Entre el teatre, la dansa i la televisió

Abel Cruz Ayuso 15-09-2009

Mireia Portas, actriu

En el llibre The Cure. Las Vidas de Robert Smith l’autor, Jesús Llorente, començava el pròleg amb una pregunta: “A qui admires?” I ell contestava després d’una llarga reflexió: “A tots aquells capaços de plasmar les seves inquietuds en qualsevol tipus de manifestació artística”. Hi estic d’acord, però amb el temps m’he adonat que a qui admiro de debò són a aquells que em fan riure i que aconsegueixen que miri les coses amb més optimisme.

En un món tan massificat a tots els nivells, he trobat molta gent que marca camí de manera equivocada, omplint el seu discurs de correcció política (la germana bessona de la hipocresia), cosa que fa que estiguin més pendents del seu entorn que del que volen expressar realment. No he dit res de nou (el dia que ho faci, potser em faig ric i tot), però, amb el temps, això ha fet que m’acabi refugiant en aquells que saben fer riure, perquè sovint saben fer ús de la irreverència i poden expressar millor les veritats d’aquest món sense por que els cremin en un foguera (com a mínim ara). I, dins l’actual generació de grans humoristes o de gent de l’espectacle que ha acabat entrant dins d’aquest món, una vegada vaig veure a la televisió una dona menuda, amb un atreviment i un desvergonyiment dignes de menció. Era desafiant, esbojarrada, entremaliada, amb un punt distret i molt segura de si mateixa. Com passa amb molts companys de la seva professió, va donar tantes voltes que de vegades se li perdia una mica la pista. Però, ara farà un parell d’anys que, afortunadament, algú va emprar el seu bon criteri i va comptar amb ella i ara és la referència femenina de la sàtira feta a Catalunya (Tant de misteri i ja sabeu qui és, sinó no estaríeu llegint això. Però, d’altra banda, crec que ella s’ho mereix).

Dijous 9 de juliol de 2009. En una jornada dominada per la pluja, el caos circulatori, la negociació del finançament autonòmic, el Tour de França i “los tarzanillos”, hem quedat amb la Mireia Portas a la plaça de Francesc Macià de Barcelona. Tot i el xàfec que rega aquest conegut indret barceloní, la Mireia arriba somrient i disposada a deixar-nos veure una mica més de la seva persona.

En el millor dels sentits no ets una actriu, diguem-ne, convencional –no has tingut una trajectòria marcada exclusivament pel fet d’actuar- perquè la teva primera vocació fou la dansa. Sempre havies volgut ser ballarina?
Sí. Des de molt petita, la meva mare em va apuntar a classes de dansa i a mi m’encantava. Tenia clar que volia ser ballarina, a banda que sempre havia tingut una gran curiositat pel món farandulero en general. Més tard vaig anar a l’Institut del Teatre. Vaig compaginar els estudis amb l’Institut i vaig acabar la carrera de dansa espanyola amb 18 anys. Vaig triar aquesta especialitat perquè no considerava que tingués les aptituds necessàries per a ser ballarina clàssica professional, a banda que la dansa espanyola té molt caràcter. De tota manera jo volia ballar i en aquell moment no tenia cap mena de preferència específica, m’agradava ballar i ja està. I aquí la dansa espanyola té un públic més ampli.

Què vas fer un cop acabada la teva carrera?
En aquell moment vaig entrar en un grup que feia sarsuela, on totes les components havíem estat estudiants a l’Institut. Allò va ser realment divertit. Imagina’t: un grup de noies de 18 anys amb ganes de pujar a un escenari, que van fer una gira per Espanya en autocar i que anaven a qualsevol lloc on les volguessin veure, sense dubtar-ho. Això d’anar a un teatre de poble i fer la nostra va ser fantàstic per poder agafar desimboltura ballant i actuant. Sempre he viscut el fet d’estar a un escenari amb molta naturalitat, com si fos una cosa pròpia. I mentre estava amb aquesta companyia, va sortir l’oportunitat de fer el càsting del musical de Dràcula. I aquesta obra em va donar la meva primera gran intervenció en un muntatge de nivell.

