Guillermo Klein, nous horitzons musicals

Aníbal Martínez 16-01-2007

Un dels millors jazzistes made in Barcelona

"Aquells que estimen la comoditat mai buscaran allà on no la puguin trobar”
“Només el moviment genera moviment”


Arnold Schönberg

Arnold Schönberg es considerava l’home que va fer el treball dur. Tenia la sensació que havia d’existir algú que trenqués amb l’harmonia, i li va tocar a ell. El món occidental estava i està tancat en el sistema tonal. Ell havia de mostrar altres sistemes… havia d’obrir els ulls cap a altres horitzons musicals...

Era la seva feina o disfrutava?
Igual a Schönberg no li va agradar fer el treball brut. Segurament no. Però algú ho havia de fer. Aquesta sensació la tinc amb alguns temes meus. Els vaig fer sense que m’agradessin del tot, però el que em va agradar és haver-los acabat. En realitat aquests temes són els que més em van ensenyar.
Com va dir Schönberg: “allò incòmode és el que t’acaba ensenyant”. Moltes vegades, el que és nou, lo innovador, el que aprens per primera vegada, no el pots controlar bé, no acabes de definir-lo, per això és incòmode. En la comoditat hom cerca només el que està estèticament correcte. Les coses que superficialment no estan acceptades en el rerefons són les quals acaben innovant, generant saviesa. Són les que acaben transcendint.
El que em passa amb Schönberg és que ell va trobar un sistema tan complex, tan profund, que va haver de reafirmar-lo, que argumentar-lo amb paraules per a poder-lo explicar. Altres compositors no han tingut necessitat d'això.

Com apliques això alhora de compondre?
El treball de compondre, quan un és constant, s’assumeix de bones a primeres el no saber gens. Tampoc interessa saber, ja que si “saps” ja ets vell, ja és una mica el que es va fer… No saber és part del treball, és l’assumir que una gran part del procés de la composició és de naturalesa incontrolada. És com quan escoltes música… tu escoltes en cançons canvis que ja els predius. Això es fa perquè s’accepti, perquè entri sense problemes, perquè sigui reconegut i assimilat de manera ràpida.
Resulta atractiu connectar-se a aquest “no saber”, i està bé encarar-se, oposar-se a aquest “no saber” per a connectar la teva música amb el món exterior, per a saber com sona. Barallar-se amb “el no saber” d’un. Acarar les teves idees amb el món. Un pot estar fent rodar les seves idees però tancat. Quan les acares et pots adonar que no valen gens.

I quan arribes a poder “saber”?
En el fons, la música feta de debò, amb el cor, duu implícita una veritat més enllà de l’estètica. Ho pots contar malament, que no agradi o que ningú la vulgui comprar. Però la teva música tindrà una veritat. Això és el que importa. El fet d’aprendre sistemes no és més que formalismes, i un busca veritats. Veritats universals. Hi ha dos o tres temes que tinc que són veritats. Poden agradar o no agradar, però són “les meves veritats sonores”.

La sensació que tens dels teus temes és que sempre és el mateix però que ho vas perfeccionant una vegada i una altra?
Vaig llegir una entrevista a Spinetta. Ell deia que havia intentat sortir-se de si mateix i que amb això només havia assolit aconseguir altra definició de si mateix.
Hi ha molts músics que fan un poc de tot però que en realitat no fan gens. Els que de debò “queden”, els que sobreviuen a l’oblit són tipus com Schönberg i Spinetta que van captar l’emotivitat de la música. Es tracta de dos músics molt prolífics amb una línia musical molt clara.

Com a compositor, que és el que trobes que és més complicat?
El difícil és combinar el camí emotiu de cadascun amb la realitat de la música. Anar a la teva. Això és el realment difícil. El difícil és tenir l’adreça emotiva i poder viure de la música sense cremar-te el cap.

En la teva faceta de professor, quin és el teu sistema d’ensenyament? Recordo una experiència en un aplec musical amb un músic africà. Havien molt bons músics i de molt renom. Entre ells un africà de Moçambic. Tocava percussió i saxo soprano. Amb el soprano era espectacular. En la reunió diària cadascun dels músics proposava un tema. Ell va tocar un tema molt complex rítmicament. Li vaig demanar que fes una classe sobre un tema. Ell va acceptar, va agafar el saxo i es va posar a tocar. No va parar. La música és música. S’aprèn escoltant. No va parar. Ho tocava cíclicament, per a que tot el que no trobessis en una tanda ho poguessis entendre en la pròxima. No es tractava d’una intel·lectualització de la música, sinó d’una comprensió musical pura i dura. Existeix una intel·ligència musical, com existeix una pictòrica o poètica. D’això es tractava. Em va impactar aquesta manera d’entendre tant la música com l’aprenentatge. Ell va aprendre així, per tant ensenyava així. No havia teoria de cap tipus, només percussionistes tocant i tot el món imitant el que feia el mestre. Gens de teoria, només “moviment que genera moviment”. Això és el que a mi m’agrada plantejar en una classe. Transmetre l’experiència del que un creu. El que m'agrada transmetre és bàsicament experiència. Tocs el que toquis, el que un pot transmetre és la seva experiència, no conceptes rígids.
Hi ha gent que li agrada sentir-se volgut… a mi m’agrada sentir-me útil. És per a mi la sensació més poderosa de totes. Amb la música em sento útil. Per això m’agrada tant. Tant debò els meus alumnes poguessin desenvolupar totes les seves virtuts musicals, totes les seves veritats. Tenia un alumne que tocava molt malament… ni estudiava. Li vaig dir que toqués una mica el que toca casa seva i em va tocar la marxa nupcial. A ell li agradava tocar temes famosos, temes populars com “carros de foc”… gaudia tocant aquestes coses, i al seu al voltant també. Per això ho feia.

