Horitzons insòlits

Joan Fontdeglòria 22-04-2008

Un matí d´abril amb Joan Miquel Oliver

Són quarts de 12 del migdia d’un divendres d’abril. Ja fa temps que vaig darrera d’aquesta trobada. La promoció de la seva primera novel·la m'ho posa fàcil. M’he preparat un clàssic llistat de preguntes a última hora, i és que la confirmació m'ha arribat sense temps de massa floritures i, en la línia habitual, la meva previsió havia estat zero. De camí cap a l’editorial, però, decideixo que vull mantenir una conversa i prou, allunyar-me del típic qüestionari; escoltar, sobretot, i anar fent, sobre la marxa. La bona notícia és que ens podem trobar en un bar tranquil i proper; l’entorn ideal. La mala és que tinc mitja hora justa perquè hi ha qui espera el seu torn.

Joan Miquel Oliver (Sóller, 1974), músic, compositor i lletrista d’Antònia Font, acaba de publicar “El misteri de l’amor” (Empúries), una novel·la que es deixa devorar visceralment, amb un seguit d’històries i personatges més propers del que sembla, i un llenguatge que de tan viu en llengua catalana és insòlit; refrescant, natural, sorprenent, divertit i dolorós... La confirmació del que ja intuíem a les lletres de les seves cançons: Oliver revitalitza el llenguatge, l’imaginari quotidià, i amplia els horitzons argumentals i temàtics amb una proximitat que fins avui trobàvem en compta-gotes a casa nostra. Segurament per això la seva és una proposta que enganxa a tots els públics... sense prejudicis, clar. Perquè se salta volgudament la normativa per apropar-se a la realitat, lliure de regles i compromisos. Durant aquesta mitja hora justa xerrem de tot plegat. Un croissant, un tallat i un vichy. Paga l’editorial.

Després de l’experiència d’escriure la teva primera novel·la, quines diferències has trobat entre el procés creatiu literari i el musical?
Per una banda és el mateix i per una altra és diferent. El llenguatge autòmàtic, la dispersió, l’exactitud, la rapidesa o la lleugeresa, que és el que cerco, és el mateix, però la tècnica a l’hora de posar-se a escriure és diferent perquè fer una cançó és una feina molt meticulosa, hi ha contenció (et pots tirar un any o més per escriure 10 cançons) i en canvi en un any pots escriure 400 pàgines de narrativa; no és tan dens. Una novel·la seria com una esponja i un disc seria com si exprimissis l’esponja i la convertissis en una cosa petita.

I havies escrit narrativa abans?
Sí, de fet vaig guanyar un concurs de narrativa breu del Consell Balear, fa 10 o12 anys... [riu]

A les lletres i al llibre que acabes de publicar, el primer que sorprèn és aquest munt d’imatges que van apareixent al llarg de la història, a raig... Són improvisades? Apareixen abans que la història o a la inversa?
Les imatges són un recurs molt fàcil. Si dius “espai obert” o “platges infinites” apareixen sense més... si fas quatre fotos [mira al voltant].

I a partir d’aquí construeixes les històries?
Doncs és una cosa que intento evitar quan faig cançons perquè cerco una altra cosa, no cerco explicar una història amb una cançó; busco un contingut que només es pugui explicar a través de les cançons, alguna cosa que només es pugui explicar amb aquell llenguatge, cerco l’univers propi del material i de la tècnica que s’usen per escriure cançons. En canvi, quan faig narració, el que faig és imaginar-me una cosa, la història, i posar-la en paraules, i mentre em poso a escriure-la, les paraules mateixes em duen a imatges, i aquest últim procés és el que s’assembla més a escriure les cançons.

I la música en quin punt arriba?
L’harmonia m’evoca sensacions, que són com icones acústiques (un re menor no és el mateix que un sol major), i el que procuro és cercar harmonies noves. Encara que l’harmonia és molt simple, sempre és la mateixa, intento canviar de to, cerco inversions rares que no vagin malament tocant la guitarra per veure si m’estimula alguna cosa nova. I a vegades passa; llavors apareix un tema, o quatre paraules, desenvolupo la lletra i aquesta em du cap a una altra música diferent, i vaig sumant i jugant lletra i música, que no necessàriament van lligades. Puc tenir 10 cançons on la música pot anar bé per a qualsevol altra lletra de les altres 9 cançons.

Per això els discos sonen tan compactes, tan unitaris...
Clar. Per exemple “Bamboo”, “Batiscafo Katiuscas” i “Replay” són la mateixa cançó, tenen el mateix arpegi, la mateixa harmonia. Ho vaig provar amb un xilòfon d’imaginàrium i em va venir tot, i vaig concebre el disc amb aquest motiu musical.

I aquest sorprenent cosmos d’animals, natura, robots, aviadors o astronautes...
Doncs els faig aparèixer perquè és gratis. Perquè si en una pel·lícula hi has de posar un tauró, un robot o un zoo és una pasta en producció que te cagues, i podent tenir a l’abast tot això, perquè m’he de limitar a un cafè o un cigarro?