Què recordes d’aquell procés de selecció d’una obra d’aquelles dimensions?
Aquell fou el primer càsting multitudinari que es feia en aquella època (estic parlant de l’any 94, si fa no fa). Tothom que volgués podia anar a les proves de selecció. De la companyia de sarsuela ens vam apuntar diverses companyes. Demanaven una part de cant, en la qual jo anava perduda; una part de ball que, òbviament, se’m donava bé; i una part d’interpretació. Les proves van ser molt extenses. Dels deu dies que van durar, jo vaig entrar el tercer i, a mesura que anava superant proves m’anaven posant amb la gent que s’havia anat seleccionant durant els dies previs. Però, tot i haver superat diverses fases, a mi també em va tocar “d’enfrontar-me” als nous candidats que anaven entrant els dies següents. Hi podia haver gent que estava anant a totes les proves des del primer dia i, potser, al setè dia els deien que ja no comptàvem amb ells. Va ser molt dur. I el darrer dia de selecció va ser el més extrem. Fou molt intens i divertit, perquè es tractava d’interactuar amb els que estàvem en aquella darrera prova a diversos nivells – d’actuació, de confiança mútua i d’enteniment -, però molt difícil sense cap mena de dubte.

Tot i això, sembla ser que Dràcula no va acabar de funcionar...
En absolut. Vam fer 10 dies de càsting, 2 mesos d’assaig i només 22 funcions. És a dir, no va durar ni un mes. El muntatge era d’origen argentí i era molt car, i tot i tenir bona acceptació de la crítica, no va funcionar. A banda, tot i que a l’Argentina era com una mena de tradició el fet de fer Dràcula gairebé cada temporada, aquí no es va adaptar l’acció ni el text als girs i a la retòrica espanyola. Cantàvem i parlàvem en argentí. I per això, considero que no va convèncer. Però a mi em va encantar tota aquella experiència, insisteixo que va ser molt emocionant, però psicològicament esgotadora.

Vas continuar involucrada al món dels musicals...
Temps després de Dràcula vaig entrar a l’escola de dansa de la Coco Comín. Amb ella vaig fer Bojos per Broadway que era un conjunt dels temes menys coneguts dels millors musicals de Broadway (West Side Story, Cabaret, entre d’altres) i fent aquesta obra, em va veure l’ajudant de direcció d’en Ricard Reguant, qui llavors estava preparant la versió teatral de The Rocky Horror Picture Show al teatre Arnau. En aquesta obra jo vaig fer el paper de la Susan Saradon al cinema. Li he d’agrair a en Ricard que em donés el paper protagonista perquè, tot i no haver tingut mai cap paper com aquell, m’ho vaig passar bomba. I després vaig fer West Side Story, també dirigida per en Reguant. Aquesta la vam girar, després d’estar mig any a Barcelona i mig a Madrid, vàrem fer un altre mig any per Espanya. En el West també m’ho vaig passar molt bé. Érem com una família completa amb pares, mares, fills cosins, tots de gira, gent molt jove... I va ser aquí que vaig començar a desenvolupar més seriosament l’aspecte de fer personatges, de moment, de manera molt amateur, però jo ja veia que m’agradava molt la interpretació.

Llavors vas fer la teva primera incursió a la tele...
Quan vàrem acabar el West Side Story, en Ricard va ser el responsable d’un programa de Televisió Espanyola Y tú, ¿bailas? en el qual em va agafar per ensenyar cada setmana als espectadors uns passos d’un tipus de ball, amb una caracterització diferent cada vegada. Però, en cap moment em vaig sentir còmoda del tot i vaig sentir molt la pressió, suposo que perquè era molt jove i em sentia molt inexperta per a desenvolupar aquell tipus de tasca, a més en la televisió pública de l’Estat i tot el que comportava.

