Entrevista a Mireia Farrés i Laia Masramon

Màrius McGuinness 18-01-2007

Com veieu el sarcasme en la música de Shostakòvich: un element "d'evasió" del règim comunista o d'autoparòdia? Vull dir, l'elecció de la trompeta sembla bastant clara en aquest sentit...

Laia: Crec que l’ús del sarcasme en la música de Shostakòvich podia ser una via d’expressió de la dualitat que ell va haver de sentir com a persona, al haver de conviure forçosament amb el règim comunista. El règim va censurar vàries obres seves en diversos moments, en el Pravda es van publicar vàries denúncies en contra de la seva música, als anys 30, quan hi havia les grans purgues, va haver de veure com molts dels seus amics van ser empresonats o assassinats! Crec que l’ús que ell va fer de certs elements en la seva música, com el sarcasme, la ironia, o algunes cites o temes, eren una forma de plasmar o reivindicar aquest “doble joc” al que es veia sotmès. A més, aquest tret concret del sarcasme podia ser fruit també del seu sentit de l’humor particular i la seva personalitat, atreta per a escriptors satírics com Chéjov o Gógol. El seu to satíric no només es pot apreciar en algunes de les seves obres, sinó també en algunes de les seves cartes.

Mireia: Sí, estic d’acord amb la Laia. I centrant-me específicament en aquest concert, crec que la trompeta, més que ser un element que s'identifiqui en un sentiment d’evasió o d’autoparòdia, és un instrument que complementa els temes ja descrits anteriorment pel piano i l’orquestra, i que per tant els dóna un caràcter diferent introduint-hi nous colors.

Laia: Sí. En el cas d’aquest concert de Shostakòvich en concret, no crec pas que la trompeta sigui l’únic element sarcàstic que usa. Més aviat aquest és un concert molt cambrístic en tots els sentits, on tant els elements temàtics com els diferents caràcters van essent expressats per tots els instruments, tant per el piano, com per la trompeta, com per l’orquestra. El diàleg entre tots és constant. És clar que en aquesta obra es juga amb el timbre, el color específic que dóna la trompeta, en contraposició amb els diferents colors que s’obtenen del piano i de l’orquestra, però no diria pas que la trompeta sigui un element introductor o específic del sarcasme en aquest concert. Precisament molts dels temes de la trompeta, com deia la Mireia, ja han estat introduïts prèviament pel piano o per l’orquestra. Home, com totes les parts instrumentals i solistes d’aquest concert, la trompeta també introdueix elements temàtics nous, com per exemple, el tema de la sonata en Re Major de Haydn, al quart moviment! És que és un concert ple de sentit de l’humor, ironies i cites!

Mireia: Sí, només al començament el piano ja cita l’Appassionata de Beethoven…


Fer música de cambra amb orquestra, es a dir, cambra dins de cambra que es el que sembla aquest doble concert de Shostakòvich, quins reptes us ha plantejat?I a nivell de treball com a duo?

Mireia: Crec que aquest concert , almenys des del punt de vista trompetístic, presenta el repte de què la part de trompeta no és una part escrita específicament solística, ni orquestral, ni d’acompanyament, sinó que té conté elements de totes tres modalitats.

Laia: Sí. La part de piano és més solística, en aquest concert, però aquest està escrit d’una forma molt cambrística i dialogant entre tots els instruments. En aquest sentit, el treball del piano no només és solístic, sinó que també ha de ser molt cambrístic, i ha d’interactuar contínuament amb la resta, escoltant, responent, contrastant, enllaçant, desenvolupant els diversos temes i caràcters. A mi, a més, com que m’agrada tant la música de cambra, m’ho passo molt bé amb aquesta interactuació constant! Perquè el que un toca no només depèn d’un mateix, sinó que la resposta i l’impuls previ que els altres músics et donen té un efecte molt clar sobre aquest diàleg musical. A més, el treball cambrístic per a mi és un dels més enriquidors i grats personalment, no només a l’hora de tocar, sinó també a l’hora de treballar! M’encanta replantejar-me les coses, discutir les opinions amb els altres, reflexionar de nou, madurar…

Mireia: A mi també! De fet està claríssim que aquest constant replantejament és la base de l’evolució. Per la naturalesa del meu instrument, el treball cambrístic és una constant en la meva vida, i és el que més m’aporta en tots els sentits. I en el cas d’aquest concert, com a treball de duo hem volgut que totes dues tinguéssim la nostra visió de cada passatge, tema o caràcter molt clara, per tal de poder aportar un color i caràcter conjunt o contrastat, segons fos en cada cas, i llavors poder fer més tard el treball amb l’orquestra.

