Entrevista a Max Sunyer, president de la Unió de Músics de Catalunya

David Laporta 19-01-2007

És preocupant la situació que viu la música en viu a Catalunya? Max Sunyer, president de la Unió de Músics de Catalunya, veu una realitat plena de complicacions, mals gestos i pèssims auguris. La Porta Clàssica acosta la seva veu.

La música en viu a Barcelona es troba en una situació de perill d’extinció?
Això ja fa molts anys que passa. És una situació que ha anat degenerant perquè ningú ha fet res per solucionar-la. És a dir: les administracions, tant les municipals com les autonòmiques han deixat la música com la última cosa del món. Ningú ha fet res.
Jo mateix he mantingut reunions aquests darrers mesos amb el Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona per fer un diagnòstic de la situació de la música a Barcelona, arribant a la conclusió de que mai s’ha ficat mà al problema per tal de solucionar la situació actual de precarietat.

Quina solució es proposa?
S’han fet dues reunions que aplegaven a l’administració municipal i tots els sectors que conformen la música a la ciutat, és a dir: músics, representants de l’associació de sales de Catalunya, representants de sales no associades, promotors de concerts, discogràfiques, la Unió de Músics de Catalunya... o sigui: tota la gent implicada en la música en viu a Barcelona. El que s’ha fet en aquestes dues reunions és primer, per part de l’administració municipal, confessar la seva manca total fins el moment d’acció en el camp de la música en viu i la seva voluntat d’incidir en el problema i voler superar la situació, de manera que la música estigui a l’alçada de la ciutat.
D’entrada s’ha fet un diagnòstic. Tothom ha dit la seva i s’han apuntat totes les possibles patologies que pateix la música a Barcelona.

Quines són les principals causes d’aquest deteriorament?
Per una banda la manca de normatives coherents i actualitzades dintre del sector, la manca d’harmonització de normatives en els diferents entitats públics involucrats directa o indirectament en la música i la manca d’una bústia única que aglomeri totes les gestions encaminades a solucionar els problemes relacionats amb la música a nivell intern, això per una banda, i per l’altre la solució a la crispació extrema de les associacions de veïns. Portem ja trenta-cinc anys que ningú hi ha ficat mà. Tota aquella tolerància existent als anys seixanta i principis dels setanta del veí de la ciutat envers la música en directe tan a locals com al carrer, ara s’ha esfumat, ja no existeix. Totalment al contrari; existeix intolerància i crispació.

