La musa del barroc hispànic

Arturo Palomares 01-06-2006

Marta Almajano

La soprano aragonesa ha cantat a festivals i sales de concert dels cinc continents; ha col·laborat amb grups de la talla de Il Giardino Armonico, Poema Harmònic, Elyma, Els Talens Lyriques, Ensemble Baroque de Limoges, Europa Galante i ha cantat sota la direcció de prestigioses batutes com Christophe Coin, Robert King, Gustav Leonhardt, Fabio Biondi, Víctor Pablo Pérez, Antoni Ros Marbà, Christian Zacarias, etc. Ha realitzat més d’una vintena d’enregistraments per a diversos segells discogràfics. En el terreny escènic ha participat en la reestrena de nombroses òperes i sarsueles barroques, entre les quals destaquen “Tetis i Barallo” de Juan de Roldán, “Acis i Galatea “ d’Antonio de Literes, i “Vent és aquesta d’Amor” de José de Nebra.

Marta Almajano és una dona culta però alhora senzilla i discreta, de riure fàcil i conversa agradable. Per a l’entrevista de La Porta Clàssica vam quedar en un bar de tertúlies de l’Eixample on la soprano demana un “correcte” suc de taronja abans d’iniciar la xerrada.

Vas tenir a la infància un entorn musical?
Sí, la meva mare tocava el piano i des de molt petita vaig estudiar aquest instrument amb ella.

Parla’ns dels teus inicis
Alhora que tocava el piano vaig formar part d’un cor perquè sempre m’havia agradat cantar. En aquest cor interpretàvem de manera amateur molta música renaixentista i barroca, arran d’això vaig decidir assistir als curs de música antiga de Daroca, població propera a Saragossa, la meva ciutat natal. Posteriorment, vaig decidir estudiar més seriosament a Barcelona, primer amb Josep Benet i després amb Jordi Albareda.

Com recordes els primers enregistraments i els primers concerts?
Amb molt d’entusiasme, és clar! Els primers enregistraments van ser totalment inesperats, ja que mai no m’hauria imaginat que podria arribar a gravar discos. De totes maneres, cal admetre que el primer que es fa sempre és una mica de “caminar per casa”, però tanmateix ho recordo amb molta il·lusió.

Vas triar la música antiga o la música antiga et va triar a tu?
Més aviat va ser aquesta segona opció. Potser els cursos de música antiga de Daroca en van tenir “la culpa”. Jo vaig començar amb música d’època i posteriorment em vaig obrir a altres repertoris, al contrari que molts cantants que comencen la seva carrera de manera més genèrica i després s’especialitzen.

Has hagut de marxar a l’estranger per formar-te?
Pel que fa a la tècnica la meva formació va ser pràcticament rebuda dels mestres Benet i Albareda. No obstant això, al llarg d’aquests anys d’estudi vaig assistir a nombrosos cursos d’interpretació, eren cursos breus d’estiu o de cap de setmana. He de reconèixer que el que jo buscava era una formació vocal, ja que el fet d’haver estudiat piano anteriorment em va proporcionar una sòlida base musical, així és que no vaig sentir la necessitat de marxar a l’estranger.

Aquest és el teu quart curs a l’ESMUC. Com compagines la docència en aquest centre amb els concerts i la vida personal?
Tinc pocs alumnes per poder-los compaginar amb els concerts. D’aquesta manera em desplaço dues vegades al mes des de Saragossa, ciutat on continuo residint, per impartir les meves classes. El fet de fer classes és molt important per a un cantant, ja que s’aprèn moltíssim, t’obliga a reflexionar sobre aspectes que tenies una mica oblidats o feia temps que no tenies presents. D’altra banda, treballar amb diferents tipus de persona i diferents veus t’obliga a buscar múltiples recursos que et poden enriquir com a cantant.

Com enfoques les classes? A què dónes més importància, a la tècnica o a la interpretació?
A totes dues coses. Penso que ensenyar només repertori no té cap sentit, personalment opino que un cantant no acaba mai d’aprendre, per la qual cosa la tècnica ha de treballar-se en tot moment.

Com prepares els concerts?
Existeixen dos tipus de treball. D’una banda, estan els concerts per als quals em criden grups i orquestres per a la realització de treballs concrets, com oratoris i programes específics, en aquest cas el treball d’estudi està enfocat en aquest repertori puntual. De l’altra, estan els programes de concert i recitals que jo mateixa ideo i confecciono des d’un principi, de vegades ajudada per músics col·legues del meu entorn. En aquest cas el treball és més plural, en ocasions fins i tot he de realitzar les transcripcions de les partitures des del facsímil original, sobretot en música espanyola.

Com vas aprendre a transcriure partitures? Vas haver de fer algun estudi específic?
No, ho vaig aprendre amb la pràctica, quin remei! Al principi et mors d’espant, però a poc a poc t’hi vas acostumant.

Fas algun altre tipus de treball musicològic?
En general, m’interesso per la temàtica de la música que estic preparant, encara que d’una manera inconscient. No em programo les lectures, sinó que aquestes sorgeixen de manera espontània quan preparo un repertori.