Laia: Sí, el que està clar és que primer de tot hi ha un treball previ individual d’anàlisis i reflexió sobre tots els aspectes musicals de l’obra, per tal d’arribar a una interpretació personal clara, i convincent i honesta amb un mateix. Bé, això del convenciment és un tema molt llarg, perquè està clar que una obra admet moltes maneres d’enfocar possibles, i està clar també que un mateix evoluciona i varia al llarg del temps. I la interpretació que un faci d’una obra no només madura, varia i es desenvolupa al llarg de tota la vida, sinó que òbviament no hi ha mai dos dies en els que la interpretació d’un mateix sigui igual. Precisament crec que el treball molt seriós que hi ha d’haver sobre l’obra, tant a nivell individual com a nivell cambrístic, és la base que posteriorment dóna la llibertat possible per tal d’improvisar a l’hora del concert.


Us heu plantejat treballar com a duo més enllà d'aquesta col·laboració per Shostakòvich?

Mireia: sí, de fet fa molts anys que ens coneixem i ja ens ho havíem plantejat, però per qüestions logístiques no havíem tingut mai l’oportunitat de tocar juntes. Jo actualment tinc un duo amb la Mercè Hervada, però tindria moltes ganes de tocar amb la Laia amb qualsevol altra formació.

Laia: I jo també! Òbviament també em faria molta il·lusió tornar a tocar amb la Mireia, i estic segura que tard o d’hora ho tornarem a fer, sigui amb la formació que sigui!

Mireia: Sí, ja tornarà a sortir l’oportunitat! Mira, bé que aquesta idea que vam tenir de tocar aquest concert de Shostakòvich juntes s’ha pogut realitzar!


Quins aspectes creieu que hauria de millorar la “música clàssica”, apart de la imatge, per intentar renovar el públic i baixar la geriàtrica mitjana d'edat que m'intueixo letal a mig plaç, almenys per la música simfònica?

Laia: El problema no crec pas que es trobi en la música clàssica, sinó en la societat actual, que tendeix a ser cada vegada més superficial, consumista i defensora de tot allò fàcil i que requereixi poc esforç. L’engranatge en el que el poder i el diner estant portant la societat en general alimenta cada vegada més aquesta superficialitat. I això és un gran problema! I un problema molt generalitzat, que no només afecta a la música clàssica, sinó que afecta a tot allò que requereixi una base d’esforç, coneixement i dedicació.

Mireia: és un problema, a vegades, també del que es ven com a “música clàssica”, o del clixé que s’ha creat al seu entorn. Per exemple, molt del jovent que diuen que no els agrada la música clàssica, segur que no han anat mai cap concert!

Laia: sí. I aquest és un problema d’educació general. Tothom pot aprendre a saber apreciar la música clàssica i a gaudir-ne! La qüestió és que, com qualsevol llenguatge que sigui elaborat i complexa, com més s’aprengui a conèixer-lo i a entendre’l, més se’n gaudirà. I aquí és on hi ha el problema d’educació general: una societat que tendeix a no aprofundir en allò que costi cert esforç. Però això, com deia abans, tant afecta a la música clàssica com als valors socials generals i a la resta d’activitats. A ningú no se li acut posar-se a llegir Nietzsche com a primer llibre de la seva vida!

Mireia: Òbviament, tampoc no s’ha d’esperar a tenir un gran coneixement de la música clàssica per anar a un concert, i s’hi pot anar perfectament a gaudir i a començar aquest camí de plaer i coneixement de la música. Moltes vegades, la primera vegada que es va a un concert és important per la imatge que aquesta experiència deixa impregnada en la persona. I a vegades, si l’elecció del concert en sí no ha estat molt afortunada, això pot donar una imatge negativa errònia al que va a escoltar un concert per primer cop.

Laia: Estic molt d’acord amb tu en el sentit queda cap manera no fa pas falta ser un entès en música clàssica per anar als concerts i poder gaudir d’ella! Perquè, més enllà del coneixement de la música, que, com en qualsevol altre activitat, com més coneixement hi hagi, més s’arriba a estimar la matèria en sí i més es pot arribar a apreciar-la, hi ha tota una qüestió perceptiva, sensorial, intuïtiva, que fa que tothom en pugui gaudir. I el problema és que, des de la societat global, no es promogui ni aquest interès de primera aproximació a la música, ni hi hagi una base d’educació general que hagi ja aproximat, amb certa qualitat,la música a la massa general.