D’on et vénen aquests móns i personatges?
Doncs de tot; des de quan era petit fins a una pel·lícula que vaig veure ahir; qualsevol cosa.

Tot plegat, fins a quin punt és metafòric o literal?
No ho és de metafòric, perquè jo quan vull dir una cosa la dic, i les meves cançons i el llibre no tenen misteris ni secrets, el que diu és el que val.

Però sembla que es poden reinterpretar les històries (la noia que al principi del llibre és posada en una maleta podria ser ella i el seu record que ell vol allunyar de la seva vida; o el “Robot” que desendollen als vespres podria ser la solitud de qui acaba una jornada frenètica...)
Tot això són tonteries; jo escric un robot que desconnecten per la nit, i ja està; i aquella noia, ella no s’hi posa a la maleta, explico una història que vol ser real, d’una parella que ha viscut dos anys i que ella se’n va per estudiar o en una ONG, un poc indefinit, se’n va per fer feina però en realitat és una espècie de separació (...) I ell veu que ella se’n va, però que en realitat es queda, perquè tot el que queda a casa és seu.

I el que pugui imaginar la gent quan us escolta o quan et llegeix...
M’interessa molt que li agradi a la gent... però una vegada he fet el que havia de fer, ja em dóna igual el que passa.

A nivell de lèxic, inventes paraules noves (joies com “mos sexuàvem” o “mos gastronomíem”, per exemple).
Sí, de tant en tant me’n surt alguna. És que, joder, hi ha paraules inventades que són molt xules. Per exemple “taja” (una cosa que se m’ha criticat del llibre, de fer sortir paraules així), que ve de “tajada”, passa a “tajá” en andalús... el seguiment etimològic d’aquesta paraula, joder, “portar una bona taja” és espectacular! Un que pretengui ser filòleg que estimi el llenguatge, li ha d’agradar, no me l’ha de criticar!

I el que diuen del teu estil? (la nota editorial que encapçala el llibre on l’editor fa constar que respecta el criteri lliure de l’autor però que algunes solucions ortogràfiques i de tipografia s’escapen de l’estil de l’editorial...)
És com els que diuen que el llibre no està acabat, que no té estructura, que la puntuació està malament... Joder, jo ho faig així perquè em dóna la gana, no sóc idiota! I si critiquen el meu llibre en aquests termes, doncs en aquest sentit també podrien criticar Cortázar! Si el que he fet jo estar més inventat que el Tebeo! No pretenc haver-me inventat res. Simplement agafo una mecànica que em va bé per treure el que tinc dins el cap, i ja està, tinc aquest sistema i em surt així.

El resultat, de fet, és més fresc i trepidant.
Aquesta novel·la està estructurada amb al mateix ritme que està escrita, potser és per això.

No has seguit cap guió previ, doncs?
No. El darrer capítol és el darrer que vaig escriure, i el penúltim igual... Per la meitat no, però de la meitat fins el final, vaig improvisar l’argument. Al mateix temps que ho estava escrivint m’ho estava inventant. De fet, els darrers tres o quatre capítols són tres o quatre finals. Crec que es nota que està fet així i a mi m’encanta que es noti, i m’encanta com ha quedat. Clar, però si se’m critica això... El 99% de llibres que hi ha al món estan molt ben fets, però n’hi ha molts que són una puta merda. Que un llibre sigui bo o dolent depèn de la capacitat de l’autor, de si és un torpe o té una mica d‘interès, no depèn de com estigui fet.

La manera com està fet, doncs, un llibre, no té importància.
Clar que no. Això és trivial, secundari.

I el fet d’escriure en mallorquí, lluny de la rigidesa de l’estàndard, creus que afavoreix que el resultat sigui més fresc i original?
Potser és perquè el català normatiu s’assembla més al que es parla al principat. Però pel fet d’escriure en català-mallorquí no ets necessàriament menys normatiu que un que escrigui des del principat.

Però tu no sents cert alliberament lluny de l’estàndard?
Jo no crec que la gent d’aquí estigui més encarcarada, perquè aquí hi ha de tot; gent que escriu amb el català estàndard perfecte o gent que escriu amb el català normal i corrent, que és el que faig jo. I també hi ha mallorquins que escriuen amb el català normatiu. No és una qüestió d’aquí o d’allà, és una qüestió d’actitud i del respecte que un tingui per totes aquestes coses. El meu respecte cap a això és zero perquè no m’interessa, perquè em limita. Si vull inventar paraules, utilitzar-ne algunes que són mostruositats de mescles d’idiomes, amorfes, que t’evoquen imatges impossibles... tot això no és pot fer amb la normativa, i per això no m’interessa.

Veus, doncs, la normativa com una llosa.
Clar, però per qui vulgui. A mi no m’afecta perquè passo olímpicament.

En relació a la recepció de la música i la literatura, vols arribar a tanta gent com sigui possible?
Sí, però no a lo bèstia; en plan bé. Vull arribar al màxim de gent possible però sense fer concessions, sempre fent el que tu creus que has de fer artísticament.

