Entrevista amb Lourdes i Luís Pérez Molina

Pere Andreu Jariod 19-01-2007

Un duet, dues personalitats

Lourdes i Lluís Pérez Molina són dos germans que fa més de vint anys que actuen junts arreu, interpretant música per a dos pianos i per a piano a quatre mans. Aquests dies són notícia perquè ofereixen el Concert per a dos pianos de Mozart, K.242, a Terrassa i Barcelona, amb l’Orquestra de Cambra de la Unió Europea.

Quines altres activitats musicals feu al marge del duet?
Lourdes Pérez Molina: Estem compaginant l’activitat concertística amb la pedagògica. Jo, per exemple, treballo a Sant Cugat i algunes hores al Conservatori del Liceu i ara, últimament, estem treballant la música de cambra a l’ESMUC.
Lluís Pérez Molina: Jo també estic a Badalona i a l’ESMUC. Les classes les fem a la tarda i els matins els dediquem a estudiar. Tenim dues professions que es complementen: ensenyar i fer d’intèrpret. L’ensenyament et fa tocar de peus a terra.

Quants anys fent música junts?
L.P.M.: En deu fer uns 22 ó 23. En aquella època estàvem al Liceu i vam començar a fer cambra junts a les classes del Conservatori. Joventuts Musicals ens va oferir participar en un dels cicles de concerts que feien de joves intèrprets, vam actuar, vam tenir un gran èxit i ens van animar molt. Després van venir els concursos, projectes a l’estranger...
Ll.P.M.: ...i ens ha servit per descobrir el repertori. És un repertori que s’utilitza molt a la vessant pedagògica però que és molt interessant i que hem anat coneixent al llarg d’aquests anys.

El concert que fareu al Palau l’heu escollit vosaltres o us l’han proposat?
Ll.P.M.: Ens l’han demanat. Per la formació que portava l’Orquestra que era molt de cambra, demanava que el concert de Mozart fos aquest en Fa i no el de Mi bemoll.
L.P.M.: És una obra que coneixem bé i que ja havíem tocat. Tot i ser la versió del mateix Mozart del concert per a tres pianos, no influeix, perquè està molt ben transcrit i perquè una de les parts era molt senzilla.

Tocar al Palau ha de ser especial...
L.P.M.: Ara perquè hi ha l’Auditori però per molts músics de la nostra generació tocar al Palau representava una fita. Per a mi és especial, fins i tot més que l’Auditori.
Ll.P.M.: Tocar al Palau és diferent: en altres sales et sents com més relaxat perquè potser no tens la gent que et coneix i que espera molt de tu...

Aquest mateix programa el presenteu també a Terrassa...
L.P.M.: Sí, el fem tres dies abans. Els assajos seran al Palau. Va bé rodar les obres perquè no tenim l’oportunitat de tocar cada dia amb una orquestra.

Millor piano a quatre mans o dos pianos?
Ll.P.M.: No es pot triar: són diferents i tenen repertoris diferents. A mi m’agrada la varietat i els dos repertoris es complementen bé.
L.P.M.: Sense dir autors, jo diria que el repertori a quatre mans sembla més fàcil però en el fons és més delicat, més incòmode i et sents més limitat. Tocant amb dos pianos et sents lliure, poderós i capaç d’arribar a unes dimensions sonores més grans que amb un sol piano. La gràcia està en compaginar-ho.

Al nostre país els duets de pianistes no acostumem a veure’ls gaire en cicles de concerts. Recordo el duet Colom-Deleito, Lama-Cabruja... Per què?
L.P.M.: Sí que hi ha grups esporàdics. Els estables, però, acostumen a tenir un vincle familiar. Has de compartir una mateixa idea musical a partir del diàleg i això no és fàcil. El 95% dels duos que vèiem en els concursos eren familiars. Serà que falten més cicles de música de cambra...
Ll.P.M.: Sembla que és una formació que no té gaire bona reputació al nostre país. Quan viatges fora t’adones que sí que n’hi ha molta tradició, fins i tot de concursos. Aquí potser sí que n’hi ha menys...

Feu recitals de manera individual?
L.P.M.: Ja es prou difícil fer-te un nom en el món de la música i el nostre és de duo! Vam fer coses al principi amb Joventuts Musicals però artísticament sempre hem funcionat com a parella... A vegades hem acompanyat cantants o format part d’algun grup de música de cambra.
Ll.P.M.: Som una formació però amb dos repertoris. Això és difícil de compaginar amb altres repertoris, sobretot si fas classes.

Quin és el secret per mantenir un duet estable com el vostre durant tants anys, sense cremar-vos?
Ll.P.M.: Com tots els germans sempre hem de discutir. Som diferents en la manera de fer i en la manera de treballar però, tot i els conflictes, la diversitat d’idees sempre enriqueix. El més important és l’amor per la professió, que en aquest cas forma part de la nostra vida...
L.P.M.: Mirar de ser pacients... Els dos volem fer les coses a fons i seriosament, però hem de ser capaços que la interpretació final tingui les dues personalitats. Hi ha èpoques, per exemple a l’estiu, que hem d’estar constantment canviant de programa, i això cansa. L’amor per la música però és el que ho fa superar.