I per què aquest canvi?
Per una banda l’administració no ha fet res per evitar situacions de crispació entre els veïns i els músics, consumidors i productors de música. Això s’hauria d’haver aturat ja fa molt temps, des de la primera vegada de l’aparició d’un indici de crispació. Si des d’un primer moment s’hagués fet un intent de desentrellar el problema que començava a aparèixer intentant solucionar l’arrel que el feia sorgir, si el grup tocava massa fort, o eren uns borratxos que sortien del local, o realment eren uns que estaven al carrer a les quatre de la matinada tocant el trombó, aquesta confusió entre soroll i música no existiria. I aquesta situació, aquest deteriorament ha anat en progressió perquè ningú li ha volgut posar solució. Per una altra banda: la música, als anys seixanta, estava considerada part de la nostra riquesa cultural. La societat, al maig del seixanta-vuit, al maig francès, estava molt conscienciada amb la música. Van començar a aparèixer escoles de música moderna i jazz i tot era molt més harmònic i permissiu. La mateixa societat estava molt més assabentada de què era música i què no era música. Existien programes a la televisió amb música en directe on el músic tenia una dignitat. Això sembla una tonteria però veritablement és molt transcendent. La gent et veia al “Estudio Abierto” de l’Iñigo tocant en directe... la música era molt present a la televisió amb un percentatge de graella molt important. Això feia que la música fos una cosa normal i creava un criteri social que distingia la bona música de la dolenta. El música era un personatge integrat a la societat. Ara el músic per la gent del carrer està totalment desprestigiat, és “sexe, droga i rock & roll” perdent tota la dignitat quan, paradoxalment, hi ha més que mai un sector molt professional i molt preparat, ja que les escoles de música durant aquest trenta anys no han parat de donar músics a la societat. El tercer factor és la desaparició de la música en l’ensenyament de primària, secundària i universitari. Quan es parla d’un “trio de negres” la gent es pensa que es tracta d’alguna cosa pornogràfica o d’un grup de “gospel”, no existeix ni un bri de cultura musical.
Resumint: per una banda el descuit de l’administració en procurar mitigar els litigis entre músics i veïns, per una altra banda la desaparició de la música instrumental i de la figura del músic als espais televisius i, tercera, la desaparició de la música de l’ensenyament. Es considera que les matemàtiques i la química són importantíssimes i la música no té cap importància ni una. Jo considero que aquell veí crispat de Barcelona o d’on sigui, si tingués uns mínims coneixements musicals sabria distingir entre aquell qui molesta fent soroll d’aquell músic que només fa música i prou.
El descuit de l’administració ha tingut dues vessants: una envers la societat i l’altre envers el teixit de la gestió musical. Volem que Barcelona o Girona sigui un focus cultural de primer ordre, perquè s’ha dit que es vol un turisme de primera qualitat que vagi a la platja però també als museus i que després vagi a un club. Doncs això s’ha de cuidar totalment. Primer restaurant normatives obsoletes. També equiparant-la al teatre; amb una discriminació positiva, en forma de publicitat gratuïta als diaris, en forma de concepte d’equipament cultural. En el camp de la música, si tu ets l’amo d’un bar i poses a un músic a tocar, no trigarà més de deu minuts que es presenta o un veí o la Guàrdia Urbana que et recorda el teu permís com a bar i no com a sala de concerts o discoteca o sala de festes. Et demanen aleshores sistemes d’insonorització, sortides d’incendis, materials ignífugs, permisos dels veïns i administració... i tu només volies posar a un músic tocant el clarinet! Total, que desisteixes i poses la televisió i punt.
Per exemple: la Rosa de Foc, el seu antic propietari que se l’ha venut fa tres mesos, cansat de la situació, va intentar per tots els mitjans poder tenir música en viu al seu local. Ell volia tenir un local amb música. I no va haver manera. Li van prohibir per tots els cantons. Es va moure per tot arreu intentant solucionar el problema però no va haver-hi manera. Masses impediments i entrebancs. Va llençar avorrit la tovallola i es va vendre el local.
Un altre exemple curió és el cas de “El Local”, un Bar del Born que el passat dia dos de juny, dins del Festival de Música de Ciutat Vella, subvencionat amb diners públics, amb l’objectiu de revifar aspectes culturals de Ciutat Vella, estava actuant un grup i a la tercera cançó va entrar la Guàrdia Urbana i els va fer plegar per una queixa dels veïns. Això demostra que les normatives estan totalment desactualizades i obsoletes. És un absurd profund. Aquest mateix veí, el que va denunciar el local, no sap, per desinformació, que amb els seu diners s’està pagant el Festival!

Quina solució possible existeix?
La solució passa per l’aplicació real del tarannà de les administracions que ja hi és. La voluntat existeix. Però són molt lents.
Hi ha quantitat de reunions on es fan diagnòstics de diferents situacions, on proposen idees i les posen a debat... La Mesa de Coordinació de la Música feia dos anys que no es reunia i es va reunir fa poc. Això et demostra que el tarannà existeix, però amb només el tarannà no es fan les coses. El que necessitem és acció ja. I per això utilitzarem les dues vies: per una banda la negociació política i per l’altre l’acció al carrer, encara que, degut a la natura de la nostra professió, una acció al carrer tindrà poques conseqüències. No paralitzarem el país com ho poden fer els conductors de camions o els controladors aeris. Tenim una força molt limitada.

Amb tot aquest panorama quin futur té un músic modern que surt de la seva escola amb una formació excel·lent i que surt al carrer i no té ni locals on poder tocar?
Doncs mira: el que no ha tingut la sort de ser de les primeres fornades, o tenir un cop de sort... i estem parlant de la immensa majoria, la única sortida és donar classes. Tocar en vint mil formacions per una misèria, ja que la competència és molt alta i hi ha molta qualitat. Si s’ha de tocar en un local per quinze euros es toca. No hi ha gaires alternatives perquè hi ha cua. Tot això provoca atur i més futurs músics a l’atur. Una roda que no para de rodolar mai si no saber aturar-la.
L’únic camí alternatiu que queda es posar-te a tocar a una orquestra de ball en un local de ball o acompanyar cantants d’èxit tipus “Operación Triunfo”. Res més
El que hauria de succeir és que la música s’incorporés amb normalitat a les escoles. Com a mínim hi hauria d’haver una classe setmanal de música impartida per un músic professional. Tot això derivaria en que la gent es formés i tingués un criteri vàlid per distingir entre el soroll i la música.