I sembla ser que vas deixar l’aspecte de fer personatges durant un temps, doncs...
Sí, vaig passar un any a l’Escènic d’Studio 54 amb la Coco Comín, que només era un espectacle de dansa i també vaig fer Monjitas amb l’Amparo Moreno i Adéu a Berlin. Llavors, l’Anna Rosa Sisquella, de Dagoll Dagom, m’havia anat seguint i em van proposar de fer la prova per prendre part de Pel Davant... I pel darrera! fent el personatge de la Brooke Ashton. Em van seleccionar i la sensació que vaig tenir allà va ser molt bona perquè el director, Alexander Herold, que després m’ha dirigit a Boeing Boeing, m’encoratjava a provar alternatives al personatge i així trobar la meva “veu”. I aquesta fou la meva primera obra de text, on m’ho vaig passar molt bé una altra vegada i l’Abel Folk, que fou el productor de Pel davant... em va repescar per a Mentiders.

És a dir, que vas consolidar la teva faceta interpretativa però, no vas fer teatre únicament, perquè no gaire després vas tornar a la televisió una altra vegada, mitjançant Homo Zapping.
El meu company sentimental treballava a El Terrat de productor i treballava a Homo Zapping. Durant la primera temporada, en Jose Corbacho, que provenia de La Cubana, va tirar endavant amb alguns actors d’allà. A la segona temporada van fer un càsting obert, em vaig presentar i havien de triar entre l’Alexandra Palomo i jo. La van escollir a ella però en aquest càsting estava l’Enric Lucena, llavors ajudant de direcció d’en Corbacho i quan Lucena va poder fer el 52 a Localia, vaig fer el càsting i em van seleccionar. Vaig estar dos anys fent un programa en directe cada dia i això per mi va ser una grandíssima escola. Va ser fantàstic tot l’aspecte d’haver de treballar un guió cada dia, de perfilar els personatges, vestuari, etc. I el més sorprenent era que ens veia molt poca gent perquè era l’inici de les teles locals com es coneixen ara i no hi havia una cobertura tècnica com la que hi ha ara, dos o tres anys més tard. Tot i així vam guanyar un Premi Ondas! Crec que haver fet el 52 va ser una gran plataforma d’exposició vers els professionals d’aquest món. I tots els que estàvem al 52, ara estem treballant en altres programes d’èxit.

I per l’Homo Zapping vas haver de portar feina feta, no?
A través del 52, en Corbacho em va tornar a veure per l’Homo Zapping. Aquell fou el primer càsting on em van dir “has de portar-nos paròdies de personatges famosos” i jo pensava: “i quins faig? Però si ja veuran que tinc versatilitat” i el meu company em deia “no, has de ser més llesta i escollir personatges que s’adeqüin a tu” I a banda de la Marlene Morreau, que va ser el primer que vaig fer, en vaig fer de més genèrics. Per variar, a Homo Zapping també m’ho vaig passar de manera fantàstica. Era un tipus de paròdia innovadora i també va rebre diversos premis.

Incidint en el fet d’innovar, considero que aquesta generació de gent com en Buenafuente, en Toni Soler, en Corbacho i els que heu treballat amb ells, heu renovat el tipus d’humor que es fa en aquest país, després de molts anys de caspa. A Catalunya sempre s’ha fet un humor diferent al de la resta d’Espanya, no?
Sí però, si et fixes, sempre ha estat així. A Catalunya estem molt acostumats a un tipus d’humor amb una gran dosi d’irreverència. Jo he crescut amb l’Escurçó Negre, Els Joves, Sí, Ministre, Allo, Allo... No sabria dir si això és el que se’n diu “humor intel•ligent” però és un tipus d’humor més pensat, més escrit per tocar la fibra en aspectes més profunds més que buscar la rialla fàcil, i aquest tipus d’humor ha estat revitalitzat mitjançant Little Britain. Per mi fan un humor molt bèstia. S’assembla a Polònia en el sentit que no és un humor fàcil. Al Polònia hi tenim un equip artístic molt bo però, l’equip de direcció i de guió és, senzillament, espectacular.