Com és la teva preparació abans d’un concert?
Haver dormit bé la nit anterior, tenir la veu descansada durant el dia, vocalitzar dues horetes abans i… ja està.

Amb quin repertori et sents més còmoda?
Normalment, on em sento més còmoda és amb la música italiana i espanyola, sobretot la barroca, encara que no renuncio al plaer de cantar altres autors del classicisme i romanticisme, a pesar que no em resultin tan còmodes vocalment parlant.

I medieval?
La veritat és que de música medieval no n’he cantat mai, em sembla un món molt complex i completament diferent del barroc. Existeix l’errònia creença de pensar que la música antiga és un paquet uniforme on caben tots els estils de més de set-cents anys d’història. La música de l’època medieval és un altre món que cal conèixer molt bé per poder interpretar-la en condicions.

Consideres que cada repertori té la seva tècnica vocal?
No, jo crec que de tècnica vocal només n’hi ha una. És l’estil qui et dóna les pautes d’interpretació (vibrato, fraseig, articulació...). L’experiència de cantar amb diferents formacions cambrístiques o orquestrals et fa cantar de manera més intimista o amb més intensitat, però sempre partint de la mateixa base tècnica.

On prefereixes cantar, en un grup de cambra o polifònic o com a solista d’òpera o oratori?
M’agrada molt la música de cambra, encara que cantar amb una orquestra al darrere també resulta molt agradable, són dues maneres diferents d’enfocar la música. Sense decantar-me per cap en particular, penso que la música de cambra t’obliga a ser més subtil i delicat, i a establir un diàleg més íntim amb els músics que t’envolten.

El folklore t’ha servit d’inspiració per a les teves interpretacions de música antiga?
La veritat és que sí. Crec que hi ha un tipus de música barroca, tant espanyola com italiana, que té molt d’aquestes arrels, sobretot pel que fa a la rítmica. No escolto habitualment aquesta música, però crec que, inconscientment, duem impregnada part d’aquesta tradició i d’alguna manera es reflecteix a l’hora d’interpretar la música antiga.

Què prefereixes un concert en directe o un enregistrament?
(Sense dubtar) Un concert. (Riures)
Un enregistrament és com un petit part, si ha quedat bé fa goig, però en general els enregistraments són treballosos i cansats.

Quins altres estils de música escoltes?
He de reconèixer que a casa escolto habitualment poca música antiga, em ve més de gust escoltar una mica de jazz, música cubana, fins i tot de vegades poso la ràdio i escolto el que hi ha…

Què és el que més t’agrada de la teva carrera? I el que menys?
Només el fet de poder treballar amb la música, que és el que m’agrada, em sembla un luxe i un privilegi; d’altra banda, encara que sembli un tòpic, el més pesat són els viatges, les hores d’avió, les esperes a l’aeroport...

Parla’ns del teu últim treball discogràfic “Per un Bacio”
M’ha fet molta il·lusió cantar aquest repertori. Ha estat un disc bastant meditat, perquè amb ell hem forjat un treball que dúiem realitzant des de feia molt temps amb el llautista Lucca Pianca i amb el violagambista Vittorio Ghielmi. Amb aquests grans intèrprets portàvem molts anys col·laborant i fent recitals, sobretot amb repertori italià del “seicento”. La temàtica del disc és íntegrament amorosa, exceptuant un tema religiós que igualment és tractat de manera molt passional i tres peces instrumentals.

Quina sensació tens en escoltar els teus discos?
La veritat és que quan els rebo els escolto una vegada i els guardo. Em poso molt nerviosa escoltant els meus enregistraments, ho passo molt malament perquè sóc molt crítica amb mi mateixa i no sóc capaç d’escoltar-los i relaxar-me.

Com veus el panorama general de la música antiga en el nostre país?
Ui ui ui, quina pregunta… Crec que hi ha molt bons músics a Espanya en general, i sobretot tenim molt bones veus. Però penso que encara manca programació quant a festivals i concerts de música històrica. De totes maneres, afortunadament, això ja no és el desert que era quan vaig començar fa vint anys. D’altra banda, opino que les sales de concert, en general, haurien d’atrevir-se a programar música antiga, com un concert més de música de cambra i com a contrapunt als recitals de música clàssica i romàntica. També penso que haurien d’existir xarxes de programació que agilitessin la dinàmica dels grups de música antiga i de cambra; en múltiples ocasions he hagut de preparar un programa de concert per a un sol recital i aquest repertori no s’ha tornat a programar mai més… És una llàstima…

Com reben els programes de música antiga espanyola a l’estranger?
He de dir que la música espanyola en països com França o Alemanya la reben amb entusiasme, fins i tot més que en el nostre propi país. La música hispana els resulta molt nova i desconeguda, els encanta el Renaixement, el Barroc, i sobretot el Barroc tardà. Els agrada tant la sobrietat del Renaixement com la frescor i espontaneïtat del Barroc.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!