La música no forma part de la cultura normalitzada d’una persona...
A la majoria d’universitats americanes existeix un departament de música que dóna des de jazz fins a rock i tradicional passant pel clàssic. Tenen auditoris amb estudis de gravació amb capacitat per a més de mil persones. I és normal! Aquí la música a la universitat és inexistent. La mateixa música no es considera cultura! Som un país de pandereta. No s’ha fet mai res. No se si aquest cinquanta anys de dictadura van estroncat tot el que hi havia, ja que a la República la cosa estava molt més normalitzada, però la veritat és que ni en la dictadura passava el que passa ara.

Sempre que hi ha un canvi de govern hi ha un canvi d’estratègia sense que existeixi una continuïtat en el sentit de l’existència d’una política ferma de promoció cultural i protecció de la música. Sempre és un tornar a començar i, a sobre, partir de zero?
Si. Ara parlarem de dues coses. Una és aquesta mania que tenim aquí de llençar-ho tot per la finestra sempre i començar de zero. L’altre és la paradoxa que existeix en l’actualitat que curiosament quan la cultura musica catalana està més potent que mai, quan hi ha més produccions, idees i qualitat menys medis tens de comunicar-ho al teu públic.
Ara ha estrat el tripartit i tot el que s’havia fet abans fora. Jo no vull dir que tot el que s’havia fet abans estigués bé o malament. Però tenim un defecte en aquest país: en lloc d’aprofitar el que s’havia fet bé, que hi havia coses, i esmenar allò que no funcionava, aquí ho llencem tot a les escombraries i tornem a començar.
Una de les promeses del tripartit va ser la creació del Consell de les Arts que hauria de ser, per una vegada per totes, un organisme que conjuntarà part política i privada per consensuar criteris entorn la producció artística catalana. La realitat és que això s’està posant en marxa però sense capacitat executiva, només prescriptiva. Ja ens estan retallant. Però no aturarem la lluita. Nosaltres volem un Consell que tingui capacitat de decisió respecte a la política cultural i que no siguin els polítics qui per conveniència i per interessos partidistes remoguin les cireres sense atendre a les veritables necessitats. Els creadors, l’únic interès que tenim és el de la creació pura i dura, que és el que defineix aquest paisatge cultural català. Estem suficientment articulats, federats, associats i assabentats de tot com per intervenir en les decisions polítiques respecte la cultura. Espero que ens deixin fer i que comptin amb nosaltres.
Per favor: pensem que tenim un país. Volem que aquest país tingui un color, una identitat. No és només la llengua, no són només les tradicions o el teatre o l’arquitectura, també és la música la que defineix un país. I no pot ser que hagi hagut aquest deteriorament tant greu. No pot ser que als anys seixanta es pogués fer música a tot arreu i poder viure de músic i ara hi hagi un excés de normatives absolutament frustrants i negatives que ens estan ofegant i estan matant la música. Per favor que tots els restaurants puguin tenir un músic en viu! Que tot estranger que arribi aquí pugui gaudir de la gran qualitat musical que tenim a Catalunya i que no ensenyem!
D’idees ja existeixen. Però no es porten a la pràctica. I volem que s’hi posi ma ja!
La musica en aquest país funciona només gràcies a la iniciativa privada. I això no pot ser. Crec que estem patint inflació musical: un augment del producte brut de manera tant bèstia que produeix un dèficit crònic perquè no es consumeix. Jo no soc economista però cada vegada hi ha més deute, més deute, més deute... i això s’ha de solucionar.

Des de la Federació Unió de Músics de Catalunya es denuncia la situació de la música en viu i es reclama:

1) Dignificació del concepte de músic, per tal que sigui entès com un professional de l’art i que gaudeixi dels drets inherents a qualsevol treballador.
2) Modificació de les normatives i reducció de les taxes que afecten negativament els espais de música en viu per tal que s’adeqüin a les diferents característiques dels locals (capacitat, situació, etc.) i que siguin considerats equipaments culturals.
3) Potenciar la presència d’actuacions en directe i ampliació del temps dedicat a la música en viu als mitjans de comunicació (amb més incidència a la televisió).
4) Foment de la cultura musical i increment de la seva presència a l’ensenyament.
5) Gratuïtat dels anuncis de sales i concerts a les cartelleres dels diaris.
6) Suport a les associacions professionals de la creació, interpretació i gestió, i el reconeixement d’aquestes com a interlocutors vàlids per planificar polítiques d’actuació.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!