Com es treballen el guions al Polònia?
Un cop el guió d’un gag s’ha aprovat, ja no es toca per res. A Homo Zapping hi havia un guió però era més flexible. Els gags gairebé mai no estaven tancats i això donava peu a la improvisació. Però el guió del Polònia és clavao. Amb en Corbacho es podien dir les coses de diferents maneres. Mentre la cosa fluís, ja anava bé i si se t’acudia quelcom que fos bo, podia funcionar. Amb en Toni Soler no va així. Un guió del Polònia definitiu pot ser la sisena versió de la idea original i si després tu, per la teva cara bonica dius: Pos yo voy a hacer aquí mi gracia, et diran: “Nol! Diem això perquè li hem donat mil voltes a la idea i el gag ha d’anar per aquí, perquè el que transmetrem sigui clar i diàfan”.

En Toni Soler us marca molt?
Sí. Ell parla amb els guionistes i els dóna coordenades molt exactes del que vol dir i això ha d’anar a missa. Si no fos així, el resultat no seria tan bo o no funcionaria en absolut. I ja s’ha vist que el seu criteri és bo. D’acord que els actors... donem la cara, per dir-ho així però, és un gaudi continu treballar així perquè ens sentim molt recolzats. I a partir d’aquesta base tan bona, només que es puguin aportar dos trets identificatius dels personatges que intervenen en una situació en concret, el gag acaba d’enriquir-se.

El surrealisme que li doneu de vegades a les situacions també és una clau de l’èxit, no? Recordo, per exemple, del gag on la Raquel Sans estava casada amb el Príncep Felip (TV3.cat)...
Les situacions son boníssimes. Moltes vegades quan estem a maquillatge, ens trenquem de riure. Com que llegim els nostres respectius guions en veu alta, tothom que és allà també acaba rient de valent. I quan veus que arriba a tanta gent que veu el programa és molt satisfactori. És a dir que la feina no sembla dura, veient els resultats i com li agrada al públic. Aquesta feina... [amb accent andalús] é fantáhtica! [rialles]. De debò, és meravellosa. De vegades t’hi pots passar unes quantes hores treballant-hi però, és molt gratificant i no em puc queixar pas. És una feina que és fantàstica... quan la tens. Perquè en aquest món, no sempre tens feina.

I com pot ser que, de vegades, gent de talent com vosaltres (al Polònia, Crackòvia i d’altres) estigueu aturats?
Doncs perquè som masses per la feina que hi ha. I pots estar una època fent petites coses i, de sobte, tenir la sort d’entrar en un programa com el Polònia o de fer un muntatge teatral gran i d’èxit. Mira, al Polònia estem l’Agnès Busquets, la Gemma Dausedas i servidora. Abans hi havia la Lulú Palomares, que va passar una època magra perquè no la trucaven tant del Polònia (per temes d’actualitat) ni de cap altra banda. Va fer un pensament, se’n va anar a Madrid i ara surt a Doctor Mateo. És una de les protagonistes de debò de la sèrie revelació de la temporada, quant a producció espanyola, i ja està en marxa una segona temporada. I està estupenda! Mai saps on acabaràs en aquesta professió. Amb la precarietat que hi ha has d’estar sempre molt obert a fer coses, sempre t’has d’estar buscant la vida. Una cosa que no és el que més m’agrada del món són les animacions, però n’he hagut de fer quan se m’acabava una feina, una obra o un musical per poder tirar endavant. I com jo, n’hi ha hagut molts. És un gran contrast, però et fa veure que avui ets aquí, demà seràs allà i que no s’ha de perdre l’optimisme. Fer animacions no era la meva feina predilecta però em va servir per a no deixar aquest món, per mantenir-me en contacte amb un determinat tipus de gent i per mantenir-me activa. I també he fet publicitat en aquells moments en que no tenia cap feina de la meva especialitat. I això em mantenia dintre d’aquest àmbit.

