d'exigència o de virtuosisme, sinó a la complexitat que implica la seva interpretació purament musical i artística. Molts pianistes, alguns molt grans, s'han estavellat amb Schubert, però no és el cas de Sokolov, ja ho veiem. Obres extenses, complexes, denses i dramàtiques, amb moments en què, com és habitual, el magistral creador de melodies que va ser Schubert se'ns apareix amb tot el seu geni. I un cop més, en la interpretació de Sokolov conflueixen simfonisme i pianisme però sempre des del piano i per al piano.

Brahms protagonitza el setè volum, amb enregistraments parisencs en directe de les Balades op. 10 (1992) i de la Sonata op. 5 (1993). A les Balades trobem un Brahms més aviat íntim, de gran alè poètic, però que pot passar - tal com passa a la tercera - d'una certa ferocitat propera de vegades a una certa percussivitat que no és gens efectista sinó efectiva i que s'explica, com sempre en Sokolov, per raons expressives. A la Sonata ens trobem amb l'exaltació romàntica que tant escau a Sokolov i que tant ens captiva, tant per la seva espectacularitat allà on domina el virtuosisme i el gran efecte com allà on s'imposa el cantabile d'alta volada. Talment el que trobem als tres darrers volums dedicats a Chopin - vuitè i novè - i a Scriabin, Prokófiev i Rakhmàninov. Un Chopin exquisit però gens salonnier ni massa ensucrat, de la mateixa manera que pot resultar ferotge en Prokófiev i emocionar-nos amb un Rakhmàninov inoblidable o sorprendre'ns amb les audàcies de Scriabin exposades amb rotunditat, i sempre amb aquest admirable sentit dinàmic i amb una musicalitat que, tot i bastir unes interpretacions personals, sempre són respectuoses amb l'essència més profunda d'allò que el compositor escrigué. Senzillament, magistral.   

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!