Honestedat brutal

Joan Fontdeglòria 06-03-2007

El chico con la espina en el costado

Rubén Pozo Usieto és un jove gironí que un bon dia va decidir convertir-se en El Chico Con La Espina En El Costado. Fa quatre anys publicava un recull de maquetes en anglès, però el salt definitiu el va donar amb “Tú Rompió Mi Corazón”, ja en castellà, gràcies sobretot a la sinceritat i a la proximitat de les lletres i a melodies que queden clavades en la memòria. L’any passat va publicar disc nou, “Sol y Sombra”, on es torna a despullar, abraça la llibertat i ens acosta als bons i mals moments de la vida. Definitivament, El Chico ha confirmat les expectatives. La seva perseverança i la dels qui van confiar en ell i que segueixen deixant que covi lentament les seves cançons –el segell BankRobber– han fet possible que actualment sigui un nom reconegut i admirat tant pel públic com per la crítica estatal. Poc a poc, El Chico va creixent; esperem que es faci tan gran com les seves cançons.


Quan va néixer El Chico?
El Chico va néixer cronològicament 20 anys més tard que jo, o 25... no vam néixer junts i no ens coneixíem abans; a més, no ens havíem vist mai. Va néixer en un campanar, a Girona, en un dia molt hippie... vaig fer una cançó al campanar. Jo tocava en grups de rock’n'roll, de power-pop i fins i tot de rock en català. Fent cançons, em vaig adonar que el que volia fer no tenia res a veure amb el que havia estat fent, i allà va néixer El Chico. Coneixia el Xavi (BankRobber) fa temps, tenia una maqueta meva, va muntar la discogràfica i em va trucar per dir-me que volia treure un disc... mai m’he dedicat a enviar maquetes a discogràfiques; va ser qüestió de sort, suposo.

Pots viure de la música? Què fas quan no ets El Chico?
En realitat faig webs com a freelance amb un amic i els horaris em permeten compaginar-ho amb la música; de moment és el que em dóna per menjar. La música no dóna per viure. Quan vaig començar tenia claríssim que no volia que passés; volia mantenir la música a part perquè no li esquitxés tota la merda d’haver-t’hi de guanyar la vida... amb el temps veus que dóna molta feina i penses que igual val la pena guanyar-s’hi la vida pel temps que representa, i ara mateix estic en una posició còmoda, tinc força llibertat; ho faig pel meu compte, i penso que potser sí que valdria, m’agrada. Això del Chico és una cosa molt modesta, molt casolana.

Vas néixer a Girona, però fa uns anys vas decidir venir a Barcelona. Per què aquest canvi?
Sí, ja fa uns anys que corro per Barcelona. Jo m’he integrat a les ciutats via cultura, via concerts, i en aquest sentit Girona està una mica morta. A l’estiu encara, però la resta de l’any és complicat; no hi ha públic. Girona és una ciutat molt maca per una família amb fills... però per als joves està una mica fotut.

Als llibrets confesses que “El Chico Canta, taratera, compone, escribe, toca, graba, edita...”. Controles tot el procés d'enregistrament dels discos? Què pretens i aconsegueixes amb aquest control total del procés?
És una barreja de mania i necessitat. D’entrada aprenc coses que d’una altre manera no sabria perquè tens la necessitat de fer-ho. En el primer (“Tú Rompió Mi Corazón”) havia mesclat amb uns amics però en aquest (“Sol y Sombra”) m’ho he fet absolutament tot jo. Té la seva gràcia perquè des que comences fins que acabes les cançons no passen per altres mans. M’agrada aquest concepte. És com el treball d’un artesà on aprens i fas el que et dóna la gana: tens més limitacions però, aquest fet, al mateix temps, marquen l’estil. Sempre ho he fet així.

El primer que publiques (de títol homònim) és en anglès i té 6 cançons, i ja veig que ni el comptes... Com el valores?
Allò eren maquetes. De fet, van passar cinc o sis anys entre allò i el primer disc. Per mi el primer disc és “Tú Rompió Mi Corazón” perquè és el primer que està pensat com a disc, no un calaix de sastre on s’ajunten coses.