Canviem de tema... Ets ballarina, actriu de teatre, còmica, saps cantar...
Seré mare [rialles]... [en el moment de fer l’entrevista, la Mireia estava embarassada de sis mesos i mig]

... seràs mare... amb tota la teva experiència, deus haver rebut una tona i mitja de crítiques, tant escrites com dites directament. Quina és la teva postura davant les crítiques?
Com li passa a tothom, m’agraden les bones crítiques i les dolentes em fan mal. Però tinc una certa sort amb això. Com que no sóc ningú, no sóc tan famosa, habitualment la gent no espera la meva feina només per criticar-la i, en aquest sentit, gairebé mai he tingut males critiques. Amb el temps he pogut comprovar que, quan es fa ressenya del meu nom és perquè, normalment, estic bé. Però una crítica sagnant, no la recordo.

Centrant-nos en el Polònia... no és una mica injust que diguin: “Ostres, la imitació que em feu està bé però s’hauria de millorar”? Sobretot tenint en compte que no es tracta només de quadrar el personatge a qui imiteu...
En aquests casos, de vegades penso: “No us ho prengueu així, no sigueu tan... tiquismiquis... ” És una exageració, una deformació de la realitat, una parodia. Però, és clar, l’imitat... se lo encuentra y se lo come con patatas. Imaginem que ara mateix, tu, l’Abel Cruz, et trobes que hi ha un actor que t’imita i ressalta coses de tu que potser no veus o que sí que les veus però que s’exageren i els amics, companys o familiars et diuen: “Ei, Abel, que surts al Polònia i tal”.

Una cosa semblant la deia en Joan Puigcercós a l’A peu per Polònia.
Exacte. I llavors pensaràs: “Ostres, em treuen exagerat i a sobre, no tinc dret a rèplica o com diuen: “No tengo derecho a pataleta”. L’actitud que els imitats han de tenir és, en alguns casos, molt tolerant. Algun personatge públic ha hagut d’empassar-se la caricatura sense més remei... Algunes de les dones que he imitat com la Raquel Sans, la Mari Pau Huguet o la Carme Chacón m’han fet arribar les seves impressions i semblen encantades, però és possible que no ho estiguin. En aquests casos, jo miro de fer-les entranyables, que la gent les pugui reconèixer pels seus trets més significatius i elles m’ho han reconegut amb tot l’afecte. I de vegades no pots evitar de pensar: “pobre gent. A sobre que els hi faig una paròdia, que no sempre les deixa ben parades, elles m’ho agraeixen amb molt d’afecte”... Però, d’altra banda, hi ha personatges com l’Esperanza Aguirre, a qui li dono un aire diferent a partir de la imatge que ella em dóna - perquè no és tan propera com la resta de les dones que he anomenat abans - d’una dona molt forta i molt dura dins el seu entorn, amb un aire sibil·lí...

... i físicament, li dones un cert aire de mòmia que s’apropa més a la realitat.
[Rialles] Això és pel maquillatge, l’equip que ens caracteritza és molt bo. Van molt atrafegats però sempre busquen la manera de millorar l’aspecte del teu personatge. En el cas de la Carme Chacón, vaig començar al final de la tercera temporada sent jo amb una perruca i unes ulleretes i ara porto calota, perruca, ulleres, lents de contacte, farciment als costats de la boca, em blanquegen (encara més) les dents... els maquilladors no paren mai de buscar solucions perquè un personatge sigui el més real possible... I els resultats salten a la vista!

