Fixant-se en els grans

Abel Cruz Ayuso 16-04-2008

Shout Out Louds

Per a alguns són una promesa; per uns altres, uns imitadors; I per la resta, un grup independent honest amb bons temes i el que cal per arribar a tenir un èxit, sinó massiu, sí considerable. I no són la típica promesa “indie” com són la majoria de nous grups independents anglesos (The Kooks, The Wombats, The Feeling, Kasabian o Young Knives), els quals tenen una repercusió mediática enorme quan en realitat són mediocres, essent benèvol. En canvi, Shout Out Louds, sense efectismes i amb més d’honestedat, es mostren més sòlids i genuïns, tot i fer concerts una mica justos, com el que van oferir al Razz 3 de Barcelona. Vam poder conversar amb l’Adam Olenius (veu i guitarra) i en Carl von Harbin (guitarra i veus) sobre el seu nou cd “Our Ill Wills”, de final de 2007, Distrubuit a Espanya per Sinnamon.


Gràcies per tornar a Barcelona!!
-¿?¿?

M’agrada que vingui gent de fora a la meva ciutat, és gratificant...
(Adam) De res home. Sempre hem fet bons bolos aquí. Me’n recordo del de Razzmatazz 3, fara un any i escaig. Hàviem estat un mes i mig de gira i tot i venir el dia del concert i anar-nos al dia següent, va ser com trobar un oasi al desert, vam carregar les piles i el record que tenim és molt bo... M’agradaria venir de vacances, però ja veurem quan perquè el grup absorbéis una gran part del meu temps...

El vostre nou disc, té reminiscències del pop dels 80 i jo diria que dels Cure o dels Smiths...
(Adam) No ens vàrem fixar en cap dels dos grups mentre gravàvem perquè escoltàvem molts música i molt diferent – grups petits, molt alternatius - però, sí que és cert que hem crescut amb aquest tipus de música i els hem escoltat molt al llarg dels anys. Amb la qual cosa és imposible que, amb el tipus de música que fem, no estiguem influenciats per ambdós grups... És com ser fan del Heavy Metal i que no t’agradin Iron Maiden o Metallica...

El millor de tot és que no sembla una copia sinó, més aviat, un homenatge a aquest tipus de música...
(Adam) Sí, el que més ens preocupava era transmetre aquesta sensació d’optimisme, lluminositat i melodía, sense copiar de manera literala als grups que has anomenat. Ens vam inspirar en la manera que tenen de comunicar i d’explicar el que senten. Volia veure si podia expresar allò que em van fer sentir el primer cop que els vaig sentir... A més la meva veu s’assembla una mica a la d’en Robert Smith...

Sí, sobretot quan en Robert canta més calmat...
(Adam) Sí, més o menys... Perquè el que és curiòs d’això és que jo volia cantar com ho feia en Neil Young (rialles)... Vaig començar a cantar sense tenir-ne ni idea i m’agradava el seu registre tan agut...

Perquè hi ha aquesta dualitat al disc de música optimista amb unes lletres reflexives i, sovint, malenconioses?
(Carl) Crec que al nostre grup això ve una mica pel nostre entorn. Els suecs som una mica experts en la malenconia. Les coses poden ser bones o dolentes, no és res de nou però, sembla com si noslatres tinguèssim una mescla estranya d’ambdós trets, l’optimisme i el pessimisme en una proporció estranya...
(Adam) I quan escric les meves lletres, de vegades sento que he de treure les meves preocupacions fora de mi i la música enérgica que toquem, sovint m’ajuda a plasmar les meves inquietuts i a replantejar-me les coses. I m’agrada el constrast del que fem.

Una de les frases que em venen al cap és “no hi a futur”
(Adam) Sí però no en el contexte punk, (rialles)...

Val, però com a mínim tindràs esperança...
(Adam) I tant, hi ha esperança a cada tema. Però entenc que el contrast pugui ser sorprenent, de vegades... D’altre banda, recomforta saber que, com a mínim, hi ha somnis i hi treballes per aconseguir-los... No és que em vulgui posar dramàtic, però les cançons d’aquest disc es van escriure en un periode de temps similar i semblen més anotacions en un diari, coses que escrius perquè et plantejes com madures, com t’afecten les coses... No és molt original però crec que les lletres tenen una certa autenticitat i honestedat perquè parlo d’aconteixements reals, no m’invento res i em puc expresar amb més èmfasi. I això la gent ho nota.