Cadascuna de vosaltres viviu la música a nivell professional des d'unes posicions força diferents a priori, una orquestra i com a solista. Deveu percebre la relació amb l'audiència de manera molt diferent...(¿?)

Mireia: Home, crec que no... que precisament la relació amb l’audiència per part nostra es percep igual. El que sí que podria canviar és la percepció que l’audiència té de nosaltres dependent del paper que tenim en cada concert.

Laia: Quan un toca de solista, en formació cambrística, o dins d’una orquestra, el paper que té és simplement diferent, però no pas més o menys important. I crec que un músic, siguin quins siguin els diversos papers que adopti en cada moment, es deu primer de tot a la música i al compositor, i a l’audiència que l’escolta. L’actitud vers la música, l’audiència i un mateix, no crec que hagués de variar en funció de quin paper tingui cadascú, i hauria de ser sempre la de profund respecte i honestedat cap a la música, el compositor i un mateix.


A la vegada, a l'hora de treballar amb un director la vostra relació amb el mateix es deu establir en paràmetres molt diferents...o, no tant (¿?)

Mireia: Quan un està dins l’orquestra, està més “al servei” del director, ja que s’intenta fer en grup la seva versió de l’obra que s’estigui tocant, i en canvi, quan s’està tocant de solista, aquest té òbviament un paper més decisiu que quan un està dins de l’orquestra.

Laia: Un solista té una relació de diàleg mutu amb el director. En el cas d’aquest concert, el diàleg entre Hans Graf (el director) la Mireia i jo ha estat igual i fluid per totes tres bandes.


El vostre procés per arribar a la professionalitat ha estat potser més precoç que molts d'altres estudiants de grau superior (sí, ja sé que generalitzar pot semblar gratuït). En el teu cas, Mireia, tu que estàs en contacte amb aquesta generació d'estudiants, quines qualitats creus que es valora avui dia en el món de música professional per poder arribar a consolidar-s'hi?

Mireia: crec que els valors no s’han diferenciat gaire amb el temps, en el sentit que es segueix valorant la qualitat , el coneixement i l’honestedat. El que potser sí que ha canviat amb el temps és que avui en dia es vol tot el màxim de ràpid, fet que comporta que actualment també es valori molt la flexibilitat i la rapidesa a l’hora d’adquirir els coneixements i experiències diverses.

Laia: Sí, aquest tema de la rapidesa, té la part positiva que exigeix i crea molta experiència, però en general crec que és una pena que a vegades no es disposi de més temps per a aprofundir de veritat en un treball de gran qualitat i maduresa conjunta. I amb això em refereixo a molts aspectes i molt variats que diàriament ens trobem en la nostra vida quotidiana. El bon treball no es pot fer amb presses, i hem de lluitar constantment per a poder compaginar aquesta honradesa vers el bon treball amb la rapidesa del món actual.

Mireia: Exactament, tal com molt bé tu dius, a vegades la qualitat que pretenem donar els músics no va lligada amb la rapidesa global en la què ens veiem immersos. Però tot i així, com que estem acostumats i ens toca treballar en aquesta dinàmica, sempre s'intenta treure el màxim profit del temps del què es disposa...


Quines millores creieu que necessitaria el sistema educatiu musical d'aquí? Quines esquerdes hi trobeu? Quines qualitats diferencials en destacaríeu en relació a d’altres sistemes educatius d'Europa o USA?

Laia: crec que encara hi ha molta feina per fer. S’ha de millorar molt la qualitat de l’ensenyament musical en general, especialment la de l’ensenyament del grau elemental i mitjà. Crec que el gran problema d’aquí és que no hi ha una tradició musical tan establerta com a altres països europeus, i manca una consolidació de la qualitat i la dedicació a la música en l’educació general, començant ja des de les escoles.

Mireia: sí, hi estic d’acord. El que manca més és una qualitat en l’ensenyança musical primària, que consolidi un amor per la música, tan a nivell amateur, com a nivell professional. És aquest primer contacte de qualitat amb la música que desperta l’interés i l’apreci per aquesta, i permet que llavors, els qui ho vulguin, el desenvolupin als conservatoris.

