Jazz suau

Aníbal Martínez 16-01-2007

Carme Canela

Sis cops guardonada com la solista vocal de l’any per l’Associació de Músics de Jazz de Catalunya, amb tres discos enregistrats i amb vuit col·laboracions en d’altres, Carme Canela es posiciona com a un referent ineludible i de qualitat en el panorama jazzístic català. Durant els seus inicis musicals és tutelada per Dee Kohanna a l’Aula de Música Moderna i Jazz de Barcelona per rebre classes, més endavant, amb Joaquim Proubasta i Maya Mayska a Taller de Músics. Aquesta formació l’ha dut a col·laborat al llarg de la seva carrera amb músics de la talla de Bruce Barth, Kurt Rosenwinckel, Mike Mossman, Lluís Vidal, Joan Albert Amargós, Perico Sambeat, David Mengual, Dani Pérez, Gorka Benítez, Laura Simó, Zé Eduardo, Albert Bover, Iñaki Salvador, Jordi Bonell, Carles Benavent, Bernardo Sassetti, Agustí Fernández, Robert Ashley i amb diverses formacions com l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure, l’Albert Guinovart Ensemble, la Big Band del Taller de Músics i la Big Band Jazz de Terrassa.

“Quan tenia 27 anys i començava a cantar, aleshores no hi havia ningú. Tothom que venia de fora era millor. Costava molt creure-t’ho perquè no hi havien referents i l’entorn tampoc ajudava. Però un aprèn que creure-s’ho. En definitiva això depèn d’un mateix, de l’autoestima i el nivell tècnic que un tingui. A mi em va costar molt. Jo anava a actuacions, totes les que podia, anava a sentir a Miles Davis i tots aquests que venien aquí. Però recordo que d’aquí no cantava gairebé ningú. Amb Xavi Garriga, un dels pocs, jo mateixa cantava amb ell. Jo treballo moltíssim i intento treure molt suc del meu entorn i del qui estigui. Així vaig començar”

Escoltant el teu darrer disc i he tingut la sensació que alguna cosa havia canviat a la teva veu...
Ha madurat. La meva veu és molt més madura. Aquest disc és molt més seriós i és el fruït de molt de temps d’haver intentat aprofitat tot el que he pogut d’aprendre dels demés i de mi mateixa. Té influències molt llatines degut a que m’atreu molt tot lo llatí, però amb tocs pseudobrasilers, ja que no arriba a ser un estil brasiler pur. És amb la música que em sento ara més còmoda. Quan canto no m’agrada tenir cap sorpresa i, en el moment d’enregistrar un disc; encara més.

La teva veu és un com instrument més?
Sí, m’agrada integrar-me com un més. Això és curiós perquè sempre he tingut facilitat per això, per empastar passant fins i tot gairebé desapercebuda com un instrument més que s’integra. Intento ser part de la música i participar molt del meu entorn, com un nen. Ficar-te en l’ambient que et trobes, el que et rodeja. Per a mi això és part essencial del jazz. Un mateix, escoltant-se molt aprèn molt d’un mateix i decideix el que vol o no vol o se’n adona de les seves virtuts i mancances. En funció de tot això un treballa en un sentit determinat.

El teu timbre de veu és molt característic. Això es pot canviar?
Això és difícil de respondre. A mi m’ha sortit de manera natural. A nivell de timbre un pot arribar a canviar la veu si tens a algú que t’ensenyi bé a aconseguir-ho. Hi han molts mecanismes a l’aparell fonador que permeten canvis si un està en mans d’algú que sap com dirigir-te. Pots arribar a aconseguir-lo. Jo sempre he cantat més o menys igual. Tots els meus anys d’evolució he anat deixant enrere tics i coses que no m’agradaven anant polint la veu. El timbre ja hi és, però un ha de fabricar la veu. El que és difícil és trobar la teva pròpia veu... i estar contenta amb la que tens. Hi ha molta gent que canta com aquest o com aquell... jo no he intentat semblar-me a ningú en aquesta qüestió, sempre he intentat trobar la meva pròpia veu i sentir-me còmode amb ella. Això m’ho trobo amb els meus alumnes; n’hi ha que els hi costa trobar la seva veu i d’altres que obren la boca i de manera natural ja els hi surt una veu molt personal i sense gairebé esforç.

