Entrevista amb Lorin Maazel

Màrius McGuinness 19-01-2007

Lorin Maazel, qui després de més de 60 anys al cim de la seva professió, ja ha assolit amb escreix la categoria de mite de la direcció del segle XX. L'entrevista es va realitzar durant la breu pausa d'un assaig a l'Auditori de Barcelona on Maazel dirigia l'Orquestra Filharmònica Arturo Toscanini en un programa que incloïa les simfonies 2 i 3 de Johannes Brahms.

Que recorda del seu encontre amb Arturo Toscanini?
Jo tenia onze anys i vam tenir un encontre molt breu: ell va venir a un assaig, suposo que per curiositat, per saber de que era capaç un nen d'aquesta edat i va semblar prou satisfet. Va posar-me la mà a l'espatlla i em va beneir i aquella va ser la darrera vegada que el vaig conèixer personalment.

Creu que als nostres dies hi ha una manca de profundització en la interpretació i l'apreciació de la música clàssica, degut, entre altres factors a l'excés de competència, competitivitat i especialització?
Es molt difícil per a un músic jove (director o intèrpret) deixar empremta perquè cada vegada hi ha menys gent que entén la música clàssica. Hi ha més gent que l'escolta però menys gent que és realment sensible cap a aquesta, perquè cada vegada hi ha menys gent que toca instruments i que fa música clàssica a casa seva. Fa 150 anys el públic estava format per gent que solia tocar algun instrument i que coneixien i eren especialment sensibles cap a la música. Avui la gent escolta música (clàssica) per diverses raons, però molt rarament perquè toquin un instrument. Hi ha molts amants de la música clàssica, el que els francesos anomenen melòman, el italians tifossi i nosaltres fans, són molt intel·ligents i molt erudits, això es cert però per altres motius: perquè han llegit sobre música o perquè han escoltat molts discs. Però les audiències de fa 150 anys sentien la música de manera molt diferent perquè la recreaven amb les seves pròpies mans, era un món diferent. Així doncs, l'artista jove que intenta fer-se un camí en el món de la música, estimant-la i interpretant-la de la manera que ell creu que ha de ser interpretada, té molts problemes perquè la gent no busca la individualitat, no busquen el geni, busca quelcom que els faci sentir còmodes que normalment vol dir algú que no és especialment talentós. La gent té tendència a comparar-se amb els altres, ens hem convertit molt competitius, com ha senyalat abans, en comptes de prendre consciència que una vocació o una professió es quelcom que un s'ha de prendre molt seriosament i dedicar-li la vida d'un. Així, el món s'ha dividit entre els professionals i els que es beneficien per l'exercici d'aquesta professió i en el cas de la música aquell que se'n beneficia es el melòman, que hauria d'estimar, honrar i respectar l'intèrpret i no n'hi han hagut gaire d'aquests darrerament. Però sóc optimista perquè darrerament l'aproximació a la música ha canviat i la gent poc a poc comença a escoltar-se a aquells artistes que tenen alguna cosa visceral i intuïtiva a dir.

Entén que la humilitat es un element essencial en a qualsevol intèrpret?
Humilitat? Sense això no pots fer música, de fet, perquè com intèrpret ets allà com un servent, estàs per servir a la música.

Sí, però molts intèrprets no ho entenen així.
Em temo que no, però jo he après ha respectar els grans compositors vius i quan dirigeixo els grans clàssics tinc el convenciment i el deure de servir-los.

El paper de l'intèrpret en els darrers 100 anys ha estat una mica sobrevalorat. Se sap que, sense mai admetre-ho, està alterant el text, però el fet es que la música es l'únic art en el que interpretació significa recreació. D'aquí que molts intèrprets es prenen la seva missió de servents que dèiem abans amb excessives llibertats i excessos. Entén que per damunt de l'intèrpret i del compositor ha de prevaler sempre la música?
Be, el compositor compta amb l'intèrpret per que clarifica què roman al darrere de les notes mateixes. Perquè va el compositor va escollir un Fa sostingut i no un Fa natural? El motiu es molt complex sovint de caire harmònic, melòdic o temàtic, però molt sovint cap d'aquests, sobretot si estem parlant d'un gran compositor, ja que aleshores es una raó purament musical, simplement ha de ser aquella nota i no cap altra. Si el compositor és un geni va sentir que així havia de ser i durant el procés el com hauria d'ésser interpretat s'hauria de percebre intuïtivament per un intèrpret amb molt de talent. Estudiar i analitzar una obra ajuda, sens dubte, però al cap i a la fi es el que un sent visceralment, intuïtivament sobre una música el que fa que aquesta cobri vida. I d'aquesta manera estàs respectant les intencions del compositor molt més que simplement dir: oh! vaja! el compositor va indicar mezzo piano aquí, com si mezzo piano (per posar un exemple) fos un valor absolut. Mezzo piano tan sols té valor en un món purament relatiu en conjunció amb molts d'altres elements, com ara qui està tocant aquell instrument? En quina orquestra? En quin auditori? En quina època de l'any? En quin grau d'humitat? Així doncs, aquest mezzo piano experimenta centenars de variacions i si tu no ets sensible a aquestes i creus que mezzo piano es una espècie d'absolut que ha de ser observat per damunt de tot, aleshores no ets un músic, ets qualsevol altra cosa, excepte un músic. I els compositors detesten això, els compositors de veritat. També hi ha compositors que no són músics son organitzadors de notes. Simplement fan dissenys com Miró, per exemple. Ho pots penjar a la paret fins i tot queden estupendament, però no és música.

De quina manera l'ha ajudat la seva experiència com a director per a realitzar-se com a compositor?
Suposo que degut a l'experiència que he adquirit com a director he estat capaç de ser creatiu amb certes sonoritats. Són sons que jo sento dins meu i que sé que són realitzables degut a la meva experiència com a director. No hauria estat capaç de composar la música que faig si no hagués estat director, de ben segur.

Per establir una relació llarga i fructuosa amb una orquestra, vostè que ha estat durant alguns períodes breus en diverses (Cleveland, Pittsburgh o BRSO, etc.), quins factors considera essencials per que aquesta es pugui dur a terme?
El factor principal és el respecte mutu. Els músics han de respectar el director però aquest no pot obligar-los a respectar-lo, s'ha de guanyar el seu respecte. Per una altra banda el director ha de respectar la honestedat i dedicació dels seus músics, d'una professió especialment difícil, la de músic d'orquestra. Així doncs, si el director respecta els seus músics i els tracta amb humanitat i d'una manera adequada al seu talent i dedicació, només així podrà extreure'n el millor.

Desprès de més de 50 anys interpretant moltes de les mateixes obres del gran repertori, com s'aconsegueix mantenir-se allunyat de la rutina en l'aproximació a unes obres interpretades tantes vegades?
Jo sempre he estat de l'opinió que la música, la gran música, és tant excepcional com el mateix dia de la seva composició: si tu te'n canses el problema ets tu, no la música. Així doncs no atribueixo a la música la meva pròpia fatiga i si crec que m'estic cansant d'una obra deixo d'interpretar-la i hi retorno al cap d'un temps. Per exemple; Brahms, sempre trobo la seva música inspirant cada vegada que la interpreto que és com si fos la primera vegada.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!