Bill Carrothers, pianista de jazz

Octavio Bugni 30-01-2007

Bill Carrothers és un pianista de jazz amb més de vint anys de trajectòria. Va tocar en clubs com el Village Gate, el Knitting Factory, el Birdland, el Blue Alley o el New Morning (París). Va participar als festivals de Jazz de Montreal, en el de Marciac (Occitània), a l’Audi Jazz Festival de Brussel·les, al Nevers Jazz Festival i en el 37è Festival de Jazz de Barcelona. Va treballar com a sideman d’alguns popes del jazz, com Joe Beck, Scout Colley, Buddy DeFranco, Dave Douglas, Curtis Fuller, Eric Gravatt, Drew Gress, Tim Hagans, Billy Higgins, Lee Konitz, James Moody, Matt “Guitar” Murphy, Gary Peacock, Dewey Redman, Charlie Rouse, James Spaulding, Bill Stewart, Ira Sullivan, Toots Thielemans i Benny Wallace. Té editats més de nou discos com a solista, tots ben rebuts per la crítica especialitzada, sobretot la francesa.


Malgrat que sembla que comença a guanyar-se un petit lloc al cor del públic català després d’haver tocat per primera vegada a Barcelona el passat novembre de 2005, encara és un músic parcialment desconegut a l’Estat espanyol. Pot ser que el reconeixement tardà de Carrothers per part del públic i d’un sector de la crítica es degui al fet que la proposta musical de Carrothers no és convencional, car no és un mer pianista de be-bop o de hard-bop. No obstant això, és innegable la poderosa presència d’una tradició jazzística darrere del que toca. Tampoc no és un abanderat de l’avantguarda més experimental, encara que les seves incursions en el que seria una dialèctica més lliure són evidents. En Carrothers semblen conviure aquests i altres elements d’una manera orgànica, paraula que tant agrada al mateix Bill. Hi ha també un rebuig bastant sistemàtic de la pirotècnia tècnica en la seva manera de tocar el piano: ell mateix diu que no s’interessa per aquest aspecte en la seva música. Finalment, n’hi ha prou entrant a la seva eclèctica pàgina web (www.carrothers.com) per a descobrir que Bill es presenta a si mateix no només com un pianista de jazz, sinó també com a futur jugador brillant de “beisbol”, com a escriptor amateur i com a pare d’una bella família. Aquest detall, que de bones a primeres sembla o bé accessori o bé un simple recurs humorístic, dóna a conèixer més del que creiem del pensament musical de Carrothers, però ara no és el moment d’esplaiar-nos amb aquest punt.
Ens conformarem dient que el segell distintiu de Carrothers és, probablement, el tractament que fa de les cançons, tant estàndards, cançons de guerra o originals: darrere d’aquestes melodies quotidianes i senzilles, amaga un profund món emocional construït a través d’harmonies sofisticades, abstractes i un xic fosques. Potser sigui amb la figura de Xerris Ives, el gran compositor americà que, com en Bill, és originari de Connecticut, amb qui el pugui emparentar en aquesta recerca. O, d’una manera més directa, amb el pianista Marc Copland, el seu contemporani, amb qui ha gravat un disc amb un duet de piano que acaba de sortir a la venda. De Bill Carrothers els recomanem tres discos: After Hours, Armistice 1918 i Civil War diaries, tots tres editats per Bridge Boy Music, els dos primers en un format de trio més convidats i l’últim només a piano.
Convençuts que darrere d’aquest so propi s’amaga també un personatge genuí i un pensament original, vam anar a entrevistar-lo vint minuts abans del concert que oferí en al club Zacs de Barcelona el passat 11 de novembre. Vam tenir-hi aquesta curiosa conversa:

Què significa per a tu la música?
És un idioma més, com l’anglès o l’espanyol, una altra forma de parlar amb la gent. Fins i tot una forma més directa de comunicar-se, perquè les paraules de vegades... En fi... Alguna vegada algú va dir que el millor invent del diable havia estat el llenguatge, que tant crea malentesos com els resol... La música és molt més directa. I és també una forma de meditació, no en el sentit new-age de la paraula, sinó en el de mantenir-se molt concentrat, la qual cosa realment m’agrada. A més, és una manera de contar històries, una altra activitat que m’entusiasma. Per aquesta raó m’agrada escriure...