I no comences a sentir cert vertigen, pensant on podeu arribar, sobretot amb el grup?
Sí, sí. Això de l’èxit és bastant perillós, perquè tot el que dius durant la promoció té ressò i hi ha qui es pot ofendre; tot té unes conseqüències brutals.

Has de mesurar el que dius...
Moltíssim. S’ha d’anar amb molt d’alerta. Llavors hi ha gent molt bèstia, dins d’aquest món, que passen de tot, et conviden a un programa seu i t’insulten a la cara, d’una manera fina, però t’estan dient que el que fas no val res, que ets un cregut.

T’hi has trobat?
Sí, clar que sí. I et quedes amb una cara de gilipolles... perquè tampoc et pots fer el borde, perquè si et piques és com si ho reconeguessis; és molt complicat.

Però sembla que una cosa porta a l’altra, no? Més èxit vol dir mes promoció, més safareig, més exposat... fins a quin punt un es pot mantenir al marge?
És molt difícil, i a nivell personal et perjudica la teva felicitat. No aconsegueixo que no em perjudiqui. De moment encara no sé com m’ho he de fer perquè em ve tot de nou; ha estat en aquests darrers dos anys i encara no sé com reaccionar. De moment no he reaccionat bé. Si em pesa molt, em retiro.

Potser seria millor viure-ho tot plegat des d’un segon pla.
Sí passar més desapercebut.

Det fet, ja ho fas amb el grup.
Sí, clar. Procuro que en Pau [Debon, cantant de la banda] dugui la iniciativa, però jo sóc l’autor... és complicat.

Canviant de tema, parla’m del que escoltes últimament.
Doncs ara mateix Simon & Garfunkel, La Estrella de David (MySpace) [David Rodríguez de Beef, ara debuta en solitari amb un disc homònim] o Cabo San Roque (MySpace) [acaben d’autoeditar “Música a Màquina”].

Els vas veure posant música a “El cercle de guix caucasià”?
Sí, l’obra està molt bé, la segona part és al·lucinant, i la música és una passada. També m’agraden les CocoRosie (MySpace) [les germanes Bianca i Sierra Casady, amb veus esquinçades, juguen amb sons infantils i atmosferes oníriques]

I en la línia, Antony and The Johnsons, t’agrada?
Sí, però aquest puntet més cool no m’interessa tant, m’interessa lo cutre. I no em refereixo a un sentit del públic que els segueix, no des d’un punt de vista social, em refereixo a la música, la música elegant no m’interessa tant, prefereixo un poc més lo-fi, més punky.

Tornant a Antònia Font, al Liceu, va ser apoteòsic.
El Liceu va ser una flipada, em semblava tan al·lucinant que en el darrer que pensava era en tocar la guitarra... fins al cap de quatre o cinc cançons em vaig dir “tio, anem a centrar-nos que si no això no ho traurem”; quasi és com estar d’espectador.

La impressió era que ho portàveu apamat fins al mil·límetre.
Sí, és que ho dúiem molt ben assajat perquè la gira ha estat molt intensa... Dos dies abans havíem tocat a Son Cervera, un poble de Mallorca, amb la mateixa orquestra, i ho dúiem súper rodat.

I també a Madrid, no?
Sí, després del Liceu vam omplir el Círculo de Bellas Artes.

El Liceu serà un punt d’inflexió de la banda...
Sí, jo li diria clímax, és el primer tomb de la biografia d’Antònia Font.

I a partir d’aquí?
Això ja no se sap. Tinc unes quantes cançons, però no sé si les faré servir per mi o per Antònia Font. De moment les canto jo.

El grup es manté a l’expectativa?
Doncs anem tranquil·lament, sense pressions. Jo sempre he estat el primer interessat en treure els discos, justament és quasi el contrari, a vegades els estiro per veure si els fem.

I un “Antònia Font al Palau Sant Jordi”?
Doncs, escolta: ja li he dit al Gerardo [mànager del grup], “Quants n’hi caben al Sant Jordi? Amb 15 mil ja queda bé? Doncs vinga, va, que si omplim un Liceu amb 4 dies i n’hi caben 4 mil i pico, doncs tampoc són tants!"




EL QÜESTIONARI OPORTUNISTA:

Un disc nou: ”White Chalk” (PJ Harvey)
Un disc antic: “The Piper At The Gates Of Down” (Pink Floyd)
El primer disc que et vas comprar: “Atlantis Is Calling" (Modern Talking)
Una cançó que et recordi la teva infantesa: “Amigo Félix”
La cançó que va fer que volguessis ser músic: “Brothers in arms” (Dire Straits)
Un disc que et va canviar la vida: “Amarok” (Mike Oldfield)
Una cançó d’amor: “Cuidándote” (Bebe)
Una cançó que haguessis volgut escriure: “Bike” (Sid Barret)
Últim disc que t’has comprat: “Noah's Ark” (CocoRosie)
La teva cançó preferida d’Antònia Font: “Milers d’habitants”
Un llibre que ens recomanaries: “Ponche de ácido lisérgico” (Tom Wolf)


VERSIÓ EN PDF

VERSIÓ E-PAPER

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!