Parlem, doncs, de “Tú Rompió Mi Corazón”, el disc que et dóna a conèixer... El disc és, com sembla, una catarsi?
Sí; de fet, té bastant d’exorcisme. Abans també ho feia, però cantava en anglès, i en anglès no té mèrit perquè ningú no t’entén. De fet, vam incloure les lletres traduïdes, però crec que ningú fa l’esforç de comprendre’t. En canvi, cantant en castellà la gent t’entén i te la jugues més. Quan escrius una lletra no pots posar coses en les que no creguis, no pots posar “relleno”. En aquell moment no tenia grup, només un baixista (Joan Barrientos) i un bateria (Pau Checa) que eren col·legues que venien del reggae... va ser un treball d’artesania; gravat a casa i fet a poc a poc. El vaig gravar en uns 15 llocs diferents amb el portàtil on gravava les veus, la bateria...

Vas patir tan com sembla?
Com tothom, no crec que sigui una persona especialment torturada, ni trista. Sí que hi ha cert exorcisme sobre coses que em passen. De fet, crec que tothom podria fer un disc similar en un moment o altre de la seva vida.

I la seva repercussió, sobretot de cançons com “No te puedo hacer feliz”..?
La veritat és que no m’ho sé explicar, a mi m’agraden totes, procuro no posar “relleno” en els discos... quan poso una cançó en un disc m’ha d’agradar. Quan les fas, en un moment o altre totes t’agraden, però a vegades és tan simple com que és la cançó que ha sonat... es fa un vídeo, es penja a Internet ... suposo que la lletra, en el cas d’aquesta cançó, en té part de culpa. Dir “No te puedo hacer feliz” és una cosa poc habitual en una cançó. De fet, he entrat en un parell de debats en blogs on la gent debatia sobre la lletra i hi havia qui se la carregava i d’altres que s’hi sentien identificats... és com tot, quan fas 10 coses sempre n’hi ha una que t’acaba sortint millor. És curiós perquè quan vaig començar em pensava que feia música molt poc comercial, i amb el temps t’adones que potser no ho era tant.

Com és el procés creatiu de El Chico?
Només sé escriure cançons des de la necessitat. Asseure’m a escriure cançons de manera forçada no em surt, i si em surt no m’agrada el que surt. La circumstància és la que t’empeny a escriure una cançó. Fins ara sempre he fet servir aquest sistema. Després, però, tota cançó té un punt de trampa... intentes, si no exagerar, fer-la almenys més atractiva, més literària, més poètica. De fet, els artistes que m’agraden són els que m’hi puc identificar no només amb la música sinó sobretot amb les lletres, que les lletres expliquin una vida, que puguis veure què hi ha darrere de la cançó. Per això procuro fer cançons sinceres.

Ara, tu ets El Chico i la banda que t’acompanya són La Espina En El Costado (Guillermo, Abús i Aleix). Estava premeditat?
No. Ara tenim una banda... i el nom, que els inclou, va ser una mica casualitat. Vaig començar en solitari però ara és normal voler que hi hagi una mica de sentiment de grup, i el nom semblava fet a mida. Ara ja som una banda. Tot i això, les cançons les faig jo i em toca fer gran part de la feina.

Com va anar l'enregistrament del darrer disc (“Sol y Sombra”)? He llegit que el vas gravar en una masia als afores de Girona (Cal Majordom)...
Va ser una mica estrany. Em van deixar un estudi uns col·legues de Girona on jo anava per les nits, de 7 a 7, durant tres mesos. Va ser un “curro”, però és molt malaltís, fer-ho així. Va venir la banda uns quants dies a gravar i després em vaig quedar sol. Quan estàs sol tant de temps, no s’acaba mai. Vaig patir bastant... vaig perdre uns quants quilos... Quan ho fas perds el contacte amb el món perquè no coincideixes amb ningú; treballes de nit i dorms de dia i no veus a ningú... si a més estàs en un lloc on no vius habitualment.. però bé, té la seva gràcia. De fet, ja m’agrada el sentiment del patiment, el fet que una cosa costi, igual després en el disc no es tradueix però quan ho fas et sents més realitzat.

Creus, doncs, que els millors discos són fruit del patiment de l’artista?
Crec que quan estàs bé tampoc tens necessitat de fer cançons. Quan tot va bé i funciona, el que has de fer és aprofitar-ho... i que duri! Quan no passa això és un bon moment per mirar endins i és quan surten més coses.

I aprofitar els bons moments per parlar d’altres coses..?
No, no em mou. No sé si forma part de la nostra cultura... A la literatura castellana li agraden molt els perdedors, té molt de “regodearse”, d’anar forjant, de l’orgull ferit... potser per la història del país, de ser fruit d’un imperi que va caure en desgràcia... a les societats en decadència els agrada apunyalar-se. A mi m’atrau més això que una cançó feliç, que té un sentiment més pla. L’altre té més profunditat.