Com definiries la teva veu?
Jo tinc una veu que s’apropa molt a les veus brasileres. Però mai he intentat semblar-me a ningú. De jove estava molt influenciada per la música negra, però a mesura que he anat madurant, tant guarniment de la veu m’ha anat cansant una mica. M’agraden molt més les coses senzilles

En qüestió de col·laboracions... que és el que més t’atrau?
És el projecte en si mateix, que m’agradi la música i que ho pugui fer, que sigui capaç. Però sobretot que m’agradi el que sento. He rebutjat molts projectes per aquesta qüestió. He dit que no sovint per no lligar la meva veu a una música que no m’agrada.
No miro per l’esforç si m’agrada el projecte. He fet coses que m’han costat molt, però de retruc també he gaudit molt i he après moltes coses. Tot el que sigui col·laborar amb gent que fa música que m’atrau molt jo encantada. Per exemple: amb Gorka Benítez... em va encantar. És una sort que em truquin aquest tipus de músics per fer coses.

Com creus que està l’educació musical a Catalunya?
Jo no soc qui per opinar en aquest sentit. A la meva escola estic fent un esforç molt treballat per ensenyar jazz. L’esforç en aquest sentit de tot el departament és molt gran, i la resposta és molt bona. El que s’ha aconseguit és molt més que el que somniàvem els que hem dut a terme el projecte. És una escola jove... i per això suposo que té moltes coses a corregir... però això el temps ho dirà, si el projecte seguirà o no seguirà... ja veurem. A l’escola hi ha molta gent jove i això ja és una garantia. També hi ha molta barreja entre estils; el jazz i el clàssica, i això és molt bo des del meu punt de vista. Tant professors com alumnes el nivell és alt.
Jo mai he après a una escola, per això no soc qui per opinar. El que em sap greu és que hi ha molta gent que es queda a les portes de poder entrar. No hi han moltes places. Certament això ho trobo una mica elitista. L’ESMUC es veu com la panacea perquè suposa l’obtenció d’un títol, la gran salvació... si que tens un títol, però això no vol dir que sàpigues tocar. Això els alumnes ho saben. Hi ha gent molt madura amb 19 anys, amb les idees molt clares.

Com veus el panorama jazzístic a Catalunya?
Molt bé, millor que mai. Cada vegada hi ha més públic, i això és la peça clau. Tot està més a la ma. Pot ser hi fa falta algun lloc més per actuar. Una de les coses que m’he donat conte amb el meu viatge a Buenos Aires és de la gran oferta cultural tot i estar passant una greu crisis. Hi ha molts llocs on es fa música, i teatre és impressionant. Jo pensava... la gent té dues pessetes i surt a divertir-se i a consumir música, teatre i el que sigui. Aquí això falta. Som massa senyorets i és trist que la única oferta de jazz ferma sigui el Jamboree i La Cova. No sé si Barcelona és una capital cultural o no.
Jo quan era jove hi havien 4 o 5 llocs a Barcelona on es podia tocar sense cobrar ni un duro però es feia música i es movien coses. Ara ja això no existeix. Es necessiten més locals on poder tocar. Però això, i anant més enllà, és una qüestió més de fons; perquè la música ja no es viu a les famílies. Els catalans no som així, no tenim cultura musical, i això es veu com per exemple en la inexistència de locals on un cantautor pugui fer la seva. Aquí falta el que era el Pipa... llocs on la gent pugui tocar, cantar... llocs on es faci vida musical. Però el català no és així.

Compons?
No. Em costa molt. No em veig preparada. Sobretot a nivell de text. Em dona molt respecte. Mai he tingut la inquietud d’expressar-me d’aquesta manera. Sempre acaba tot a les escombraries. En un futur, però, no ho descarto. Mai se sap. El fet és que per a mi és un plaer molt enorme cantar temes que han composat amics i m’imagino quin seria el plaer si allò fos meu. Però no soc compositora per això el tema no m’amarga. A vegades penso que si no canto temes propis, sembla com si no fos autèntic, i a mi que m’agradaria ser perfecte... Simplement no he treballat aquesta faceta, per bloqueig o per falta d’interès... pel que sigui

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!