El camaleó

Màrius McGuinness 16-03-2006

Gidon Kremer

Gidon Kremer s’expressa en conversa amb la mateixa concentració i intensitat amb la que s’acosta al seu instrument. Violinista inclassificable per la seva capacitat camaleònica i per haver aconseguit mantenir un estatus d’artista que s’ha mantingut al marge de les tendències imposades per les doctrines comercials, Kremer té molt clar que “crear vincles amb el passat intentant construir ponts amb el futur” és una de les poques maneres amb què la “música clàssica” podrà sobreviure i reinventar-se a si mateixa constantment. La seva curiositat i la recerca constant de noves fórmules de comunicació amb el públic van dur-lo a crear el 1997 la Kremerata Baltica, una orquestra de cambra formada per joves músics bàltics amb la qual explora repertoris inèdits alhora que estimula creadors, joves i consagrats, a compondre. El violinista letó va interpretar, aquest passat mes de gener, el “Concert de violí” d’Alban Berg amb l’OBC.

Creu que la “música clàssica” (un terme ja anacrònic) s’ha estancat els darrers 30 anys en una dinàmica d’estatisme que ha provocat una certa tendència al conformisme?
Sí. Crec que el conformisme és una de les malalties dels nostres dies, i la manca d’autèntiques personalitats musicals és evident, i concerneix, no només a solistes sinó també a orquestres. Avui dia, encara hi ha alguns noms, algunes personalitats, que pots distingir, fins i tot orquestres, però s’ha convertit en quelcom escàs, perquè a la indústria discogràfica i als engranatges del màrqueting no els importa. La indústria es preocupa per la quantitat (de vendes), per una política de màrqueting i per una certa política financera, que és tot el mateix en definitiva. A la indústria no l’importa allò que pugui aportar cada artista, sinó el fet de si pot ser rendible. I aquesta rendibilitat no té res a veure amb qualitat, sinó amb quantitat i amb una política de representació d’un artista o una orquestra, etc. No és sorprenent, doncs, que estiguem envoltats per l’“easy listening” música, o per “estrelles” que tenen grans noms, grans pòsters, grans contractes, etc., i molt poc per aportar.

La seva carrera pel que fa a l’àmbit discogràfic s’ha consolidat, sobretot els darrers anys, en un manifest de la recerca per la innovació i al marge de tots els engranatges comercials d’aquestes grans discogràfiques.
Mai no vaig voler participar en “La guerra de les galàxies”, ni tampoc no vaig voler convertir-me en un polític, mai no vaig intentar cercar eines per lluitar en la vessant més comercial i diplomàtica de la música. El que he intentat és mantenir-me fidel a la meva curiositat, al meu interès per tot allò nou, conegut i desconegut, i, sobretot, mantenir-me fidel al meu instint de descoberta i a l’alegria d’aquesta descoberta. Per a mi la fama no és important, perquè, al cap i a la fi, els intèrprets tenen una vida molt curta, i no sóc en aquest món per donar-me importància, sinó que allò que sempre m’ha interessat és donar suport als compositors i al meu amor per la música i poder compartir-lo. Mai no ha estat la meva intenció donar una aproximació intel·lectual a la música que interpretava i mai no he entès el perquè algunes vegades se m’ha qualificat de músic intel·lectual, perquè si la música m’interessa és, perquè, per sobre de tot, és un llenguatge emocional. No puc negar, però, que pertanyo a una “espècie” de músics que, a més a més d’interpretar i gaudir fent música, també intentem pensar sobre allò que fem. I no només en gaudeixo sinó que també ho analitzo, com per exemple a l’hora de confeccionar un programa dins d’un concepte concret, més enllà de recopilar una sèrie de peces sense cap sentit. En definitiva, que intento que tot allò que faig damunt de l’escenari, i en la vida en general, sigui per alguna raó en concret, aquest és el motiu pel qual els darrers títols de la meva discografia tenen una perspectiva més conceptual. Això em permet construir ponts amb l’audiència i intentar que s’introdueixin dins un concert o un CD com ho farien amb un llibre.