I en aquests casos, què creus que és més important: la tècnica interpretativa per quadrar un personatge o que el personatge arribi a la gent?
Anant encara més enllà: què vol dir “tenir més tècnica o ser més tècnic”? A un espectador no li pots dir: “és que jo tinc més tècnica” perquè la majoria de vegades et dirà: “d’acord, però a mi m’ha agradat aquesta imitació perquè, senzillament, m’ha fet riure més que aquesta altra que és més perfecta!” La gràcia real és el fet de transmetre i d’arribar a la gent. Alguns personatges del Polònia/Crackòvia no són del tot exactes, però han sorgit des d’una perspectiva en concret que s’ha anat ampliant i que la gent ha acceptat. En Núñez de veritat no diria mai “¡Yo soy tu madre! ” (YouTube) [rialles d’ambdós]... és que em peto de riure! Jo tinc ganes de ser mare per dir-li a la meva filla “¡Yo soy tu madre! ” [més rialles]... Si connectes amb el públic, tant se val que siguis més o menys exacte.

Dóna la sensació que t’ho passes millor quan et fiques en la pell d’un personatge, quan li busques la psicologia, que no pas amb l’expressió corporal de la dansa. Però com ha evolucionat la teva tècnica d’interpretació?
Sempre m’ha agradat de crear situacions i personatges i, literalment, perdre’m en aquesta mena de “micromón”. Això ja em venia de l’època de l’Institut on, sempre que hi havia un taller d’interpretació, m’ho passava millor que quan només feia dansa pura i dura. Quant a la tècnica, com li passa a altres actors, no en tinc una de tan definida ni una formació tan sòlida – he fet classes i seminaris, però no tinc un “mètode” - i tot el que he fet ho he tret de la meva intuïció. De vegades em funciona i de vegades potser no tant. Tothom que es dedica a la interpretació ja acostuma a tenir una base per desenvolupar un paper. I les classes em van anar bé per tenir seguretat i disposar d’aquesta mena de recursos que fan que no navegui i em perdi enmig d’un guió.

Humoristes com Gila detestaven els imitadors, perquè ell no considerava que les imitacions tinguessin més dificultat o que moltes vegades donen voltes sobre un mateix cliché...
No crec que, en determinat nivells, res sigui millor que una altra cosa. En Gila era un geni en la seva parcel·la, de la mateixa manera que en Carles Latre ho és en la seva. És una tema relatiu. És més encertat de parlar de “coses que funcionen i coses que no”, perquè si al públic no li agrada una cosa, és que no funciona i a l’inversa. També podríem parlar de l’eterna pregunta: “Qui és millor? Un actor dramàtic o un actor còmic?” Tot depèn de la gent que faci el guió, de com pugui l’actor expressar el guió, del tema que es tracta... Un cas de còmic que em ve al cap és el d’Andy Kaufmann, el “Man on the Moon”. Què era ell? Geni, humorista, un boig? Ell era bestial, era únic, molt intel·ligent. Era un bromista però duia les bromes a un nivell radicalment diferent al que era habitual. Tant, que de vegades el seu representant li deia: “Andy, si no dius que això és una broma, ningú entendrà que és una broma”. Representava els seus textos d’una manera que, quan acabava i se n’anava, la gent més que riure es quedava amb molta mala hòstia, perquè Kaufmann tendia a portar el concepte del que feia tan al límit que no s’assemblava a res del que es feia en el seu moment. I de tota manera, en el seu estil ell aconseguia el seu objectiu, que era que la gent tingués aquella reacció negativa o de contrarietat, com un humorista convencional vol fer riure.

Molts polítics han titllat Polònia com “la conyeta” , l’han menyspreat i han arribat a dir que no pot ser considerat, de cap manera, un art. L’ humor no forma part de l’art? No és una altra manera d’expressar emocions?
[La Mireia em mira amb “cara de pòquer”, alçant la cella esquerra] Que t’ho digui jo no sé si és adient... No sé si es pot considerar art o no, però aquesta asseveració ve del fet que comentàvem abans: a ningú li agrada que li facin una crítica, ni que sigui constructiva... I més en el cas dels polítics, perquè la crítica que fem al Polònia està molt ben feta, molt pensada i feta amb rigor i per això, pica més. Si fos allò que en diuen “de brocha gorda” encara es podria rebatre sense més. Però al nivell del Polònia, costa que enxampin els guionistes en una errada d’apreciació perquè tot l’equip, des d’en Toni Soler fins al darrer guionista tenen molts anys d’experiència en el món del periodisme, la comunicació i, fins i tot, alguns tenen formació com a historiadors. Insisteixo que el text d’un gag està estudiat fins al mil·límetre, no es deixa res a l’atzar.