Quan toqueu us agrada fer sempre la mateixa part o aneu canviant depenent de l’obra?
Ll.P.M.: Normalment sempre canviem. Hem de poder fer les dues parts i conèixer la part de l’altra, és l’única manera de tenir un concepte global del que és l’obra. Encara que no la tinguis igual d’estudiada que la teva part el coneixement hi és...
L.P.M.: Intentem que la cosa quedi equilibrada. El que fem nosaltres d’intercanviar les parts no ho acostumen a fer la majoria de duos. Ho hem fet sempre, ja des dels començaments.

Digueu-me compositors que hagin escrit molt bé per a piano a quatre mans?
Ll.P.M.: Schubert seria el mestre de la música per a piano a quatre mans, ... Brahms, Mozart o Dvorák. També els francesos i la música del segle XX...
L.P.M.: Stravinski és un compositor molt efectista però també molt difícil. El mateix passa amb Liszt.

... i per a dos pianos?
Ll.P.M.: Si anem a la música del segle XX, hi ha compositors que potser no són molt coneguts però que són molt interessants, com Martinu.
L.P.M.: Jo potser diria Rakhmaninov o Brahms. També esmentaria Bartók... i Saint-Säens, que té un munt d’obres per a dos pianos molt ben escrites.

Heu estrenat obres de compositors catalans i tocat repertori clàssic, romàntic i contemporani. Amb quina època us sentiu més identificats?
L.P.M.: Ens movem sobretot en el segle XIX però personalment m’agrada tocar obres de compositors contemporanis que hagi conegut personalment: Homs, Taverna Bech, García Morante, Balsach o Olaf Sabater. El que intentem fer, sempre que és possible, és incorporar una obra del segle XX al començament de la segona part. És una manera d’educar el públic i un compromís que tenim amb la música dels nostres dies.
Ll.P.M.: L’experiència d’estrenar obres de compositors vius crea un contacte molt directe amb ells, i t’ajuda a veure que els compositors no són tant rígids com puguin semblar en una partitura. Ells són els primers que volen que es vegi la teva manera d’interpretar aquella obra.

La vostra ha de ser una relació ben especial perquè suposo que tot i ser germans teniu inquietuds diferents. Què passa quan un dels dos no li ve de gust fer una obra i a l’altre sí?
Ll.P.M.: En gustos musicals coincidim bastant. A vegades el que ens costa és decidir quan volem fer les obres...
L.P.M.: Intentes convèncer l’altre perquè li vingui de gust una determinada peça. En aquest sentit intentem ser una miqueta flexibles...

Projectes de futur?
L.P.M.: Tenim actuacions a Sabadell, Sant Cugat, algun festival d’estiu a Catalunya... i alguns concerts que hem de fer a Colòmbia.
Ll.P.M.: Estem intentant moure el tema discogràfic, a veure si podem fer més gravacions...

Hi ha alguna obra que encara no hagueu fet i que en un futur us agradaria fer?
Ll.P.M.: Ens agradaria molt fer la versió orquestral de la Sonata per a dos pianos i percussió de Bartók, una peça que no es programa gaire perquè la part orquestral és rítmicament molt complexa. Seria un projecte important.
L.P.M.: Jo més que fer una obra concreta seria el projecte de poder tocar més amb orquestres. Aquesta seria la il·lusió... però no depèn només de nosaltres.

...I alguna sala on no heu tocat?
L.P.M.: No hem tocat mai a l’Auditori Nacional de Música de Madrid i m’agradaria. Hem tocat en altres sales però mai a l’Auditori, i això que el públic madrileny sempre ens ha acollit molt bé.
Ll.P.M.: A Viena, que és com el niu de la música, poder tocar un repertori Schubert, per exemple, seria també molt maco.

Com veieu la música al nostre país?
L.P.M.: Jo penso que en aquest moment hi ha una gran diversitat i tendències diferents a la música que s’intenten barrejar. Jo crec que això a vegades crea una mica de confusió. Jo crec que la música clàssica ha perdut terreny, tot i que hi ha més sales, no hi ha més gent que vagi a concert. Hem de fer encara molt treball a l’educació... Les sortides a nivell professional crec que tampoc han millorat tant...
Ll.P.M.: Jo vull ser optimista. Si mirem dues dècades enrere, no hi havia l’Auditori, ni l’ESMUC. Avui en dia la joventut té moltes més facilitats, té al seu abast un professorat molt més preparat. Crec que el nivell musical del país ha pujat... Hi ha molts més mitjans...

On us veieu d’aquí a 10 anys, musicalment parlant?
L.P.M.: Jo penso que d’aquí a 10 anys potser tocarem una altra vegada al Palau -com que toquem de 10 en 10 anys!- i tindrem més maduresa i, mirant enrere, valorarem que haurem fet cada vegada concerts més importants.
Ll.P.M.: La vida que portem és la que desitjo: fer projectes nous, anant a més, però a la vegada essent realista.

Més informació: http://www.perezmolina.com

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!