Creu que el públic és receptiu cap a aquestes propostes?
Sí, crec que sí. No puc dir que les vendes siguin enormes. De tota manera cal tenir present que els artistes de la música clàssica no vendrem mai tants cedés com la indústria pop o d’altres. Però, insisteixo, faig aquests cedés no amb un objectiu comercial sinó intentant explicar als oients tot allò que és important o de valor per a mi i que crec que ho poden gaudir. Per exemple, fa més de deu anys, quan em vaig aproximar a la música de Piazzola, no estava de moda interpretar la seva música però, curiosament, després que el cedé que vaig publicar amb la seva música vengués més de mig milió de còpies, molts intèrprets van decidir que Piazzola podia ser rendible. La meva estima per la música de Piazzola no era un flirteig i me la vaig prendre molt seriosament, ja que la seva música té molta personalitat, qualitat que li manca a molts d’altres compositors tant del passat com d’avui dia. Una personalitat tan forta que la pots reconèixer amb tan sols vint segons d’escolta. I això és el que m’interessa: el segell d’identitat d’un compositor, un intèrpret, una orquestra, etc. I avui dia cada cop es pren menys atenció cap a aquests artistes d’una individualitat única.

Per això s’ha intentat mantenir al marge dels corrents comercials i ha intentat crear una carrera totalment controlada per decisions pròpies, obviant pressions o d’altres interessos?
En el meu cas, efectivament, no m’identifico amb les modes establertes dels nostres dies que intenten unificar-ho tot cap a un sol estàndard, sinó que considero que la personalitat artística és quelcom únic, i si trobes un “heroi” entre compositors o intèrprets, algú amb uns postulats de gran individualitat, no hi ha res més estimulant tant per als oients com per als intèrprets. En definitiva, m’intento mantenir fidel a aquells creadors o intèrprets de gran personalitat i intento mantenir-me al marge d’aquells que poden ser instrumentistes brillants però que tenen molt poques coses pròpies a dir. No són artistes sinó imitadors i el nostre col·lectiu està replet d’imitadors.

Per a mi una personalitat vertadera és algú que s’està qüestionant a si mateix constantment, algú que percep les inseguretats de la vida de la mateixa manera que un cardiograma mesura els batecs del teu cor. En definitiva, algú que està ple de conflictes i que no té temor d’expressar-los ni de fer-los explícits.

Quin criteris segueix per encarregar una obra a algun compositor o per incloure una peça nova en el seu repertori?
Si li demano a un compositor una obra nova és perquè ja tinc confiança prèvia en què aquest entendrà les meves intencions. Hi ha força obres compostes per mi que no interpreto perquè no tinc prou temps per dedicar-me a tota la música que m’interessa. Encara opto per escollir i cada vegada que escullo ho faig amb la creença que aquella obra que escullo pot arribar a l’audiència perquè jo mai triaria una obra que pot estar brillantment escrita però que esta concebuda com una música “de compositors per a compositors”.

M’agradaria que la música que escullo per interpretar fos, ja no diré entenedora, que és un terme excessivament intel·lectual, però sí que pogués transmetre quelcom i vibrar intensament en l’oient: donar-li a l’oient l’estímul perquè vulgui tornar a escoltar aquella música. No pretenc, però, que en una primera audició ja es vulgui tornar a escoltar aquella peça imminentment, perquè hi ha certs llibres, pintures o obres musicals que requereixen d’una reflexió que va reverberant dins teu després d’haver-la experimentat. Però del que sí que estic convençut és que mai no presentaria a una audiència una peça que jo no consideri que pot tenir el potencial que acabo d’exposar.

Quins compositors amb els que ha treballat considera que tenen aquestes qualitats que vostè demanda en una peça?
He estat privilegiat de treballar amb molts grans compositors, com Schnitke, Gubaidulina o Part, i tot sovint retorno a la seva música perquè percebo que hi ha substància. També he pogut treballar amb gent com Nono, Adams, Saariaho, i alguns d’aquests “amors a primera vista” van diluir-se, mentre que d’altres es van mantenir durant llarg temps en el meu repertori. Sempre intento treballar amb obres que m’interessen en el moment present, no que m’hagin interessat en el passat. Ocasionalment m’acosto novament a alguna obra amb la qual vaig sentir afinitat durant la meva joventut per veure com ha evolucionat la meva actitud cap a aquella obra. Per exemple, vaig gravar les “Sonates” i “Partites” de Bach fa 25 anys i recentment he editat una nova versió perquè vaig pensar que podria aportar-hi quelcom diferent. Sóc conscient que hi ha nombroses gravacions extraordinàries d’aquestes obres, però, amb tot, espero que la meva aportació no sigui en va.