Crec recordar un dels textos que tens penjat a la teva pàgina web: un que explica l’experiència d’estar regirant i buscant entre velles cançons oblidades. Aquesta recerca es converteix en una sort de viatge “en el temps”? Com explicaries el seu vincle amb el passat: vells temes, vells compositors, etc.?
De petit la meva mare solia cantar-me molts estàndards, coneixia un munt de cançons, incloses les lletres. Igualment el meu pare. Cap d’ells no era músic, però a tots dos els interessava la música. Van néixer als anys trenta, i van escoltar totes aquelles cançons dels “dies de ràdio”, les de la Segona Guerra Mundial, i se les sabien. I va anar així que me les van passar, la meva mare me les cantava. No ho feia d’una manera sistemàtica, ni esforçant-se per ensenyar-me’n, ho feia naturalment. Anava per casa cantant aquestes cançons i en tocava algunes amb el piano: sap llegir música però no pot improvisar. Per tant, vaig créixer escoltant tot això. Quant a allò de ser “un viatger en el temps”, no és exactament així. És una idea que uns altres m’adjudiquen més sovint del que la penso jo mateix. Però sí que és cert que m’agraden les coses “velles”: les sabates velles, la gent vella, les cançons velles, els mobles vells, els cotxes vells i les cases antigues. No confio massa en les coses noves; bé, sí que hi confio, però, per exemple, m’estimo més tenir una conversa amb una senyora de vuitanta-cinc anys que no amb una jove de vint-i-cinc. M’agrada aquest aspecte de la música, quan estàs tocant i hi estàs realment involucrat: aquest estat de meditació em transporta a un eixam en el temps on m’assec gairebé conversant amb fantasmes. Em connecto amb la gent que va tocar la mateixa cançó anys enrere o, en el cas de les cançons de guerra, m’imagino els soldats al front, combatent, i això et fa pensar el poc que sabem sobre ells, que potser ells també conversen... Bé, no ho sabem, però prefereixo imaginar-me que sí...


“Em connecto amb la gent que va tocar la mateixa cançó anys enrere o, en el cas de les cançons de guerra, m’imagino els soldats al front, combatent, i això et fa pensar el poc que sabem sobre ells, que potser ells també conversen.”


És una idea interessant, una mica així com un diàleg entre ànimes...
I entre el passat i el present... Abraham Lincoln deia que una cosa meravellosa del llenguatge és que, escrivint, pots comunicar-te amb gent en una llengua en què encara no s’ha parlat, en un temps inexistent. I crec que això de parlar a través del temps també és molt propi de la música. Pots agafar idees d’Abraham Lincoln encara que faci cent quaranta anys que és mort. I les seves idees segueixen vives. També pots llegir Shakespeare, o fascinar-te enfront de la passió de Juli Cèsar, i potser sentir i pensar de la mateixa manera que els autors quan creaven aquestes obres. Potser es refereix a això, la gent, quan em titllen de viatger “en el temps”, perquè s’estableix un diàleg cap enrere i cap endavant en el temps. Per a mi és molt natural, tot aquest procés...

Un altre text de Walt Whitman parlava sobre els trets facials de Lincoln... Trobes inspiració en les figures d’aquests pròcers nord-americans o en la història nord-americana?
Sóc nord-americà i, per més absurd que soni per als lectors espanyols, m’agrada ser-ho. Els Estats Units tenen una tradició meravellosa, n’estic orgullós i crec que és de molt valor per al món en diversos aspectes: culturalment, financerament, etc. Estic orgullós de ser americà...