Sembla que, parlant de la música en sí mateixa, hi ha molt d’espai, com si ho haguèssiu gravat en un estudi gran o en una habitació gran. És així perquè volíeu tenir les seccions de corda que empreu en el disc o aquests trets i detalls van sorgir mentre gravàveu?
(Carl) Volíem que el disc fos cinemàtic i... Grandiós, amb aquesta mena de so “Spector”, amb molt d’espai, amb immensitat, amb un gran marge per a la producció, que no fos compacte...
(Adam) Van enregistrar el disc en aquest preciós estudio d’Estocolm, Atlantis, un lloc antic on han tocat molts grups. És un lloc que permet que certs instruments, com la bateria, sonin densos i alhora expansius. La majoria de cançons les vam tocar en directe i mantenten aquesta atmosfera. I les lletres, s’han adaptat a aquest entorn, com la de “South America”, que té una certa inspiració en l’ambientació de “Carmen”, així, molt... Capaç d’omplir un gran volum, un gran espai... En acabar el nostre darrer tour, ens van adonar que ens venia de gust fer música més rítmica, més melódica. Tot el que tocàvem a les proves de so i, sobretot, com ho tocàvem anava en aquesta direcció.
(Carl) Tot apuntava a fer un tipus de música més... Somiadora, per dir.ho així... I la veritat és que sona molt bé, pel meu gust, menys rígid que el primer disc,...
(Adam) Sí i a més, es nota que tenim més confiança en la nostra habilitat i en aquesta nova gravació hem tocat amb més tranquilitat... I tota la feina d’incloure els detalls que hem utilitzat i com els hem volgut emprar ha vingut, en la meva opinió, perquè ens sentíem més confiats i sabíem com introduir noves coses a la música, sense carregar-la en excés...


La música del disc acostuma a emfatitzar les lletres, però la sensació que dona és que, el pes dels temes el porta el grup. És a dir, la música no és només un acompanyament de les lletres...
(Adam) Estic molt orgullós de com hem fet d’aquest disc, una obra molt conjuntada, especialment el darrer tema “Hard Rain”, és una cançó amb una força col•lectiva molt gran, on tothom hi canta, un tema molt dens i fort. Hem volgut fer patent que som un grup, no una suma de músics. Hem viscut una època de canvis dintre del grup, a nivell general i particular i això ens ha permés d’enfortir les nostres relacions. I les ganes de tots els que hi som, també m’han inspirat a l’hora d’escriure...

I suposo que aquesta unitat, us ha permés de fer la transcisió del disc al directe de manera més suau...
(Carl) Sí, no comptem amb tots els instruments que surten al disc (cordes, etc) i en no tenim mans per a tot quan toquem en directe, ha estat qüestió d’arranjar la música dintre de les nostres possibilitats sobre l’escenari...
(Adam) La prioritat que tenim és demostrar-nos a nosaltres mateixos que podem tocar el disc... De tant en tant, tenim convidats a l’escenari, però sentir-nos confiats per a poder tocar els temes nosaltres mateixos com Déu mana i que la gent se senti tan satisfeta com quan senten el disc és fonamental. I si quan acabi la gira, veiem que ho hem pogut fer, em sentiré molt satisfet...


Molta gent ha comentat que el vostre productor és en Bjorn Yttling, dels famosos Peter, Bjorn And John. No us molesta que hi hagi gent que us conegui més per això que pel vostre art?
(Carl) M’agrada això de “el nostre art” (rialles)...
(Adam) Al contrari. Em sento afortunat que haguem fet aquest disc amb en Bjorn. En el moment de fer el disc, el grup d’en Bjorn encara no era tan famós. Són el típic exemple de grup que durant anys han fet música sensacional però que no acabàven de tenir el reconeixement que mereixien. És un gran productor. Ara, de vegades es posa una mica “xulo” (rialles), però hi ha molt bona relació i m’agradaria tornar-hi a treballar.
(Carl) En John, com sabràs ha tocat la bateria al nostre disc... Bé, més aviat, feia dues tonteries i la resta del temps se’l pasava xerrant (rialles), però ens va ajudar en certs moments...

Per acabar, el vostre tour és molt llarg. Als EUA, per exemple, feu 24 dates, tantes com els mencionats The Cure a la seva gira actual. Ja us aguanteu els uns als altres al final de la gira?
(Es miren entre ells i gairebé a la vegada diuen): No (rialles)...
(Carl) Som vells amics i tot i que de vegades és dur perquè són moltes hores junts, viatjant, compartint hotel, tocant, tenim clar que ens hem de comunicar, que si hi ha algun problema, ho hem de parlar amb calma i no deixar-nos emportar pels nervis...
(Adam) A la gira, estem junts tot el temps i és normal que, alguna vegada, algú de nosaltres faci alguna cosa diferent al que fa la resta - fer un volt, llegir, escoltar música, etc...
(Carl) Vivim en un autocar i t’acostumes a estar amb el mateix grup de gent durant tot aquest temps i ens ajuda molt el fet de saber que som bons amics i que, per damunt de tot, ens preocupem els uns dels altres. I de vegades, és fascinant i alhora estrany de veure la bona relació que encara hi ha entre nosaltres...

I com us recupereu quan acaba una gira?
(Adam) Per a ser honest, em sento una mica trist quan acaba una gira, durant els primers dies. El fet d’arribar a casa i veure que els teus amics de sempre tenen una vida, diguem-ne, normal, amb una feina o una estabilitat del tipus que sigui, és una mica depriment (rialles)... Et sents com un adolescent a l’estiu, quan no téns res a fer. En el meu cas, no em puc estar així i sempre miro de fer coses, tocar, escriure, el que sigui, mantenir-me ocupat. Perquè sinó, m’agafaria un atac de nervis (rialles)...

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!