De fet, és el que acaba agradant més, no? Costa trobar cançons optimistes...
Per això ja tenim la música de ball, o el David Bisbal, que té el seu públic... però també acaben parlant de “mal de amores”. La música trista té molt de guarir... hi ha molta gent que m’ha dit que sentir les meves cançons l’ha ajudat en mals moments. Quan estàs bé, estàs per altres coses, i quan estàs malament, el fet de veure que algú altre també ho ha passat malament et reconforta, et fa sentir acompanyat. No crec que la música trista sigui negativa, és més, crec que la música trista guareix. A mi m’ha curat. Jo, quan estic “xungo” m’agrada posar-me discos que em fan sentir millor; la música és terapèutica.

I quan la fas?
Quan la fas, tampoc hi ha res premeditat... Potser el dia que escolti música de “viva la fiesta” em sortirà un disc així. De moment no m’ha passat... potser algun dia, qui sap... “todo se andará...”

Tornant a parlar dels teus dos discos, no sé si estàs d’acord que al segon fas el salt des del tancament d’una relació (“Tú Rompió Mi Corazón”) a un nou començament en llibertat (“Sol y Sombra”)...
És el que pretenia, però a mesura que va avançant el disc, les coses van per llocs que no pots controlar... té una mica de tot...

D’aquí el títol, “Sol y Sombra”, com a la vida, que hi ha una mica de tot...
Quan poses un títol busques alguna cosa que reflecteixi el que hi ha a dins, mires el conjunt, i és el que se’m va acudir, era l’únic concepte que em servia per resumir-ho tot.

I parlant de títols, la manca de concordança gramatical de “Tú Rompió Mi Corazón”?
D’entrada perquè m’agrada com sona, i després perquè era una cançó d’un grup “maquetero” de Sant Feliu de Guíxols que es diu La Mandra... només van fer una maqueta, i sempre m’havia semblat molt misteriós, aquest títol. En el fons, insinua el que volia dir sense dir-ho directament... si arribo a posar-li de títol “Tú rompiste mi corazón” hagués sigut per fotre’m d’hòsties! Així pots dir el mateix sense que soni a David Bisbal... o al Bustamante...

Sembla que tens bones vibracions amb aquest parell...
No tinc res conta ells; tenen el seu lloc al món. Totes les cançons són bones en el moment en què algú les sent i el fan sentir bé, i diria que ho aconsegueixen amb milions de persones. A mi no m’agraden, però si hi ha gent que se sent bé escoltant-les, és que són bones cançons. Tenen el seu lloc al món.

Et sembla justificable musicalment, doncs, el que fan?
Crec que tothom és lliure de fer el que li sembli. Preferiria que fos d’una altra manera, però ningú te el control absolut de la situació. En el fons, aquestes coses són radiografies de la societat. No dic que sigui bo o dolent, simplement així estan les coses.

Parla’m del tema triat pels lectors del RDL com la 7a. millor cançó del 2006, “Antorchas por las plazas”... per tu és la cançó estrella del disc?
En els concerts, sí. En el disc, no crec. Quan la toques en directe, notes que passen coses, però en el disc va quedar d’aquella manera... la vam gravar amb un aparell analògic i va quedar una mica "guarreta", però a mi m’agrada com sona.

I a la lletra d’aquesta cançó sembla que t’allunyes de la teva temàtica habitual; demanes que la gent surti de les seves cases... Com veus el que ha passat i està passant a Barcelona, i concretament a Gràcia?
Parlo bastant del barri, sí, però crec que en el fons no m’allunyo tant del que faig habitualment. En realitat la cançó és un context i una història. La història parla de trobar-te algú per sorpresa (per casualitat) i el context era el barri de Gràcia... La veritat és que Barcelona necessita una mica de barreja... ara que hem girat per Espanya, per exemple, quan hem estat a Madrid, vam veure gent de totes les edats i de totes les tipologies a les places, carrers i bars barrejada. En canvi, aquí a Barcelona està tot molt més compartimentat... els bars són per un tipus de gent i per a unes edats concretes, i això crec que acaba sent perjudicial... I és una pena. De fet fa un parell d’estius que a Gràcia va néixer, això, però va morir d’èxit... Ho van tallar d’arrel i va ser una llàstima. És tan fàcil com pensar allò que es diu que “la teva llibertat comença on s’acaba la de l’altre”, és qüestió de conscienciar-nos tots una mica, però ara mateix està complicat. La cançó va néixer d’això, del fet que els llocs siguin un lloc d’intercanvi, de barreja, però es va tallar.