La falta de comunicació amb el públic de certes tendències contemporànies crea un distanciament i un concepte entre la major part de l’audiència que fa percebre, potser erròniament, que tota la música de recent creació és indesxifrable...
Sí. La gran majoria de la gent estarà temptada per un “concepte d’hamburguesa” per dir-ho en certa manera, i aquest és el motiu pel qual Burger King o d’altres empreses d’aquestes característiques tenen tanta acceptació o el perquè certes pel·lícules de Hollywood tenen tant d’èxit, però no hem d’oblidar que parlem d’èxit comercial. Perquè crec que hauríem de fer la distinció entre art comercial i art de veritat. És evident que aquest tipus “d’art” més comercial té el seu espai en les nostres vides, però al final, la decisió de si volem seguir amb el que és habitual o de si volem escollir l’opció d’endinsar-nos en un viatge desconegut en nosaltres mateixos intentant copsar una obra d’art des de l’interior, és nostra. I, un cop fas aquest pas, se t’obre un nou món dins teu. El que intento dir, en definitiva, és que si t’interesses de veritat per la música, i no estic fent distincions entre musica intel·lectual, ni música contemporània, ni res d’això, sinó bona música, el que fas és enriquir-te la vida. Crec que aquesta música ens ofereix i ens fa descobrir moltes més coses que tot allò que les empreses comercials ens poden oferir des de la superficialitat.

Vaig llegir una frase seva referint-se a la seva orquestra, la Kremerata Baltica, en què afirmava que concebia la música com una institució democràtica...
Sí, perquè tot i que crec que totes les institucions polítiques són qüestionables, fins i tot la democràcia, considero que la democràcia és la millor de totes, tot i les moltes coses negatives que s’hi poden trobar. I intento implantar aquest sistema en la meva orquestra, perquè treballo amb 30 persones i això implica conèixer els seus defectes, qualitats, i s’ha de viure amb això, però sense mai deixar d’encoratjar-los a ser ells mateixos tot i que ocasionalment també els haig d’encoratjar-los a prendre les seves pròpies decisions.

Tothom sap que hi ha certs sistemes polítics com el totalitarisme, que és un sistema nefast, terrible, un sistema d’imposició que jo mateix vaig experimentar i que no desitjaria que ningú no hagués de viure sota aquesta pressió. Però alhora, aquest sistema pot resultar “convenient” per a certes persones perquè en un sistema totalitari algú pren les decisions per tu i no tothom està preparat per prendre’n. Fent una translació al pla musical: escollir un tipus de música, escollir un repertori, escollir quin disc comprar, etc. Per això, a la majoria de la gent els resulta molt més còmode seguir les directrius promocionals i les opinions “imposades” perquè així se senten més segurs. Amb tot, crec que, quan la gent s’acull a aquests valors imposats, en el fons el que fan és defendre’s a si mateixos de la seva inseguretat. El que intento és que el públic que assisteix als meus concerts, al final del concert hagin pogut experimentar alguna cosa, i el que m’interessa és que els hagi pogut estimular allò que els proposava, ja que, en definitiva, el meu objectiu final és presentar-los, no a mi mateix, sinó a la música que interpreto. I si en acabar un concert o en acabar d’escoltar un disc compacte, algunes d’aquestes persones tenen la sensació que alguna cosa els ha canviat o influït, a mi ja em satisfà. Desconec a quantes persones els succeeix això, però, idealment m’agradaria que fossin el màxim possible, encara que mai no intentaré manipular-los per aconseguir ni aquest ni cap altre objectiu.

Simplement intento ser jo mateix. En definitiva: el públic i jo coincidim durant dues hores en una sala de concerts i si en acabar algunes d’aquestes persones han connectat amb allò que els pretenia transmetre me n’alegro. Si d’altres surten indiferents, doncs ho sento, jo he intentat aportar-los quelcom de la millor manera que he sabut.