I què en penses d’allò que se us va dir que influíeu en la intenció de vot? Perquè a mi em sembla una collonada com una catedral...
Molta gent no vota perquè el dia de les eleccions se’n va a la platja o a dinar amb la família. Això s’ha fet abans que Polònia existís i quan s’acabi seguirà passant. Nosaltres no controlem als votants. Diuen que hi influïm? I que no ho fan també els polítics amb els seus cartells o els seus mítings que estan estudiats fins al darrer punt? I perquè sigui fet per un polític és més lícit que quan és fet per un programa d’humor imparcial? Sí que és cert, d’altra banda, que des que hi ha el Polònia, molts polítics es pensen dues vegades el que diuen en una compareixença o en un míting i si n’han dit alguna, saben que allò sortirà al programa, com quan la Manuela de Madre va presentar la fragància del PSC... Era tan clar que li trauríem punta, que ella ja va dir: “Ens veiem al Polònia”.

I una altra burrada que se us ha retret és que no sou equitatius.
Jo crec que ho som d’equitatius, perquè en el meu cas, faig personatges de cada àmbit: la Carme Chacón, la Maleni, l’Esperanza Aguirre, la Reina, la Raquel Sans, la Mari Pau Huguet... I a mi mai m’han vingut i m’han dit: “Seria millor que a aquest personatge no li traguessis tanta punta”. Mai m’ha passat... Repartim cap a un cantó i cap a un altre, no hi ha cap filtre.

I transgrediu més que molts humoristes estatals. Quant a la família Reial, a la resta d’Espanya ara s’estan fent bromes de l’estil “la Familia Real tiene una agenda de trabajo apretadísima”, com ironitzant amb el fet que no treballen massa, quan fa més de 10 anys que aquí ja no es fan, sinó que ja s’ha anat més enllà.
Sí, aquí els fem anar de campamentos (YouTube)... al tanto, eh? [rialles d’ambdós]

Una pregunta una mica compromesa: suposo que com la resta d’àmbits de la vida, el gremi de, per dir-ho així, les arts escèniques està dominat pels homes. D’altra banda, amb el màxim respecte, tu ets una dona de bellesa, encant i simpatia evidents. Tenint tot això en compte, has tingut mai cap problema de masclisme o sexisme?
[Sense dubtar-ho] En absolut. Per començar, no sóc súper bella. D’acord que puc ser mona i simpàtica però passo més per pallasseta i per tenir bona relació amb tothom. Ni jo he estat mai la més exuberant de les ballarines, ni destaco per la meva bellesa. Si jo estava a la primera fila de l’escenari quan ballava era perquè sóc baixeta i era suficientment bona, ni més ni menys, i perquè venia el meu talent molt bé, sempre he estat molt expressiva i cordial. Tampoc he tingut mai la dissort d’haver de vendre’m més del compte, ni d’emprar les meves “armas de mujer”, per entendre’ns. No tinc unes característiques que fan que la gent pensi: “¡Es que está buenaca! ”. Jo sóc comú, no sóc d’aquelles que un director/ora pugui comentar: “la tindrem a l’obra ni que sigui de florero”. D’altra banda, durant una època, hi havia l’estereotip que una actriu còmica havia de ser lletja. Abans anava així, però ara sembla que aquesta tendència està canviant. Als programes on intervinc, les dones som normals, creïbles i la gent accepta que podem fer gràcia. A les sèries de televisió, veus dones mones amb papers sòlids, ja siguin dramàtics o còmics, que fan una bona feina i gaudeixen d’un bon reconeixement.