Trobes que el jazz es troba en un bon moment musical a Catalunya? Existeix una falta de creença. La gent fa música per a cercles musicals. Està complicat. I més ara que hi ha pocs llocs per a tocar. Escasseja la gent que crea en la seva música. Escassegen les veritats musicals en contraposició amb una abundància de voler agradar, de voler entrar en els cercles musicals. Aquests nous temps generen músics que creuen ser teorètics, no músics, que creuen que es pot ensenyar música sense tocar-la. En un entorn on existeixen molt pocs llocs on posen en pràctica el que un creu, existeix molta gent que creu més a ser mestre i abandona el voler ser músic! (riures).
Tots els músics som mestres. Tots hem estat alumnes. Tots som mestres el mateix que som alumnes.
Qui és mestre per a treure’s una mica de diners no dura molt. Per això sempre és necessari parlar des de la veritat musical. Trobar una veritat musical que vagi més enllà de l’estètica. Aquest és la qüestió.
En estar tot tan delimitat, el respecte per les formes es tradueix en la música. Aquí a Catalunya es parla molt de l’avantguarda… s’escriuen molts articles sobre el tema… però jo encara no he vist gens referent a això. L’única cosa, el que em va semblar… és “La Fura dels Baus”. En el camp musical no he vist gens.
Jo per a ser feliç necessito fer temes i escoltar-los, necessito tocar seguit! Jo no em considero ningú. No tinc problema a tocar totes les setmanes. No sóc ningú. No he d’aguantar el pes de ser jo. No tinc el problema de tocar totes les setmanes per la “porta” (cobrar per taquillatje).
A Buenos Aires i Nova York es toca per “la porta”. En alguns llocs de Nova York es cobra caché, però en la majoria per “la porta” o passant “la gorra”…

Però... com trobar aquesta veritat?
Quan hi ha música que te l’escoltes amb en cor no trobes el seu esquelet, però si l’analitzes fredament te’n adones que existeix. Quan ets jove això és fàcil que et passi. “Police”, per exemple. La seva música la tenim dintre, en el cor, sense adonar-nos i en tots els seus elements musicals. En una festa, a Belgrano (un barri de Buenos Aires), en un equip de música sonava Synchronicity. Totes les noietes es trobaven recollides al fons de l’habitació. Però jo em vaig quedar al costat de l’equip, posant una vegada i una altra Synchronicity. Molt complex rítmicament. Em va impactar. Més tard em vaig comprar el disc. Que ens passa? Per que tota la música d’abans és la millor per a nosaltres? Sempre que pensem en bona música és la que ja s'ha fet. No serem nosaltres que som de naturalesa massa romàntica?

(de fons sona “Grisel”. Tango de Gardel versió de Fito Paez) (…y hoy que vivo enloquecido porque no te olvidé, ni te acuerdas de mi, Grisel, Grisel. No te olvides de mí, me dijiste, de tu Grisel, y como un loco te busqué, y ya nunca te encontré, y que amarga fue tu pena, ni te acuerdas de mí…)

Que passa amb totes aquestes músiques? Qualsevol que havia estat ídol en la nostra joventut es convertia en el millor músic del món. Això era per la música o no seria que nosaltres érem uns “pelotudos” massa enamoradissos? Això és la música que entra pel sentiment.

Cap a on flueix la teva vida?
La meva vida flueix al voltant de l’ensenyament. Gira entorn a ell. Sento que estic sent útil. Sento que està tot molt emmidonat. Però no m’agrada que gastin amb mi aquest respecte que se li té a un mestre. Amb mi no m’agrada que em tractin amb tant respecte. Respecte a la música, tampoc m’agrada que la hi tracti amb tant respecte i amb tan poca profunditat. Això és una mica que he notat que passa aquí, a Catalunya. No sé perquè però passa.

És molt boja la vida quan un es planta
La vida és una barreja de circumstàncies, una conjunció de marees entre les coses que un fa i les coses que li passen. No obstant això, mires cap a endarrere i sempre veus que has fet coses lògiques conforme tu ets.

(Sona Spinetta) (…aunque si llueve no te voy a buscar, que me muero por vos, por que no puedes olvidarme…)

Ningú va inventar res. Hi ha gent que va marcar diferències impressionants com Astor Piazolla. Són gent que inventen els desitjos sonors que la gent no va sentir encara. Són coses que encara el món no va veure, que estan en l’aire i ells les baixen. Tot el jo faig són com records d’un viatger. Coses que veig i que es van barrejant. Hi ha una veritat que va més enllà de qualsevol acord, de qualsevol estil. En alguns moments apareix aquesta veritat. Aquesta veritat és de tots. Abraçar qualsevol cosa i escriure una mica per a veure si apareix aquesta veritat. És molt trista quan hi ha gent que compon música encotillada en un estil. Llaunes de sopa sonores. M’enerven. Com si fossin Llaunes de sopa sonora!
Però imagina’t que tota la música que existís en el món fossin composicions emotives. Des de l’emoció un pot compondre, però si el que escolta la teva música no està connectat al teu canal, no hi ha gens que fer, no entendrà la teva emoció. Som tants en el món…

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!