Les competicions musicals i els concursos, que imagino que per a vostè i d’altres músics eslaus de la seva generació eren una via d’escapada del regim soviètic, no creu que tendeixen cada vegada més a valorar les capacitats purament mecàniques per sobre de la individualitat?
Les competicions d’avui dia estimulen les mateixes coses que la indústria busca, és a dir, a ser d’èxit, a fer grans demostracions tècniques, però el problema és que els concursos no estimulen la capacitat potencial de buscar diverses lectures d’una obra o diverses actituds. En definitiva, no estimulen el creixement de la teva personalitat artística. Fent un paral·lelisme amb la indústria de l’automòbil, en les competicions i els concursos es jutja de la mateixa manera que es jutja un cotxe: quants cavalls té, quines reaccions té en accelerar, etc., però això no té res a veure amb art. És clar que pots dir que algun tipus de cotxe és una obra d’art, però això són les excepcions i, en definitiva, la indústria busca les vendes milionàries. El que fan les competicions és limitar la visió sobre la música, ja no et pots exposar emotivament perquè si ho fas de tal manera que ignores les “regles” de la competició, ets ignorat. Jo mateix, en alguns concursos als quals vaig assistir, recordo que havia de contenir la meva visió personal per posar-me al servei de les regles de la competició. D’altra banda, les competicions són bones per posar a prova el teu vigor damunt un escenari, per comprovar si ets capaç de mantenir la concentració, la teva capacitat de contenció, de creativitat en una recreació en viu. I si no ets capaç de posar-te al nivell exigit amb tu mateix en una competició, tampoc no seràs capaç de fer-ho en un concert, i en certa manera, els concerts són com competicions amb un mateix i amb la teva capacitat de servir un compositor. Perquè aquest és, en definitiva, el nostre rol com a intèrprets, servir un compositor, i si no som capaços de dur-ho a terme serà millor que ens busquem altres aficions o professions que puguem fer sense estar condicionats pels nervis o altres elements externs.

Imagino que també s’ha de tenir una predisposició a un estil de vida nòmada que no deu ser fàcil per a tothom...
Sí, has de ser capaç de conviure amb tu mateix i amb la vida de soledat de l’intèrpret. Per exemple, em passo gairebé 11 dels 12 mesos viatjant, canviant de país gairebé cada dia, coneixent molta gent, etc. És una vida molt difícil, i si decideixes convertir-te en músic has de ser conscient de tot el que implica i, amb tot, encara tenir prou al·licients per passar-ho bé.

Considera que un dels problemes pels quals molts dels intèrprets de les generacions de joves músics no mostren interès per la música composta durant la segona meitat del segle XX i la contemporània es deu, en part, a què els sistemes pedagògics gairebé no la inclouen en els seus programes ni mètodes?
És cert que hi ha certa música contemporània que resulta especialment difícil d’escoltar i d’interpretar i que, molt sovint, no val la pena dedicar-hi esforç. Però, d’altra banda, hom ha d’aprendre a distingir dins aquest repertori i prendre decisions personals. Per exemple, ningú no hauria d’interpretar el “Concert per a violí” d’Arnold Schonberg simplement perquè es considera una gran obra dodecafònica, que jo, personalment, no he interpretat perquè no m’agrada en absolut. Però si la gent et diu “has de tocar això, allò, etc.”, aquest és un dels primers passos per viure una vida construïda a base d’opinions d’altres persones. M’agradaria estimular tothom a prendre les seves pròpies decisions personals i descobriran que, a major curiositat i profunditat de recerca, moltes més gratificacions personals s’obtenen.

Com ha trobat l’equilibri per la convivència entre el repertori dels darrers 300 anys i el fet d’estimular la creació contemporània?
No intento viure en el passat d’una manera anacrònica, sinó que intento associar-me amb la vida d’avui dia, i cada vegada que interpreto una peça de creació recent intento posar-la en perspectiva de tal manera que es creï una connexió amb la tradició i amb la relació de diverses èpoques, com fa per exemple Alban Berg en el “Concert per a violí”, en què cita un coral de Bach compost dos-cents anys abans. En definitiva, el que intento és crear associacions temporals i no tenir “por” d’endinsar-me en el passat alhora que no sentir-me intimidat per allò que ha de venir més endavant.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!