Laia: Exactament. Una bona base és molt important, perquè aquesta és la manera de formar persones que sàpiguen apreciar i gaudir de la música clàssica, aquesta serà la futura audiència que assistirà als concerts. I òbviament, una educació de base de qualitat és també absolutament fonamental per a tots aquells que vulguin encetar el camí cap a la professionalitat. Llavors és quan realment es pot aspirar a consolidar un grau superior de gran qualitat. I no hem d’oblidar que l’ensenyament de qualitat de la música no és només crucial per tal d’acostar la música clàssica a tothom, sinó que és també, no només una de les millors vies per tal de desenvolupar capacitats intel·lectuals i sensorials vàries, sinó també una de les maneres més belles de créixer com a persona. El contacte honest amb la música enbelleix l’ànima, l’enriqueix i la fa madurar. L’aportació que la música ens fa a nosaltres és d’un valor incalculable!

Mireia: I tant! Per això crec que s'hauria de donar més importància a com fem arribar la música als més petits i a que la percebin com a tal, una eina fantàstica per a divertir-se, relacionar-se, desenvolupar-se i créixer tant a nivell creatiu com personal. A Estats Units per exemple., les escoles primàries i instituts tenen les seves big bands, orquestres, bandes diverses i tenen els seus professors particulars d’instrument. Perquè allà no existeixen les escoles de música com nosaltres les entenem, sinó que la música és una matèria integrada dins de l’educació global. Així s'aconsegueix que s'estableixi una relació natural amb la música i a partir d'aquí queda obert el camí professional per tots aquells que s'hi vulguin endinsar Tot i així, a nivell més professional tots els nous centres que estan funcionant a Espanya, ESMuC, Musikenne, Liceu entre d'altres estan obrint nous paràmetres que permeten per fi donar resposta a les necessitats que demanava la societat musical d'avui en dia i crec que en aquest sentit s'ha de fer un balanç molt positiu.


La "música escurabutxaques" es a dir, aquella en la que hi inverteixes molt més que el que et dona a canvi (hi ha moltes variables es clar, depenent de cadascú), en la que hi inclouria la música dels circuits comercials del mainstream, creieu que arriba més a un públic jove massiu pel missatge immediat i i que alhora, aquesta immediatesa acomoda els hàbits d'escolta d'aquest públic que ni es plantegin posar-se a escoltar una peça amb uns paràmetres com els de la "musica clàssica"? O creieu que es un problema de la jerarquia social que ha assumit cada tipus de musica? O potser un problema de l'estancament comunicatiu a nivell social de la "música clàssica"?

Mireia: Partim de la base que tant la música clàssica, com el jazz, com la contemporània, el flamenc, o etc, etc, potser són músiques minoritàries ara, però no per això hem d’oblidar que cada una d’elles, en el seu temps i lloc de naixement, no deixaren de ser música popular, escrita per i pel poble. És a dir, no és un problema de cada tipus de música en sí, sinó del que li arriba a la societat, que tendeix a consumir el que té més a l’abast. Avui en dia, el més fàcil és arribar a casa petat de treballar i posar la tele. I només cal veure quins programes són els què tenen màxima audiència....

Laia: Exactament. No crec que el problema sigui de la música rock o pop. Òbviament, un mateix pot gaudir de molts tipus de música diferents i, sempre i quan aquesta tingui qualitat, escoltar música diversa és sempre un gran enriquiment! També hi ha molta qualitat en molts altres tipus de música que no sigui la clàssica! Ni la europea: Ligeti estava fascinat pels jocs rítmics d’alguna música africana…La qüestió és que moltes vegades no que no hi ha qualitat, sobretot en molts circuits comercials, i aquest és un problema social que es mossega la cua. Com deia abans, crec que el motiu del creixent desinterès per la música clàssica és l’enfocament cada vegada més superficial i fàcil que té la societat actual. No crec ni que sigui un problema de jerarquia social, ni d’estancament comunicatiu. Primer de tot, la música clàssica no és pas elitista! Està a l’abast de tot aquell que ho vulgui, i el que fa que la gran massa de gent no s’hi interessi és la manca d’aquesta educació general de qualitat que ensenyi a tothom a saber apreciar la música clàssica, i l’entorn social actual, que cada vegada és més buit, i s’interessa menys per la cultura en general. I per això crec és molt important que cadascú aporti el seu gra de sorra, des de la sinceritat amb un mateix, el treball honest i de qualitat i un esperit positiu i lluitador.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!