Tractes, doncs, un tema social, no polític.
Prefereixo parlar de tema social. La política és una matemàtica per fer que les coses funcionin, però el sustrat d’un lloc hauria de ser la gent, i els polítics la única cosa que haurien de fer és recollir les inquietuds de la gent i dur-les a terme, res més. Per això no crec que sigui una cançó política; m’agrada que la vegis com una cançó social.

Malgrat la tristesa de les lletres de les teves cançons, de la cadència de la teva veu i de la música, dels desamors, del patiment, em sembla que sempre hi ha una sortida, una nova oportunitat per tornar a ser feliç; hi ha esperança... estàs d’acord?
Sí. De fet, em sembla que no he fet mai una cançó derrotista, m’agrada deixar-les obertes i que la gent les interpreti com vulgui. L’esperança, per mi, és un sentiment que s’ha de potenciar, juntament amb la il·lusió són el motor de tot, són a l’inici de totes les coses bones, per això sempre procuro deixar una porta oberta a l’esperança.

Parla’m dels directes... (últimament estàs a tot arreu!) Com vius el contacte directe amb el públic? Intentes reproduir el disc...
Per res; el disc és el disc i el concert és el concert. Fins i tot hi ha dos tipus de concert que no tenen res a veure, quan toco sol i quan toco amb el grup; som dos grups diferents que toquem les mateixes cançons. Quan estic sol canvio les lletres, me les invento, tinc tota la llibertat per fer el que em doni la gana i dóna peu a poder parlar entre cançó i cançó. Els concerts amb el grup són diferents del disc; els arranjaments són diferents i toquem amb més energia, més força. M’agrada que es creï una atmosfera i que la gent s’oblidi de tot i entri en l’estat relaxat de les cançons, i això ho aconsegueixo sobretot quan toco sol.

Ara deus notar que la gent no se’t troba a les sales o als festivals sinó que ve expressament a veure’t a tu...
Cada cop més. Fins i tot hi ha qui se sap les lletres de les cançons, cosa que em fa molta gràcia. Vam anar per Andalusia i va ser "tremendo" veure que la gent cantava les cançons! Vam "flipar" tots bastant. Això del Chico és una cosa molt lenta però sembla que va in crescendo molt a poc a poc. Pensa que nosaltres no tenim cap mena de promoció a part del disc. A mesura que es va sentint, va funcionant. És curiós perquè quan surto fora de Catalunya on no es coneix BankRobber, a vegades pregunto com ens han conegut i sempre diuen que és a través d’un amic; suposo que la única promoció que tinc és el boca-orella.

M’agradaria que em parlessis d’altres grups que potser no tenen res a veure amb el que fas, si et sembla. Per exemple, Radiohead.
És un grup que està molt bé però que té un problema: ha generat tones de grups avorridíssims... com Coldplay o Keane, que no em diuen absolutament res, fins a grups d’aquí que els copien de manera descarada. Això no té cap mèrit: reproduir és fàcil; és només qüestió de temps. Quan un grup té èxit, normalment el grup té alguna cosa que està bé, però els 3 milions de clons no valen res. És un grup que no he escoltat molt però el valoro i m’agrada.

Mogwai.
Em fa gràcia perquè tinc un amic (ÁlexTorío) que quan parla d’aquest tipus de grups diu que són grups que constantment fan introduccions, i em sembla una definició collonuda. Els he vist tres vegades en festivals, em sembla. El primer cop em van "flipar", en un Benicàssim, 55 graus, tots suant, la calma i el “subidón”...però és un grup que no escoltaria mai a casa. A casa m’agrada sentir cançons, la resta m’avorreix.

Belle & Sebastian.
Van tenir el seu moment. Tenen cançons molt bones, dels inicis. Ara, la veritat és que ja m’avorreixen. Crec que el problema que han tingut és que han anat guanyant pes els membres de la banda i Stuart Murdoch s’ha anat quedant en un segon pla. Dels últims discos m’agraden les seves cançons i les altres no em diuen res. Igual ja els he avorrit; jo me’n canso molt ràpid de les coses...

També volia que tu em diguessis noms...
Ara escolto molt flamenc. És una música molt pura, visceral, que té sentit en el moment. Si els tanquessis en un estudi perdria tota la gràcia. Les meves icones particulars són Bob Dylan o Neil Young...

I els Smiths?
Doncs ara no els escolto gaire però durant un temps em van “pillar” molt. Escolto de tot: des de soul fins a pop...