Canviem d’àmbit. Sempre vas atrafegada de feina. Com desconnectes? A què dediques el teu temps lliure?
[Murmurant la melodia de Perales] ¿A qué dedica el tiempo libre? El que faig és mot banal. Continuo ballant flamenc, faig pilates, miro sèries de televisió i, com a hobby pur i dur, jugo a la Playstation amb el meu company! M’encanta la Lara Croft i els jocs d’aventura gràfica. També quedo amb els amics que és quelcom que m’omple molt. Tot i així, no et pensis que tinc tant de temps lliure.

Polònia, Crackòvia, Minoria Absoluta, Boeing Boeing, la maternitat... 2009 ha estat el teu any?
[Somriu de manera entre malenconiosa i tímida] No només el 2009. Sempre he tingut molta sort a la feina i a la vida. Sóc optimista de mena i crec tenir la capacitat de valorar el que tinc i de no desitjar massa el que no tinc. El curiós de la meva professió ha estat que mai m’havia imaginat a mi mateixa fent res del que he fet i per això sempre m’he sentit sorpresa per tot i espero que continuï amb aquesta tendència. D’altra banda, crec que em queden moltes coses a fer. Però si les faig, bé i si no, també. M’estimo més gaudir del moment i de gaudir d’allò que estic fent encara que faci tres anys que ho estic fent perquè, sinó, es pot entrar en la dinàmica de voler fer sempre el que no estàs fent i no gaudeixes, la qual cosa és una gran llàstima perquè pot donar la sensació que no estàs mai content. Aquest any he fet tantes coses, he anat tant a corre-cuita, que no he acabat de gaudir de tot i això em fa ràbia. I amb l’embaràs, fer el darrer mes de teatre va ser una mica dur i em sap greu no haver pogut estar en condicions d’assimilar tot allò de bo que té la meva feina...

I com estàs paint l’embaràs?
Molt bé [somriu d’orella a orella]. Em resulta fascinant, perquè sempre he tingut el mateix físic tota la meva vida, així primeta i tal. I veure com canvia el cos m’ha sorprès moltíssim. No em queixo en absolut, ser mare és el més maco de la vida, és només que el cos d’una dona canvia molt i és una cosa que em resulta xocant...

Més o menys, el meu qüestionari acabava aquí. El cas és que, com em passa habitualment quan he entrevistat a gent a qui admiro, xerrem una bona estona abans d’acomiadar-nos. I la conversa amb la Mireia és sobre la nova generació de sèries de televisió americanes, de les quals una de les seves preferides és Dexter gràcies a la feina dels guionistes que assoleixen que l’espectador li agafi afecte a un assassí en sèrie; del final de Minoria Absoluta, del qual guarda molt bons records; i de les seves suspicàcies vers Facebook, lloc on la Mireia afirma no sentir-se còmoda, en bona part pel tema dels drets que tenen el usuaris sobre la informació que ells mateixos posen allà, la qual cosa, considera la Mireia, convida a ser desconfiat.
Com passa sempre que entrevisto a algú tan dens, em passo les següents hores repassant mentalment l’entrevista, mirant d’entendre les frases que recordo i intentant donar-li forma al text que heu pogut llegir, cosa que es complica quan arriba l’hora de destriar la informació i oferir els trets més significatius d’un personatge com la Mireia Portas, sobretot quan moltes anècdotes que ha explicat s’han de quedar fora del text per qüestions d’espai. Tot i això, confio que aquest article us doni una idea més aproximada d’una persona interessant, d’una actriu que estima la seva professió i d’una dona que gaudeix quan veu que la seva feina surt bé i sent que d’altres també en gaudeixen.

Epíleg
He decidit de posar-vos l’enllaç a un curtmetratge que va guanyar diversos premis i en el qual la Mireia Portas va intervenir, “Arte” (Filmin) del realitzador Martí Lucas. Així la veureu en un altre registre...

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!