Encara en el temps que corren? Força polèmics i complicats, per cert...
Sí, són complicats, però penso que la idea general que defineix els Estats Units encara existeix: seguim volent que la gent sigui lliure i feliç. I continuem intentant fer les coses bé, encara que ens equivoquem; però ho accepto, perquè almenys ho intentem. Es podran riure de nosaltres després, però l’intent existeix. Prefereixo això que no quedar-me paralitzat enfront de la indecisió o restar indiferent davant del que succeeix...
I pel que fa a la tradició musical nord-americana, penso que també és gran. D’alguna cosa espantosa com l’esclavitud, de portar negres d’Àfrica cap a Amèrica, va sorgir-ne el jazz. D’aquest melting pot (1) musical va sorgir el jazz. I m’encanta sentir-me identificat amb aquesta música, o amb personatges com Xerris Ives o Frederick Douglass, que són importants dins d’una concepció més completa dels Estats Units. I és justament el que es perd en aquests “temps polèmics”, com tu els has anomenat: la gent es concentra en només un aspecte i no veuen el tot.

Tornem a la música, has triat treure un disc amb cançons de la guerra civil nord-americana. Per què?
És un poc això de què parlàvem abans. Estats Units, al segle XIX, era un lloc molt turbulent, de la mateixa manera que ho va ser durant la guerra de Vietnam o que ho és ara. És un país que entra en ebullició cada tant de temps, i penso que la Guerra de Secessió va ser un d’aquests casos. I va necessitar aquesta guerra per a després convertir-se en un país millor. Hauria estat més fàcil deixar que el Sud prengués el seu propi camí. Theodore Roosevelt parla d’això en un dels seus famosos discursos. És un discurs que va tenir lloc a Chicago, i explica aquest tema de triar el camí difícil en comptes de prendre el camí fàcil. Penso que la Guerra Civil és un excel·lent exemple del poder de la política i de la voluntat. La voluntat de l’Home de combatre contra els seus veïns defensant una idea que creia important. És horrible d’una banda, però d’una altra banda hi ha una mica de bellesa en aquest horror. Un altre filòsof parla de l’estranya bellesa de la sensació de tornar a estar junts, el Nord i el Sud, després de la guerra. I aquestes coses em remeten a la música del disc, que per cert és, en la seva major part, de tradició irlandesa. Té com a particularitat que són cançons molt alegres, però les lletres són tremendament tristes. Hi ha una part de xoc, una mica d’agredolç, en aquestes melodies, cosa que em resulta molt atractiva. I són, també, cançons amb un “final obert”, igual que els estàndards de jazz, la qual cosa et permet jugar i treballar-hi molt. Se sostenen i hi ha molt de camí per a recórrer-hi a través...

Llavors, hi ha un treball d’investigació profund, darrere del disc?
Sí, però no és que m’assegui en una biblioteca i consulti una discografia o bibliografia específica, és molt més orgànic, forma part de mi. Vaig estudiar una mica d’història durant una època i m’interessa treballar el tema de la guerra en la meva música. És curiós, però durant totes les guerres va existir un flux de creativitat musical simultani molt poderós. Això em fa pensar que el sofriment desprèn música de la gent...

Com va sorgir, la idea de fer un disc a piano duo amb Marc Copland?
Conec en Marc Copland fa anys. Vam anar a casa seva un dia que estàvem avorrits. Ell tenia dos pianos –se n’havia comprat un de nou i en tenia un altre de vertical del qual es volia desfer- i ens asseguérem a tocar durant uns quaranta minuts. Això va passar uns quinze anys enrere. Després, durant un temps, vam buscar algú que ens enregistrés, però ningú s’hi interessava prou i, de fet, era bastant car produir un disc així. Però després de seguir cadascun amb els seus projectes propis, va sorgir la possibilitat de portar a terme el projecte. En Marc és un home molt especial, té un toc de visionari i, a més, entenem la música d’una manera similar.

(1) Melting pot: es refereix a la barreja de cultures i de races característica de la població nord-americana.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!