I la moguda post-punk britànica?
La veritat és que no ho segueixo gaire. Als festivals et trobes el "grupillo" de moda de torn i els veus i et quedes igual... De tant en tant hi ha un grup que penses que tenen alguna cosa... però és que n’hi ha trenta mil! La majoria són grups que tenen una cançó bona, o que toquen molt bé però no tenen res més darrere... la majoria de grups anglesos no aporten res. Els americans suposo que, al ser més gran (el país), hi ha més grups que poden crear-se un estil al marge de modes, amb un estil més personal.

Micah P. Hinson?
És un paio que m’agrada, té la seva essència... De totes maneres, no estic massa al dia. La meva debilitat sempre han estat els 60 i els 70... i encara no me’ls he acabat. El dia que me’ls acabi, ja veurem.

Tens alguna cançó covant-se..?
Sí, l’altre dia les vaig comptar. Tinc 13 gèrmens... algunes estan acabades i d’altres a mitges però ja veurem. Això va com va, pots escriure’n tres en una setmana o passar tres mesos sense escriure’n cap... quan en tingui 20 o 25, doncs a polir i a preparar algun disc. No tinc dates previstes. A BrankRobber em deixen treballar al meu ritme, en aquest sentit no tinc cap problema.
Som com una gran família!; fins i tot amb alguns he compartit pis (dels 4, amb 3). Amb els músics, la veritat és que sempre hem tocat molt junts i estem tant amb uns com amb d’altres formacions del segell...

Què en penses d’aquesta anomenada nova generació de cantautors en què t’inclouen juntament amb Nacho Vegas, Josele Santiago, Refree, Remate, o Espaldamaceta entre d’altres? És un invent dels promotors o realment teniu alguna cosa en comú?
A mi mai m’ha agradat pertànyer a cap grup, ni a cap escena o moviment. Suposo que tenim coses a veure. Quasi tots venim d’altres grups, treiem discos en solitari... i, sobretot, tots fem cançons, que crec que és el que fa falta: gent que escrigui cançons. Hi ha milers de grups, molts d’ells basats en l’estètica, i això només hauria de ser l’embolcall, l’important són les cançons, i és el que trobo a faltar actualment.

Què diries que ha de tenir una cançó perquè t’agradi?
Com molt bé va dir Calamaro, “Sólo existe una canción, y es la que te hace tilín en el corazón”
Res més; una cançó es fa bona, es justifica o té sentit quan hi ha algú que l’escolta i "flipa" amb ella. La cançó és una lletra que va amb un vehicle, que és la melodia. Han d’anar juntes... si van separades serien poesia i música... i quan s’ajunten ho has aconseguit!

La tristesa no té fi i la felicitat sí?
Doncs és veritat. M’hi sento plenament identificat, amb aquesta frase. La felicitat són instants... si fóssim sempre feliços seria avorridíssim, i no ho sabríem valorar.

Per acabar, durant aquesta entrevista, quina pregunta t’hagués agradat respondre?
Doncs no ho sé. La que no m’hagués agradat que em fessis és d’on ve el nom de El Chico... me la fan al 99´9% de les entrevistes, i sempre m’he d’inventar alguna cosa.


DIGUES QUÈ ESCOLTES I ET DIRÉ COM ETS

Música que escoltes:

3 discos nous:
-“Espaldamaceta” (Espaldamaceta)
-“Giant” (Herman Dune)
-“12 segundos de oscuridad” (Drexler)

3 discos antics:
-“After the goldrush” (Neil Young)
-“Nuevo día” (Lole y Manuel)
-“Marquee Moon” (Television)

Primer disc que et vas comprar:
-“Highway 61 Revisited” (Bob Dylan)

Una cançó que et recordi la teva infantesa:
-“Himno de la alegría” (Miguel Ríos)

La cançó que et va fer voler ser músic:
-“All along the Watchover” (Bob Dylan)

Un disc que va canviar la teva vida:
-“Saved” (Bob Dylan) (L’únic disc potable que corria per casa)

Una cançó d’amor:
-“Naranjo en flor” (Andrés Calamaro)

Una cançó per anar de festa:
-“Be young, be foolish, be happy” (The Tams)

Una cançó per escoltar quan estàs aixafat:
-“The way young lovers do” (Van Morrison)

Una cançó que haguessis volgut escriure:
-“Moonriver” (Mancini)

Últim disc que has comprat:
-“Tea for the Tealerman” (Cat Stevens)

La teva cançó preferida de El Chico:
-“Dejar hacer” (“Sol y Sombra”)

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!